Premis del Concurs de contes breus i poemes i del Concurs de cal·ligrames

Divendres 22 d'abril, dejuni de Sant Jordi, es van lliurar els premis de dos concursos literaris que organitza la biblioteca de l'institut.

Del Concurs de contes breus i poemes, organitzat per Sant Jordi, es van donar cincs premis a:

Meritxell Mulet Ramos, de 1r d’ESO, pel conte “Canvi d’amics”.

Ester Martin Altadill, de 2n d’ESO, pel conte titulat “La petita assassina”.

Arantxa Sayas, de batxibac, pel conte que porta per títol “La llibertat”.

Francesc Teruel, de 2n de batxillerat humanístic, pel poema titulat “Records”.

Marta Ferrer, alumna en pràctiques d'Educació física, pel poema “Subjectes”.


Del Concurs de cal·ligrames, organitzat pel Dia Mundial de la Poesia, es van donar cincs premis més a:

Àfrica Poch Gironés, de 1r ESO, pel cal·ligrama "Estoy sumergida en el agua..."

Àlex Campillo Curto, de 1r d’ESO, pel cal·ligrama "Sol i amb música...".

Marta Carles Favà, de 2n d’ESO, pel cal·ligrama "Potser és fàcil...".

Marta Insa Alegria, de 3r d’ESO, pel cal·ligrama "Al borde de la muerte...".

Arnau Garcia Llorach, de 4t d’ESO, pel cal·ligrama "En aquesta nit d'hivern...".


L'acte es va emetre en directe al programa de ràdio Especial Sant Jordi que va fer l'alumnat de l'optativa Fem ràdio al vestíbul de l'institut.

De premi es va donar un llibre de lectura, un llibre de redacció, un diploma i un val per a la compra de llibres, material escolar o artístic al comerç local per valor de 30 o 25 euros.

Enhorabona a totes i a tots!

Sol i amb la música...

 

Àlex Campillo Curto 

Poema premiat en el Concurs de cal·ligrames 2022, en la categoria de 1r d’ESO.

Potser és fàcil...

 

Marta Carles Favà 

Poema premiat en el Concurs de cal·ligrames 2022, en la categoria de 2n d’ESO.

En aquesta nit d'hivern...

   

Arnau Garcia Llorach

 

Poema premiat en el Concurs de cal·ligrames 2022 en la categoria de 4t ESO.

Canvi d’amics

   Una vegada van canviar la meva casa de lloc. Vam tornar a Barcelona després d'estar quatre anys a Madrid i m'havien canviat la casa de quan era una nena, fins al punt que l'única de reconèixer-la va ser Lucy, la meva gosseta, que es va posar a lladrar i remenar la cua del contenta que estava.
 
   I no sé de què s'alegrava, la veritat: al parc d'enfront, on jugava de petitona, havien construït edificis i tots eren iguals. A la botigueta de pipes i dels tebeos de Mortadelo y Filemón havien posat un caixer, i el carrer feia olor de pizza, i això que la pizzeria estava al carrer del costat.
Aquella no era la meva casa i aquell carrer no era el dels meus records...
  
   L'endemà vaig preguntar als meus pares a quina escola aniria, i com seria. Quan els vaig fer la pregunta, els dos van abaixar la mirada i no van dir res.
   —No aniré a l'escola?— vaig preguntar.
   —Veuràs— havia començat el pare—. Te'n recordes de la teva antiga escola?
  El mirava com preguntava si la seva situació l'hagués afectat o li haguera passat alguna cosa estranya.
   —Sí, és clar..., com no te n'aniràs a recordar.
   —Mira...— Va començar de nou, i apareixia entrebancar-se. Jo ja començava a olorar que alguna cosa no anava bé.
   —Sí, la meva escola, el Max Aub... —vaig dir jo per a recordar-li de què estàvem tenint una conversa.
   —Si...— El meu pare tancava al puny de la mà fort, mirant per la finestra i semblava que no sabia dir-ho—. Pos veràs, el teu col·legi ha "desaparegut".
   Durant uns instants no vaig entendre molt bé el que volia dir. Com, desaparegut?... S'ha esfumat? Així com així? L’hauran robat? En aquell moment m'imaginava a una banda de gegants que hi arribaven de nit, agafaven l'escola i la posaven en un sac de patates enorme...
  —Però, com?
  —L'han tancat— va acabar d'explicar la meva mare.
  —Tancat?— No vaig entendre el perquè.
   —És que no hi havia suficients alumnes— va dir el meu pare.
   —Ja no hi han nens?
   —Sí que n'hi han— va acceptar ma mare—, però cada vegada menys, i així s’han d'anar tancant tots...
  En aquell moment hi havia molta tensió i per alleujar-la vaig preguntar:
   —I així, no aniré a l'escola?
   —Que més voldries tu!— va intervenir ma mare, que com sempre és ella la que precisa el que diu el meu pare.
  Després d'una gran estona de xerrada, els meus pares em van dir que la meva escola es va unir a l'institut de Valle Inclán.

   Quan eren les vui de la nit, la mare va posar els plats a taula i seguidament ens va cridar per a rentar-nos les mans i sopar els famosos macarrons amb tomàquet i formatge ratllat de l'àvia. Mmm, tenien tan bona pinta, que era per a xuclar-se els dits, i la Lucy ja estava esperant-nos a veure si li donàvem alguna sobra.
   Amb la panxa plena, me'n vaig anar a l'habitació per fer una bona dormida, però tenia el cap ple de pensaments de com seria el primer dia, si faria nous amics, si els professors em caurien bé... Vaig tancar els llums i vaig caure adormida.

