Quan tot va començar, quan aquella història d’amor entre dos amics sortia al cel, també començava una guerra, al 1933, que faria un relat difícil i ple d’obstacles.
En Joseph Samson mai s’havia imaginat la seva vida adulta, però ara que ja complia els tretze, ja li rondinaven pel cap els típics pensaments encarats al futur. Era un noiet de poca estatura, el més baixet de la classe, i això, de tant en tant, li proporcionava mofes per part dels companys d’escola. En Joseph vivia a Auschwitz, Polònia, on havia nascut ell, la seva germana petita, la Caroline i la seva mare, la Paola. El seu pare, en David, havia nascut a Lille, al nord de França, però es va traslladar a Brussel·les quan tenia dotze anys i finalment a Auschwitz, als disset, on va conèixer la Paola i es va quedar a viure per sempre a la ciutat. En David era d’origen jueu, el que va fer que la resta de la família adoptés la religió.
La família Samson fins al moment havia anat tirant en la seva vida. Amb pare conserge de la caserna policial de la ciutat i la mare professora de dansa, la família s’havia pogut permetre petits luxes com viatjar, portar els fills a escoles privades...
Aquell any en Joseph havia conegut una noia a l’escola, la Mariane, amb la qual havia connectat des del primer moment que l’havia vist. Fins ara havien estat amics, molt amics; es contaven els secrets més íntims, jugaven sense parar, s’anaven a visitar l’un a l’altre... Però ara, la Mariane havia passat a ser una novieta per al noi. Feia menys d’un mes, després que els pares li fessin la xerrada que ja començava a ser adolescent o preadolescent, en Joseph li havia demanat de sortir a la Mariane, que des de feia temps li agradava. Ella, per a sort del noi ho havia acceptat, ja que ella tenia els mateixos sentiments encarats a ell.
Aquell matí, però, va ser diferent. Era dilluns, però aquell dia el pare d’en Joseph no treballava per vaga. A les onze del matí van trucar a la porta. Els toc-toc contra la fusta eren potents i insistents, cosa que va fer que en David anés tot el de pressa que podia a obrir la porta. Eren dos guardes del cos policial amb una carta que els advertia que havien de recollir-ho tot i fer les maletes. Al final de la carta hi havia una signatura, una firma d’un tal Adolf Hitler.
—Com que hem de fer les maletes i recollir-ho tot? Per què?— exclamà en David indignat.
—El senyor Hitler ens dóna unes ordres i nosaltres l’hem d’obeir. Ells ens ha manat fer fora del territori tots les jueus. Diu que no tenen cap dret i si ell ho diu, els seus homes també ho pensem. També remarca que això només és el principi, així que faci el favor d’empaquetar-ho tot si no vol anar-se’n sense res— digué el guarda.
—Tot això és una bogeria! I els meus fills? I la meva dona?
—Hem enviat un guarda en busca dels seus fills i un altre en busca de la seva dona. Us portarem a l’estació de tren, des d’on viatjareu fins al camp de concentració, on romandreu tancats fins que en Hitler actuï. Ah, i senyor, com ja li he dit, jo no faig les lleis, només obeeixo les ordres dels meus superiors. Té deu minuts per recollir-ho tot. L'esperem a la porta.
—Que no! Jo d’aquí no em moc! Els jueus tenim els mateixos drets que tothom!
—Miri— digué el guarda apuntant-lo amb la seva pistola— o entra ja a casa i fa les maletes o me l’enduc ara mateix. No m’obligui a disparar-li.
En David, indignat, va entrar a la casa i va enllestir-ho tot ràpidament, per por del què li pogués fer aquell home malcarat.
A l’escola d’en Joseph també van trucar a la porta. Quan es va obrir va aparèixer un home alt com un sant Pau, que només entrar va pronunciar el nom del noi, el va agafar pel braç i li digué que el portarien primer a l’estació i després als camps de concentració. Sense pensar-s’ho més, el guarda se’l va endur. En Joseph va intentar resistir-s’hi, però aviat va veure que eren intents fallits. La Mariane es va quedar en blanc, com si se li hagués congelat la sang, mentre veia el noi desaparèixer en l’horitzó a través de la finestra.
Aquell migdia, mentre la família de la noia dinava, ella va exposar tots els fets del matí. Els Baukagham sempre havien estat bones persones; no eren jueus, però no s’hi havien portat mai malament amb ells, i menys amb els Samson, i allò no era fet per esborrar la seva amistat. Els pares de la noia es van quedar pensatius per un moment, mentre veien com la cara de la Mariane s’anava enfonsant en un pou de tristor. Els Baukagham es van mirar als ulls.
—Filla, potser en unes altres circumstàncies no et diríem això, però pensem que no hi ha cap altre remei ara. T’ajudarem en tot i més per retornar els Samson aquí, com sempre havia estat, i començarem per anar a l’estació de la ciutat, a veure si els podem treure d’allí; si no, anirem als camps de concentració, però els rescatarem, costi el que costi!— va dir el pare de la noia, parlant també per la seva mare.
