Després de tot el que aquella tarda va passar, he de dir que tenia les coses bastant clares. Primerament, sabia que aquell fet em costaria molt oblidar-lo, però en part em sentia afortunada de saber que seguia viva. Destrossada per dins, però viva. Tot i això, també em cal dir que encara, després de set anys, no he aconseguit superar-ho. És tant però tan fort veure morir amb els teus propis ulls la gent que més t’estimes...
En el moment que aquell gos es va creuar enmig la carretera, hagués fet mil i una coses per treure’l, però no vaig reaccionar a temps: quan me’n vaig adonar, dins d’aquell cotxe només havia sobreviscut jo. L’impacte va ser tan gran que de poc em va anar quedar-m’hi jo també I pensar que en menys d’un minut havia perdut tot allò que més volia: el meu pare, la meva mare i fins i tot el meu germà petit de només vuit mesets, i tot per un gos que es va creuar i el meu pare no va ser a temps a frenar. Anàvem direcció al Pla de l’Estany (Girona), a passar unes magnífiques vacances d’estiu. Érem una família unida, feliç, amb unes ganes de riure i de viure les mil i una coses que ens quedaven per disfrutar.
Aquella tarda, el sol ja s’estava amagant, hi quedava només un cel enrogit que els núvols anaven deixatant. Eren ja més de les vuit de la tarda i el vent bufava moderat.
Acabava d’escoltar una magnífica i apassionada conversa entre els meus pares. Es deien les coses més boniques que mai s’havien dit dos amants, fins i tot es prometien coses que només als seus pensaments eren possibles, parlaven de viatjar a les estrelles i de dormir plegats damunt la lluna. Mentre ells anaven a la seva, jo intentava dissimular fent creure que no sentia res, amb els cascos de la música posats i movent el cap com si anés al ritme, però no estava escoltant res. A la vegada també contemplava la mirada brillant del meu germà. Pareixia que els seus ulls brillessen amb tota la intensitat que els hi quedava per brillar, dins aquells ulls tant petits i lluents podia veure clarament un grapat d’il·lusions que mai serien complides.
En general tot el panorama de dins aquell cotxe pareixia no ser real. Aquell moment era magnífic i una cosa així no podia existir. Pareixia que el destí sabés el que venia seguidament i que per això havia preparat un magnífic comiat.
Ara mateix em sento una mica desorientada ja que no estava acostumada a contar amb tants detalls el meu malson. Quan això va passar, solament tenia dotze anys, i avui en tinc ja dinou i encara ho recordo fil per randa.
Amb aquest text acabava el diari personal de Marta, on durant set anys anava escrivint dia a dia el malson de cada matí al despertar i veure que no havia sigut un somni, sinó que era una realitat, una cosa que la pertorbava cada dia, cada hora, cada minut, cada segon.
El mal que sentia en recordar aquell fet, li accelerava la malaltia amb la que portava lluitant de feia ja cinc anys enrere, un tumor al cap. Els metge deien que va ser degut a tantes depressions que va agafar i al trauma que li va quedar, que la va marcar per sempre.
El dia que justament feia vuit anys que l’accident va passar, Marta va ingressar a l’hospital amb fase terminal i poques hores després, exactament a les vuit del vespre, va morir.
I sí, veritablement com deia Marta al seu diari, pareixia que el destí ho tingués tot preparat, només va caler veure que va morir el mateix dia i a la mateixa hora que feia vuit anys enrere havien mort els seus. I es que «el temps és massa llarg per a aquells que pateixen i massa curt per a aquells que celebren».
Marta sempre havia sigut una de les persones més felices que existeixen abans que passés res, ella era feliç jugant a fer bromes per casa a tots moments amb els seus pares, dos enamorats que haguessen donat la vida un per l’altre, però que es volien a Marta i més tard al seu germà, com cap altre pare ho hagués fet.
Per això no cal estar malament per haver perdut una noia com Marta i tampoc per haver perdut una parella i una preciosa criatura amb tota una vida per davant, ja que el destí principalment els va separar, i avui anys més tard, va decidir tornar-los a unir.
I des de el dia que Marta ja no està, es dedueix que estan una altra vegada tota la família unida ; es diu que cada tarda a les vuit, per la carretera principal del Pla de l’Estany, se senten unes rialles que xisclen alegrement i amb molta força d’aquesta família. Per això es diu que ningú no mort eternament, si sempre hi ha algú que el recorda.
Tània Crespo
*Relat guardonat com a segon classificat en la categoria de segon cicle d'ESO del premi Sambori 2012 atorgat per la delegació d'Òmnium Cultural a les Terres de l'Ebre. L'acte de lliurament dels premis va tenir lloc el dia 3 de març de 2012 a la seu d'Òmnium, al Centre Cívic de Ferreries, presidit per l'alcalde de Tortosa. Vegeu la crònica de l'acte publicada en aquest mateix Calaxió de sastre.