  Em va sonar el despertador, i de seguida em vaig aixecar del llit. Vaig fer una bona menjada.
   —Uff, avui és el primer dia d'escola, amb nous companys, nous professors, noves experiències...—
  Bé, jo ja sé el que és haver de començar a una nova escola: els primers dies són molt incòmodes, però després t’hi vas acostumant i és com si estiguessis allí des dels tres anys, la veritat.                                           
   Abans de sortir de casa li vaig fer una abraçada molt forta a la mare, mentre el pare em posava l'entrepà dins la motxilla, li vaig fer uns quants petons a la Lucy... I ja estava llesta per al meu primer dia d'escola!
   Quan estava de camí, em vaig trobar a una nena que pareixia desorientada.
  —Hola, soc Anna, t’has perdut?
  —Hola— em va dir com si tingués temor de mi.
  —Bé, si em pogueres ajudar, t'ho agrairia molt. Em sento un poc desorientada, i m’he d’afanyar, sinó arribaré tard a l’escola.
  —A quina escola vas?
  —A la Valle Inclán.
  —De debò?— vaig dir sorpresa— Jo també i vaig cap allà. Si vols, hi anem juntes.
   En aquell moment jo estava un poc nerviosa perquè no em solia relacionar amb altra gent, i menys amb desconeguts.
   —D’acord.
  
   Estàvem anant cap a l’escola i hi havia un silenci molt incòmode, les mans em suaven i em tremolava tot el cos, quan de sobte va sonar el timbre de l’escola i vam començar a córrer, el més ràpid que vam poder, per no arribar-hi tard.
   La nena em va mirar i em va dir:
  —És el teu primer dia d’escola?
  —Sí, i el teu?
  —No, jo ja fa uns quants dies que vinc aquí, però encara em costa trobar el camí.
   Jo li vaig somriure i vam entrar les dues a classe. I sí, ella anava a la mateixa classe que jo. Ni sabia com es deia, però m'havia fet la impressió de bona persona, amable i descuidada.
  —Ah!, perdó per no presentar-me. Em dic Lluna.        
  —Encantada, Lluna, jo em dic Anna. Ja t'ho havia dit abans, però t’ho torno a dir per si de cas.
   Les dos vam somriure i encara que soni estrany vaig sentir com si hi tingués un munt de papallones a la panxa, una sensació que mai havia sentit ni expressat.
   Vaig anar directa a buscar una taula on no hi hagués ningú a prop.
M'encanta estar sola i com soc filla única em passo la majoria del temps sola a casa, jugant a la Play amb els llums apagats.
   Va entrar la mestra a la classe a donar la benvinguda a tots. Mentre donava classes, alguna vegada em mirava de reüll, però jo intentava que no s’adones que era nova.
   Les classes van ser molt avorrides, ja que els primers dies sempre ens hem de presentar tots i sols fem jocs i més jocs...
   I  per fi, l’hora del pati, on fas el que et doni la gana.
  Quant estava baixant les escales, em vaig creuar amb Lluna. Ella tenia uns auriculars rojos posats, pareixia que escoltava música, i també portava un quadern, un llapis i una goma.
   Em vaig apropar a ella per a veure què feia, pareixia que no s'havia adonat que jo estava al seu costat, i li vaig posar la mà a l'esquena.
Ella es va girar per a veure qui era i va somriure, jo li vaig tornar el somriure.

   Després de passar tot el dia a l'escola, me’n vaig anar cap a casa. Pensava que em trobaria amb la Lucy, però no hi havia senyals de vida. Els meus pares estaven treballant i no hi havia ningú a casa. Com que estava sola, vaig anar directa a l'habitació i em vaig deixar caure al llit. Estava rendida.
  Vaig estar rumiant un poc sobretot el que havia passat avui. Primer havia conegut la Lluna, després la profe em mirava tota l’estona de reüll, i més tard la trobada al pati amb la Lluna. Ha sigut tot molt mogut i estava morta de son, vaig tancar els ulls i em vaig deixar portar.


Meritxell Mulet Ramos

Conte premiat en el Concurs de contes breus i poemes 2022 en la categoria de 1r ESO.


 

La petita assassina

D'acord, aquesta sóc jo, Eleonor Prints, una adorable i preciosa nena de nou anys amb molt poca innocència. I dic poca per no dir res, i és que als cinc vaig assassinar els meus pares, als set vaig robar un banc molt important en aquesta ciutat i acabats de fer els vuit la família que em va adoptar i maltractar des dels sis va ser arrestada gràcies a la meva declaració. Però no parlem del meu passat, sinó del que estava passant ara mateix, i és que m'estava adoptant una família que fa bona olor! 

Sí, ja sé que direu que és una ximpleria perquè GAIREBÉ tothom fa bona olor, però al meu barri no, tot aquí fa pudor, però per fi em portaran a un lloc millor: Salem, ciutat de Massachusetts. 