La Mariane va somriure, un somriure d’aquells dolços que omple la cara d’algú enfonsat, una rialla que valia més que mil paraules.
Aquella tarda els Baukagham estaven plantats en un petit racó de l’estació d’Auschwitz, intentant localitzar els Samson. Res. Entre tanta multitud era difícil veure algú. Acte seguit va arribar un tren, un tren llargíssim que va carregar tota aquella gent, tots jueus, tret dels guardes i de la família de la Mariane, que es van poder escapolir en l’últim vagó.
Un cop als camps de concentració, els Samson van ser dirigits cap a unes casernes, on s’hi estarien fins nova ordre. Durant el camí la família no s’havia atrevit a parlar gaire; només amb les cares pagaven. Mentrestant, els Baukagham s’havien posat darrere uns matolls, intentant localitzar els seus objectius per al rescat.
Aquell mateix vespre, quan tothom anava a dormir, van trobar la caserna dels Samson, situada al nord-est del camp. Intentant fer el mínim soroll possible van fer la ruta fins la caserna. Van trucar a la porta suaument, però amb decisió. Els va obrir la Paola, que només de veure’ls sabia que per fi allò s’acabava. La família de la Mariane va entrar i va explicar tot un pla que prèviament havien estudiat, aprofitant que el pare Baukagham coneixia el terreny.
Tots van sortir en fila, com soltats a punt de combatre, i van enfilar el camí que portava fins un turó proper, des d’on tindrien un camp de visió de tota la ciutat. Aprofitant una petita pausa, en Joseph li va donar un petó a la Mariane, un petó com de pel·lícula, que va significar tot allò que pensaven tots dos.
De sobte van sentir un soroll: un dels guardes s’havia adonat de la mancança d’algú i unes petjades sobre un terra fangós ho confirmaven. El cor els sortia del pit, què farien, ara? Per sort, hi havia un forat sota uns matolls on s’hi van poder escapolir. El guarda va registrar la zona. Res. Però es veu que no s’havia rendit i es va quedar a fer nit al terra d’allò que semblava ser un conjunt de matolls que, més amunt, donarien lloc a un bosc. Les dues famílies, malgrat tot, també van fer nit, bastant incòmodes, dintre aquell amagatall.
L’endemà, a la primera llum d’alba, no va ser el sol qui els va despertar, sinó un guarda, aquell que la nit anterior els havia trobat a faltar, que baixava cap al camp per demanar reforços. El camí que els hi faltava per recórrer pel turó per endinsar-se en les profunditats del bosc, que els proporcionaria una mica més de protecció, era encara llarg i si no volien ser descoberts pels reforços que aquell guarda havia anat a demanar, s’havien d’afanyar, i molt.
Amb el cor a la mà van córrer com van poder, intentant no fer fressa. Just en aquell moment, cinc guardes, ara quatre més, estaven disposats a trobar-los. Un cop més, un petit amagatall situat entre un petit rierol, uns matolls i unes branques baixes d’un arbre feien un lloc més segur que a la intempèrie per no ser descoberts. I van tornar a no ser descoberts pels guardes, ja una mica desesperats en la recerca. Tot i això, semblava que els guardes no es rendien mai i van tornar a baixar per buscar encara més reforços.
Les dues famílies ja es començaven a cansar d’aquell joc. De debò que era tant important no perdre una família de jueus? I així va ser com va tornar la correguda. Ara ja s’endinsaven en les profunditats del bosc, que de per si ja semblava un amagatall, una fortalesa natural.
Però com era d’esperar, el joc del gat i el ratolí encara no s’havia acabat. Ara però, n’eren una vintena els que els empaitaven. Els van veure des de lluny corrent amunt pel turó. Ells els portaven cert avantatge, així que van continuar amunt i amunt. Però, pocs minuts després, els ratolins ja havien estat preses dels gats, que finalment se n’havien sortit amb la seva.
Els guardes van baixar les dues famílies al camp, els van tancar en un departament on s’hi tirava gas i bé, el final ja el deveu imaginar.
«Sí, no era el final que s’esperava per a unes famílies que sempre ens hem portat bé amb la societat, però és la duresa d’un inici de dictadura, que farà mal a més d’un innocent. Mai ningú ens hagués desitjat aquell final, bé, ningú menys el Hitler, que vés a saber on devia tenir el cap quan va prendre aquestes decisions, però bé, no som qui, ara, per canviar un final tan tràgic. El present que vivim en aquests moments no el podem canviar», van ser els últims pensaments d’en Joseph i la Mariane, abans de fer-se l’últim petó que sentenciaria la seva vida.
Maria Subirats Múria
*Treball premiat en el Concurs de contes breus 2016 en la categoria de primer cicle d'ESO.