 Sí, llar de les bruixes, però no importa, perquè ara estic en un cotxe a dues hores d'arribar a Salem, la meva nova “llar”. Les monges de l’orfenat deien que tenia sort després de tot el que m'ha passat, però no crec que el que jo tinc sigui sort. 

 

Esther Martin Altadill 

Conte premiat en el Concurs de contes breus i poemes 2022 en la categoria de 2n d'ESO.

Subjectes

 

SUBJECTES

Nosaltres, subjectes.
Subjectes a què?
Què subjectes?
Subjectes o subjectes?
Subjectes i subjectes.
Qui ens subjecta?
Ens subjecten altres?
Subjectem a altres?
O entre altres ens subjectem nosaltres?
Em subjectes?

Entre nosaltres
Nosaltres les altres.


Marta Ferrer

Poema premiat en el Concurs de contes breus i poemes en la categoria de professorat i PAS.

Records

 

 

 

 

 

 

 

 

Records

Ara somnio les nits que anàvem al llit.
Però ara, al meu costat, hi ha un buit.
Em venen tots els records de tu.
Com l’olor del teu suau perfum
que ara es converteix en fum
quan cremo les nostres imatges del passat
i sento que he anat mal acompanyat.

Vaig dir que, per amor, no tornaria a fer-me mal,
però he de confessar-li al meu jo del passat
que li he tornat a fallar.


Francesc Teruel

Poema premiat en el Concurs de contes breus i poemes 2022 en la categoria de batxillerat.

La llibertat

 

Com un ocell en gàbia, sempre he viscut atrapada. Atrapada dintre d’un lloc on hi he estat retinguda en contra de la meva voluntat. Des que havia nascut havia sigut víctima d'un caçador que havia volgut mantenir-me tancada, amb desconeixement del que passava fora d'aquell fred i limitat espai. Al néixer ja marcava la diferència: mentre els altres ocells trencaven la closca a poc a poc, jo ja havia aconseguit treure-la completament. Jo era un ocell poc comú, fins i tot les meves ales eren més grans que les de la resta, estava preparada per volar. En ser-ne conscients, em van voler tallar les ales. No ho podia permetre! Jo volia ser lliure, sabia que el meu lloc no era dintre d’aquella gàbia, hi havia un cel immens el qual jo volia explorar i sobrevolar. Allí em trobava limitada a volar entre els barrots, allò era una presó, igual de solitari i depenent. Es menjava quan es deia, es feia lo que els externs deien, com ells deien i quan ells ho decidien. Jo em negava, no tenia sentit. Quan et vaig veure, quan vaig saber que eres a prop meu, ho vaig acabar de comprendre, vas ser la meva llum en aquesta terrible foscor. Havies arribat com una brisa d’aire fresc després de temps amb molta calor. Havies vingut per alliberar-nos, ho volies fer. No només a mi, sinó a qualsevol que es sentís com jo. Tu eres la clau, l’únic que podia ser capaç d’obrir totes les gàbies que representaven el confort d’alguns i la tortura d’uns altres, perquè no hem d'oblidar que el paradís sempre és un infern per algú acostumat a la foscor i que no ha vist mai un bri de brillantor. Volies que fóssim lliures de pensaments, que veiéssim més enllà de la gàbia on ens trobàvem. Tanmateix, els contraris a la teva presència van veure’t com una amenaça, se sentien atacats per un ocell més poderós que ells. Tenia clar que molts d’ells eren depredadors disfressats d’ocells, els quals volien que la resta estigués tancada sense assabentar-se que no tot el que hi havia dintre d’allí era cert, moltes d'aquelles coses eren fictícies o simplement imatges irreals que ens presentaven com a verídiques quan no ho eren. Ells tenien el control de tot el conjunt de gàbies, i al que volgués escapar el prenien per boig. Ja vaig aconseguir-ho, finalment. Vaig aconseguir sortir d’aquell lloc i ho vaig fer volant el més alt que vaig poder sense pensar-ho dues vegades. No m'importaven les pedrades que pogués rebre. Tot va ser gràcies a tu, tu vas obrir la meua gàbia i vas fer-me lliure. Per fi era jo. 

 

Arantxa Sayas 

Conte premiat en el Concurs de contes breus i poemes 2022 en la categoria de batxillerat.

Premis del XII Concurs de microrelats de terror 2021

El jurat del XII Concurs de microrelats de terror 2021, format pels responsables de la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig, amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres, ha acordat donar els premis següents:

Categoria primària

Relats en català

«Deleted», d’Oriol Bertomeu

Escola Sant Miquel, Deltebre

«El malson després del confinament», d’Óscar Celma Targa

Escola Sant Roc, Paüls

«El cas sense resoldre», de Jesús Serrano

Escola Consol Ferré, Amposta

Premi especial cicle mitjà

«Els playmòbils terrorífics», d’Arnau Bellido Curto

Escola Xerta, Xerta

Relats en castellà

«Sueños premonitorios», d’Irene Siotto Balagué

Institut-Escola 3 d’Abril, Móra la Nova

«Mi disfraz», de Yura Achahbar Rubio

Institut-Escola 3 d’Abril, Móra la Nova

«El castillo embrujado», de Guillem Morató Sambartolomé

Escola Cinta Curto, Tortosa

Categoria secundària

Relats en català

«La presó dels morts», d’Edgar Juan Balagué

Institut de Tecnificació, Amposta

«L’ós Mimi», de Vera Checa Miralles

Institut Dertosa, Tortosa

«Aquella noia», d’Elisabet Rueda Botella

Institut Cristòfol Despuig, Tortosa

Premi especial

«13 de Novembre», d’Angélica Berruecos Mejia

Institut de Flix, Flix

Relats en castellà

«Oscuros recuerdos», de Maria Algara Camins

Institut Cristòfol Despuig, Tortosa

«Mi tercer ojo», d’Anouk Galván Royo

Institut Cristòfol Despuig, Tortosa

«El bosque de las almas perdidas», de Mar Pascual Soler

Institut Julio Antonio, Móra d’Ebre

Relats en anglès

«A scary doll comes to my life», de Sargunpreet Kaur

Institut Dertosa, Tortosa

«A night in the subway station», de Jaume Daudén Balagué

Institut Dertosa, Tortosa

«The mystery house», d’Aleix Poy Beguer

Institut Dertosa, Tortosa

Categoria batxillerat i cicles formatius

Relats en català

«Encadenats als missatges», de Neus Hierro Fontanet

Institut Dertosa, Tortosa

«El somni de Sòcrates», d’Adrià Castelló Martí 

Institut Cristòfol Despuig, Tortosa

Relats en castellà

«Expiación», de Júlia Añó Bort

Institut Dertosa, Tortosa

«El juego de la ventana», de Claudia Meseguer Villó

Institut Cristòfol Despuig, Tortosa

Aquí podeu veure el vídeo amb l'anunci del guanyadors del concurs presentat per un grup d'alumnes de segon de batxillerat humanístic-econòmic.

Si voleu llegir els relats premiats, cliqueu a sobre dels títols dels relats o llegiu el llibre sencer a Issuu.

La resta de contes premiats en altres convocatòries està disponible al blog Calaixó de sastre i també en format de llibre electrònic a Issuu.

El somni de Sòcrates

Sols existeix un bé: el coneixement. 

Sols hi ha un mal: la ignorància.

SÒCRATES

Trista era la realitat que el bon mestre, jutjat i condemnat a mort, havia de viure. Estava mirant el sostre, un sostre fet amb pedra i uns troncs corcats, i pensava que en qualsevol moment li podria caure el sostre al damunt i així lliurar-se de la cicuta, sí, la cicuta, aquella verinosa planta, la qual firmaria el seu últim alè.

Però va passar una cosa que el bon mestre atenès no esperava: la visita del seu bon alumne Aristó, o Plató per als amics. Aquest plorava, tenia la cara roja i es podia veure clarament com un raig de llum, filtrat per un forat del sostre, li il·luminava el rostre i, així, aquell recorregut fet per les llàgrimes brillava més.

Plató anava acompanyat d’un home corpulent. Aquest portava un manoll de claus, va obrir la porta i Plató, assecant-se les llàgrimes, es va asseure al costat del seu mestre. Llavors Plató va dir:

—Diuen que t’han condemnat a la cicuta.

—Sí, car amic.

La mirada de Plató es va perdre en un riu de llàgrimes i llavors és quan Sòcrates va abraçar el seu alumne. Per distreure’l, Sòcrates va dir:

—Plató, saps què? Aquesta nit he tingut un somni. Somiava que estava caminant per l’acròpolis i, sí, caminant, una cosa que fa uns dies que no puc fer, quan de sobte apareixen persones, apareixen de tots llocs, fins i tot, si no recordo malament, algunes es tiraven de dalt del Partenó i queien al terra i es partien per la meitat.

—On vols arribar, mestre?

—Deixa’m continuar. Algunes es tiraven de dalt a baix del Partenó i jo, espantat mirava per on podia sortir d’aquell horror, i va ser mirant quan vaig veure una cosa: aquestes persones no tenien ulls, eren cegues. I jo intentava fugir, no podia, m’atrapaven... Quan ja tenia aquelles bèsties damunt, va ser quan em vaig dir a mi mateix: “Ara despertaré”, però no va ser així. Va ser en aquell moment quan vaig sentir com m’agarraven dels braços. El pitjor era el seu tacte, estaven freds, era com si esquelets amb pell m’agafessin, però, no sé per què, sabia que la seva pell no era seva sinó que era pell d’altres persones com jo, les quals havien sigut mortes pels monstres que ara em portaven davant d’un tribunal.

—Un tribunal com el que t’ha jutjat.

—Sí, però en aquest tribunal hi havia molta més gent. Em van posar al mig de la tribuna i allí vaig sentir l’autèntic terror. Segurament, car amic, i no exagero, hi podien haver més de mil éssers mirant-me i aquests no tenien ulls. Tots estaven plantats com si fossin maniquís vestits amb pell, pell humana, però que realment l’únic que volien era alimentar-se amb la meva mort. Llavors va ser quan una dona, sí, una dona (en aquell moment no poden exercir càrrecs polítics) va començar a cridar: “Arranqueu-li la pell!”

L’últim que recordo són els éssers obligant-me a beure l’horrorós suc d’herba verinosa (la cicuta). I aquesta no era per matar-me, sinó per a adormir-me i després arrancar-me la pell...

Estic segur, car amic, que aquest somni és el que he viscut aquests dies; gent cega, incapaç de veure la innocència d’un pobre home el qual després serà executat pel desig d’alguns monstres anomenats polítics i així arrancar-me la pell, com ho fan als animals caçats, quedar-se la meva pell, enterrant-me i així posant-se la medalla d’haver-se tret al pesat filòsof de sobre.

Aquí va acabar la conversació amb Plató.



Adrià Castelló Martí

Institut Cristòfol Despuig, Tortosa



*Conte premiat en la categoria de batxillerat i cicle formatius en el XII Concurs de microrelats de terror 2021, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

Encadenats als missatges

Estem al segle XXI, la tecnologia conviu amb nosaltres, sense ella molta gent no sabria què fer. Però, què passa si ella és la culpable d’alguns misteris? 

Ens situem en una petita ciutat anomenada Tortosa, la capital de la comarca del Baix Ebre, i en unes dates de finals del mes d’octubre. Una ciutat molt tranquil·la i bonica on mai passa res interessant, però ara s’estan preparant dues festes: la Castanyada i el Halloween.

Destaquem la Carolina, una nena de setze anys que estudia primer de batxillerat científic a l’Institut Dertosa. Viu a Ferreries. És una nena molt sociable, divertida, amable, i alhora molt estudiosa i responsable, també li agrada molt la gresca i amb la seva colla d’amics, sempre que poden, se’n van de festa.

Avui dia 28 d’octubre, un dia normal, com qualsevol altre, la Carolina es desperta a les set del matí i rep un WhatsApp del seu amic Pep i veu que és una d’aquelles cadenes de textos de Whats, però res important, i la reacció d’ella, igual que de molta gent, és passar del tema olímpicament i se’n va endormiscada cap a l’institut com cada dia.

Passa el matí, una classe darrere de l’altra i arriba l’hora d’anar-se’n cap a casa. Tots els seus companys, pel camí de tornada a casa, comenten la mala sort que estan tenint: una caiguda greu per les escales, tres exàmens sorpresa, algú que perd les claus i altres coses desagradables...

Al dia següent la Carolina i els seus companys tornen a rebre un text encadenat del seu amic Pep i tornen a ignorar-lo. A la nit, la Carolina sent sorolls estranys, s’aixeca del llit, va cap al menjador i sent que el soroll prové de l’estany de les seves tortugues, s’apropa i les veu totes mortes, sense cap raó.

Quan es fa de dia i arriba a l’institut, entre ells comenten que totes les seves mascotes durant la nit han mort sense sentit. Aquí ja la Carolina i els seus companys sospiten que alguna cosa estranya està passant.

L’endemà torna a passar el mateix, i així dia rere dia, però cada vegada més perillós: algun familiar mort, algú amagat al teu armari, algun company ferit... Coses horribles estaven succeint.

Finalment tots van deduir per què passaven aquestes coses: per no reenviar els missatges encadenats deWhatsApp que els passava el Pep, era com una maledicció. Llavors van dir-li que en deixés de passar perquè allò no anava de broma, que tot era real i estaven patint molt, però Pep els va dir que no podia, que ho havia de fer, perquè es veu que tot l’institut hi estava implicat, tothom estava en la mateixa situació. NINGÚ SABIA QUI HO COMENÇAVA, llavors ningú ho podia parar.

Cada dia tots els alumnes de l’institut havien d’estar passant i reenviant aquests missatges per por a patir les conseqüències, fins que un dia van rebre el MISSATGE DEFINITIU i la gent va començar a desaparèixer.

La Carolina, un dia “normal” tornant cap a casa pujava per l’ascensor quan de cop i volta es va aturar, es va apagar la llum i quan es va tornar a encendre la Carolina ja no estava. Va desaparèixer sense deixar cap pista.



Neus Hierro Fontanet

Institut Dertosa, Tortosa


*Conte premiat en la categoria de batxillerat i cicle formatius en el XII Concurs de microrelats de terror 2021, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

13 de novembre

És 13 de novembre. Són les cinc de la matinada. Em sento molt nerviosa. Hi ha molt soroll al carrer. Sento els primers moixons cantant. Tinc la sensació que el perill té una força que encara no he viscut. N’he sentit parlar a la gent. Però no puc fer-me a l’idea.

Veig com aquella bola destructora s’aproxima ràpidament emportant-se tot el que toca. La gent s’ha començat a despertar. Es senten els crits i el descontrol. Tothom està començant a marxar. L’alcalde en lloc de donar exemple i mantindre la calma ha sigut el primer en marxar. Sento pànic. No sé què fer. Sento impotència. No puc fer res per parar aquest monstre. Estic desconcertada. Tot el meu poble serà destruït per una cosa gegantina. Em trobo angoixada. Soc molt feble en comparació amb la rojor sense compassió. La meva tieta m’està cridant per marxar. Però m’he quedat congelada del terror que sento. Totes aquestes sensacions a la vegada no les puc controlar. Tinc ansietat per tot això.

Quan me n’he adonat, ja està a prop. He marxat amb la meva tieta lluny, però és massa tard, ha agafat la meva tieta i ara ve a per mi, ja no em puc escapar. La meva tieta ha quedat immobilitzada i m’ha agafat del peu, però en lloc de salvar-me m’ha condemnat a la mort, que se m’emportarà junt amb ella i quedaré petrificada per sempre més. 

Aquesta historia està basada en fets reals i la dedico a Omayra Sànchez i tot el seu poble d’Armero pel seu patiment. Gràcies per la vostra valentia. Omayra, gràcies per la teva força, que amb dotze anys, vas aguantar tres dies sense queixar-te, i només vas demanar aigua com a última voluntat.


Angélica Berruecos

Institut de Flix, Flix


*Conte premiat en la categoria de secundària en el XII Concurs de microrelats de terror 2021, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

Aquella noia

Aquella noia vivia obsessionada amb ell, deia que sols volia que tingués ulls per a ella. Quan ho va aconseguir, se’ls va guardar al congelador per tal que tots els dies la mirés.


Eli Rueda Botella

Institut Cristòfol Despuig

*Conte premiat en la categoria de secundària en el XII Concurs de microrelats de terror 2021, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

L’ós Mimi

CAS TANCAT

INFORME POLICIAL

Transcripció de gravació. Dijous 7/15/2019, 23:09:34
Helena Giménez Nito, 37 anys, divorciada. Mare de Leo Hernández Giménez, de 5 anys. Desaparegut.

(Comença la gravació.)

Policia (P): Bé, senyora, expliqui.

Sra. Giménez (G): Tot va començar dimarts. En Leo va tornar a casa de l’escola amb un osset de peluix a la mà. Li vaig demanar d’on havia sortit i ell me va dir que l’havia trobat al carrer. No volia que el meu fill es quedés un nino que hagués estat al carrer, però ell va insistir, o sigui que al final se’l va quedar.

A la nit vaig sentir unes veus a l’habitació del meu fill. Em pensava que estava jugant amb els seus ninos fent-los les veus, però quan m’hi vaig apropar a manar-li callar —era molt tard— vaig sentir... (Sospir entretallat.)

Era la veu del meu pare. Va... Va morir fa temps... Un tren va descarrilar... (Silenci d’uns segons.)

P: Està segura?

G: Vostè creu que no reconec la veu del meu pare? (Silenci. P remuga una excusa.) Bé, em vaig espantar, però vaig obrir la porta i li vaig dir que deixés de fer el que estigués fent. L’habitació estava a les fosques i ell estava ajagut al llit amb l’osset del carrer davant seu. Li vaig preguntar què estava fent i em va dir que només estava jugant amb Mimi, el nou peluix. Vaig suposar que devia estar cansada i m’ho devia imaginar. Vaig anar a dormir.

(G explica que l’endemà tot va anar bé. Li explica la seva rutina, és una rutina normal i corrent. P demana que no perdi temps en aquest tipus d’explicacions.)

G: Bé... A la nit següent vaig tornar a sentir veus. Era... la meva cosina Mireia. Va morir als cinc anys... Li contestava la veu d’en Leo. Estava molt espantada. Vaig entrar i vaig veure que estava al centre de l’habitació amb el peluix al davant, parlant-li. Li vaig treure l’osset. Es va posar a plorar, deia que Mimi s’enfadaria, però l’havia de castigar.

Avui he anat a despertar-lo i he vist que tenia l’osset al costat del llit. Li he demanat com havia aparegut allí i ell m’ha contestat que no ho sabia, que segurament Mimi el trobava a faltar. M’ha semblat veure que el peluix em mirava desafiant, però (riu, nerviosa), és clar, no pot ser. L’he enviat a l’escola, però ja em començava a preocupar.

I avui a la nit... he tornat a sentir les veus i m’hi he apropat. He agafat un ganivet de la cuina, per si de cas. Aquesta vegada m’he quedat escoltant i de sobte he sentit la veu del meu pare dient: “Hem de callar, la teva mare està escoltant a l’altra banda de la porta.” M’he quedat glaçada.

He entrat a l’habitació. Tot estava molt fosc, però no he encès el llum. He vist una silueta petita ajaguda al llit, rient. Li he clavat el ganivet. No recordo res després d’això, crec que m’he desmaiat. Quan he despertat, estàveu la policia i... m’heu portat fins aquí. El que no entenc és perquè ningú em respon quan pregunto pel Leo. On està? Vull veure el meu fill! On està?

(Soroll d’una porta que s’obre.)

G: És ell! És l’ós de pelu…

Veu d’infant: Mare… He tornat, mare…

G: Leo?

(Cops forts. Crits de G i P. Interferències.)


(Fi de la gravació.)




Vera Checa Miralles

Institut Dertosa, Tortosa


*Conte premiat en la categoria de secundària en el XII Concurs de microrelats de terror 2021, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

La presó dels morts

Al segle passat, les ànimes eren sempre presents, respectades i, moltes vegades, temudes. Temps de greus i catastròfiques crisis, silenci de les cases, als altars i als carrers. Les dones passejaven de negre dol pel carrer. A Amposta no hi havia gairebé lluminària pels carrers; la nit era pura de foscor, sense cap contaminació de cap gènere; el diàleg amb les estrelles es feia present, no s’havia trencat encara el lligam de l’ésser humà amb la natura.

Eren finals d’octubre, el mes menys desitjat a Amposta. Hi havia un enterrament al cementiri, cap al tard començava a ploure. El traspassat era don Joan, mariner... Entre els present estava Sebastià Berenguer, company de pesca de Joan. Quan va acabar la cerimònia, Sebastià es va dirigir a la tomba dels seus pares i va resar una oració davant la làpida. El temps anava passant, l’enterrador creia que ja no hi quedava ningú i tancà. Sebastià, potser per la pluja, potser per l’atenció als seus pares, no se n’adona.

Al poc, Sebastià busca sortir... tancat! Es troba la porta tancada. Era quasi de nit, plovia més fort. La temor i els nervis el guanyen. S’enganxa al mur i intenta escalar, cau d’esquena i s’omple de fang.

Ja és de nit, una nit ben fosca i no para de ploure, continua buscant com sortir. Torna a la tomba dels seus pares demanant ajuda, com si un miracle anés a passar. El cor li va a mil. Troba una escala, l’estira però no pot. Està lligada amb una forta cadena.Treu tota la seva força i aconsegueix soltar la cadena. S’afanya per anar fins al mur. Aconsegueix, per fi, arribar al lloc, col·loca l’escala, puja un esglaó, puja l’altre i... es trenca! Esta vegada es queda sense sentit.

No sabem quant de temps va estar així, estès a terra a mans de la pluja. L’escala tenia més anys que el pobre Joan.

Quan desperta, no sap on es... Ah sí! Tancat al cementiri! Ara plou menys, espurneja, es desespera mort de temor. Puja a una que apareix com un miracle... Les mans arriben al cim del mur! Aconsegueix vèncer-lo i cau al altre costat: per fi lliure!

És fora, desorientat i trastornat. Tot desfet i brut de fang. De sobte s’acosta una llum, és una bicicleta. L’infortunat ciclista creu que és un mort que ha eixit de la tomba... Pedaleja com un esperitat com si li perseguís la mare amb la xancleta! Desapareix en menys d’un segon.

Sebastià, a poc a poc, es va calmar. Però no va recordar mai el camí de tornada a casa.


Edgar Juan Balagué

Institut de Tecnificació, Amposta

*Conte premiat en la categoria de secundària en el XII Concurs de microrelats de terror 2021, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

Els playmobils terrorífics

Fa uns anys hi havia una xiqueta que tenia un munt de playmobils i cada nit quan estava dormint, aquests li col·locaven cordes a les mans i als peus, però cada vegada que la lligaven es despertava. Bé, en realitat es feia l’adormida i així sentia tot el que tramaven.

Com que la xiqueta els tractava molt malament un dia van decidir matar-la. La xiqueta, molt aterrida, va anar a l’habitació dels seus pares per demanar ajuda, però no hi eren. Sabia que el pare guardava una pistola a la tauleta de nit, però no tenia bales. Per sort, les pistoles dels playmobils només disparaven bales de pintura!

Després va agafar el telèfon del pare que també estava damunt de la tauleta i va trucar a la policia, però quan van arribar a casa ja havien fet tard, tots els playmobils havien tornat al seu lloc com si no hagués passat res. Aleshores, la policia es va endur la xiqueta detinguda perquè van creure que estava malalta.


Arnau Bellido Curto

Escola Xerta, Xerta

*Conte premiat en la categoria de primària en el XII Concurs de microrelats de terror 2021, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

El cas sense resoldre

Això no és una història basada en fets reals. És una història real. Li va passar a un nen anomenat Lu, un dia que no trobava a ningú. I quan dic ningú em refereixo a ningú... Uf!, quina errada de principiant! Gairebé us desvetllo el final.

A continuació, us explicaré millor els personatges. Lu, que té 8 germans, el seu pare, que es diu Mike, i un gat, Térò. Una famílieta de tres, com les puntes del triangle, la família perfecta, la família indestructible. Però quan pensen en la mare es debiliten, com el gel dins l’aigua, com la lluna, quan surt el sol, com una família com un altra, una família dèbil.

La història passa en la major part del temps a un poblet anomenat Balada, que forma part d’Amposta a la província de Tarragona, ara farà nou anys.

El Lu estava dinant al Matuya, un restaurant japonès. Quan va acabar, va marxar cap a casa a fer la migdiada. En despertar, no va veure a ningú de casa. Per assegurar el tret va mirar per la finestra i tampoc va veure a ningú... On era la gent? I el pare? I el Térò? A casa i al carrer no hi havia ningú.

El Lu començà a preocupar-se perquè li van vindre a la memòria les paraules de la mare: “Si et portes malament, ja veuras com vindran els gambosins i et quedaràs sol com la una”. I en recordà aquestes paraules li agafà un calfred que li va recórrer tot el cos.

De sobte, escoltà el miol del seu gat i una olor desagradable, que envaïa la casa. Aquella olor era irresistible i l’empenyé al pis de dalt. No podia fer res de res! Les cames es movien soles, tenien vida pròpia!

Va començar a pujar les escales fins arribar davant de la seva habitació i, en obrir la porta, no vegé absolutament res. Només uns ulls de color groc intens que el miraven desafiants. Quan més es complicava la situació, va obrir els ulls i sortí d’aquell malson.



Jesús Serrano Ferré

Escola Consol Ferré, Amposta



*Conte premiat en la categoria de primària en el XII Concurs de microrelats de terror 2021, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

El malson després del confinament

Era el 25 de maig de 2020 i va acabar el confinament. La gent ja podia sortir de casa, però, en canvi, l’Òscar, el Joan i l’Ian, seguien jugant al GTA 5. A la tarda, tothom sortia de casa, hi havia tanta gent com formigues al món. Després de jugar a la Play, com que feia temps que no quedaven, l’Òscar va passar a buscar el Joan i l’Ian,els va preguntar si volien anar a jugar a futbol a la plaça Major i els dos van dir que sí. Jugant, el Joan va xutar molt fort la pilota i la va encallar a una casa de tres pisos. L’Ian va escalar, la va agafar i van seguir jugant. Ja eren les 20.30 h i l’Òscar els va preguntar als dos si quedaven a la nit per anar per tot el poble i ells van dir que sí. Van preguntar a quina hora i on, i l’Òscar els va dir a les 22.30 h a la plaça Major.

A la nit, abans de quedar, l’Òscar els va enviar un missatge als dos preguntant-los si ja estaven preparats i li van dir que sí. Quan van quedar, l’Òscar els va proposar d’anar a la plaça de bous i el Joan va dir que sí; a la meitat de camí van notar una presència rara, però no li van donar importància i van seguir. Ja a la plaça de bous van jugar al parc.

Ja eren les 00.30 h i estaven avorrits, per això el Joan va pensar d’anar al carrer de la Remulla, on molts cops els amics es quedaven xerrant. De camí cap allà, una altra vegada van notar una presència rara, es van girar i no hi havia ni una sola ànima, així que van seguir el seu camí fins a la costa del carrer on es dirigien. Es van parar, van veure una mà que sobresortia d’una paret d’una casa i el Joan va cridar. Tots tres van començar a córrer com si no hi hagués un demà.

A les 02.45 h van arribar al castell del poble on volien passar la nit i, per amagar-se d’aquell esperit, es van muntar una cabana i es van quedar dos hores.

A les 4.05 h el Joan va bramar i va espantar a l’Òscar i l’Ian; li van preguntar perquè cridava i, quan van aixecar el cap, per fi ho van veure: era l’esperit que els perseguia. Era una dona de pèl rinxolat, ulls verds i anava vagant per tot el poble a la nit. No tenia cames, per això anava volant, i tenia un nadó de color blau sense ulls i que quan llençava el xumet a terra començava a plorar. Plorava tan fort que et sortia sang dels ulls i de les orelles. Novament van començar a córrer.

Finalment van arribar al seu carrer i, quan estaven a punt d’arribar, es van trobar una altra vegada amb la dona cara a cara i, aleshores, no van córrer sinó que van combatre. L’Ian li va llançar una pedra que pesava molt i va caure per un barranc. Per rematar-la, el Joan i l’Òscar van llençar unes quaranta pedres i es va morir.

Quan van arribar, els pares de cadascun d’ells estaven molt preocupats i els van abraçar i els tres amics van dir que no quedarien mai més a la nit. Mai més!


Òscar Celma Targa

Escola Sant Roc, Paüls


*Conte premiat en la categoria de primària en el XII Concurs de microrelats de terror 2021, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

Deleted

Dilluns, 25 d’octubre.
Estimat... tu.
Avui no ha canviat res. M’he despertat, m’he rentat les dents i m’he endinsat al meu fòrum preferit: 5chan. Res diferent, només gent parlant i publicant fotos de gent... “Poc viva’’. Tot anava bé, fins que he trobat la publicació més estranya que he vist mai. Un usuari anònim havia publicat: “01100100 01100101 01110101’’ i dues imatges que, per seguretat, no he obert.


Dimarts, 26 d’octubre.
D’acord, m’estic preocupant.
Avui, buscant més sobre l’usuari anònim m’he adonat que ja hi havia publicat altres imatges o textos incomprensibles en codi binari. He preguntat si algú havia vist la publicació, però ningú ha dit res. Això sí, un usuari anomenat “[deleted]’’ m’ha enviat un missatge rar, perquè només contenia una D.


Dimecres, 27 d’octubre.
A-J-U-D-A
La terra ha donat un gir de 720º, increïble. La publicació ha causat suïcidis a escala NACIONAL, tot només per la foto! Això em genera preguntes: Com poden milions de persones veure una foto d’un fòrum tan poc popular? No trobo resposta i em menja el cap aquest dubte.


Dijous, o quin dia sigui, no estic d’humor.
UUh?
En només 26 HORES ha mort el 70%, repeteixo, el 70% de la població GLOBAL. Tres continents no tenen electricitat i dos s’han buidat de vida. He intentat navegar pel web i per 5chan, però l’únic que he trobat ha sigut un missatge de “[deleted]’’ amb la lletra “Ë’’. Avui no dormo.
Ja no hi importa res, quan t’espera la mort.


?̶̮̪̝̫̬̼̖̰́͛̊͋͛̏͘͜!̴̝̺̜͓͈̞̻̦̔́̅̽͝


No, no i no. El menjar s’ha acabat aquest matí, i el cel s’ha fet blanc. Què faig? Soc l’últim? És un somni? Tot és estrany. No trobo senyal de vida. Què soc? Res? Doncs, per què això? Tinc tantes preguntes que necesito...Vull que pari tot. Així que, m’asseuré, veuré com el cel es fa més i més blanc, i acabar amb això, ja que, finalment, “[deleted]’’ ha enviat el seu últim missatge: “U’’.
—Cas: “[deleted]’’ ??/10/????

Oriol Bertomeu

Escola Sant Miquel, Deltebre

*Conte premiat en la categoria de primària en el XII Concurs de microrelats de terror 2021, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.