21 de desembre de 2016

Premis del VII Concurs de microrelats de terror 2016

El jurat del VII Concurs de microrelats de terror 2016, format pels responsables de la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig, amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres, ha acordat donar els premis següents:

Categoria primària:

Relats en llengua catalana

«Temor», d'Adriana Sainz Sampedro
Escola Cinta Curto, Tortosa.

«Assassí en sèrie», de Xènia Carreras Andreu, 5è primària
Escola Xerta, Xerta.

«Cargol poma venjatiu», de Pol Gil Pino, 5è primària
Escola Consol Ferré, Amposta.

«Els monstres del campanar», d'Èrik Fumadó Arín
Escola Consol Ferré, Amposta.

«El terror de la carabassa», d'Izan Pros Rodríguez, 3r primària
Escola Sant Miquel, Ascó

Relats en llengua castellana

«La casa encantada», de Teresa Castillo Martínez, 6è primària
Escola Consol Ferré, Amposta.

«La muerte de Laia», de Maria Casanova, 6è primària
Escola Sant Miquel, Deltebre.

Relats en llengua anglesa

«The Mystery on the Ice», de Marc Jordà Marzà, 5è primària
Escola Consol Ferré, Amposta.

Categoria secundària:

Relats en llengua catalana

«No et preocupes, amor meu», de Carla Membrado Mangrané, 4t ESO
Institut Cristòfol Despuig, Tortosa.

«La preciosa vermellor», de Joana Oliver Fabra, 4t ESO
Institut de Deltebre, Deltebre.

«Ell», de Jaume Margalef Rieres, 4t ESO
Institut de Tecnificació de les Terres de l'Ebre, Amposta.

Relats en llengua castellana

«Recuerdos», de Maria Subirats Múria, 2n ESO
Institut Cristòfol Despuig, Tortosa.

«Dulces sueños», de Georgina Canalda Boldú, 2n ESO
Institut Cristòfol Despuig, Tortosa.

«El nacimiento», de Sergi Álvarez Castellà, 1r ESO
Institut Cristòfol Despuig, Tortosa.

Relats en llengua anglesa

«It was a cold dark night...», d'Andrea Cid Lombarte, 3r ESO
Institut Cristòfol Despuig, Tortosa.

Relats en llengua francesa

«Un garçon qui avait peur», de Toni Moreno Jurado, 3r ESO
Institut Cristòfol Despuig, Tortosa.

Categoria batxillerat i cicles formatius:

Relats en llengua catalana

«L'Agnès i els seus maleïts somnis», de Laura Casanova Fumadó, CFGS
Institut de l’Ebre, Tortosa.

Relats en llengua castellana

«Las cartas perdidas de Isidore», de Marina Jaime Ariño, 2n batxillerat
Institut Roquetes, Roquetes.

«Miedo», de Sara Ortiga Sánchez, 1r batxillerat
Institut Joaquín Bau, Tortosa.

Relats en llengua anglesa

«Horror Story», d'Ayoub El Ouahi, 2n batxillerat
Institut Cristòfol Despuig, Tortosa.

«The White Bedspread», de Fatima Abdelouahab, 2n batxillerat
Institut Cristòfol Despuig, Tortosa.

El lliurament dels premis es farà dijous 22 de desembre de 2016, a partir de les 12.30 h. a la sala d'actes de l’Institut Cristòfol Despuig en el transcurs de la cantada de nadales en català, castellà, anglès, francès, alemany, llatí i grec clàssic que farà l'alumnat del centre.

Si voleu llegir els relats premiats, cliqueu a sobre dels títols dels relats o llegiu el llibre sencer a Issuu.

La resta de contes premiats en altres convocatòries està disponible al bloc Calaixó de sastre i també en format de llibre electrònic a Issuu.

20 de desembre de 2016

The White Bedspread

I was on holiday in Morocco. My family and me had been invited to the wedding ceremony of a family friend on the 15th of June. I remember that day very well.

That night we decided to walk as the wedding was near our house; when we got halfway, we noticed that we had left the wedding present at home.

My cousins asked me to go because I am not one who is easily frightened; but I must admit that that night I got really scared.

On my way back home, I decided to take the shortest way to arrive earlier but on that way, there was no light, and there were few people on the road that night. It was the first night of my life that I was alone at such late time. While I was walking, I saw something white moving up and down, and I could hear some noises made by squirrels, insects and owls. These creatures love night and darkness.

I wasn’t really worried about the noises but that white thing moving up and down made me a bit curious. I wanted to know what it was. I stopped walking for a while. As I was standing there all stories about ghosts began to come back to my mind. I was really frightened, and then I ran back as fast as I could, and when I arrived at the wedding site, I could hardly speak.

When I got my breath back, I told my family everything that had happened and then we decided to give the wedding present next day. On the same next day, however, I visited that place again to find out what that white thing was. But I could find no footprint there, only a white bedspread that had been dropped on the floor. When I took it, a woman called me and told me that it was her bedspread and that the wind had taken it away the previous night.

In fact, I had made a fool of myself, but after the experience, that discovery was a kind of relief for me.

Fatima Abdelouahab
Institut Cristòfol Despuig, Tortosa.

*Conte premiat en la categoria de batxillerat i cicles formatius en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Horror Story

Every day, Jane, daughter of an old man and eldest sister of five siblings, used to go to the forest to pick up firewood and to prepare food for her family. In that forest lived a monster that went to the village at night to kidnap children and to mistreat them. The father had asked her daughter to come back every day before sunset, and when she got home she had to say her name three times and shake her bracelets.

One day, Jane went to the forest as usual to pick firewood and take food home. When she was coming back, Jane realized that she had lost her bracelets, so she tried to find them and she forgot that she had to be back before sunset. When she realized that it was late, she rushed home crying because it was night.

When she arrived, she said her name three times, and his father came to the door. Jane told him what had happened and that she couldn’t shake her bracelets, then she asked him to open the door. The father refused and he told her that it could be the monster imitating her voice; also he told her that he couldn’t risk because her brothers and sisters were sleeping. In the end, Jane became frightened and sad all night, until the monster kidnapped her.

Since that day, when the father is sleeping he always has nightmares, he hears the sound of his daughter's bracelets. Also, the image of his daughter crying comes back again and again… and he regrets not having helped her.

Ayoub El Ouahi, 2n batxillerat
Institut  Cristòfol Despuig, Tortosa.

*Conte premiat en la categoria de batxillerat i cicles formatius en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Mystery on the ice

This story is about three children called: Nayla, Roger and Mark.

One autumn day, they all went to the ice rink to skate, but there was no track. Then, they put on the skates and began going around the track. Later, they continued skating but suddenly, all the track began to shake. The ice was breaking. They did not know what was happening. Below them, two freezing hands touched the shoulders of Roger and Mark. They ran away. Once outside, they realized that Nayla was still inside!!! They waited a long time, but nobody came out.

The next day, they told the story to everybody. There were people who did not believe them, but parents knew nothing of his daughter in the next few days. The following week, the authorities closed the ice rink as a precaution, but before they entered to make sure there was not anyone inside. Those cops who came in did never go out of the rink.

Two months later Nayla’s parents received a note saying:

“We are around you but you
are not going to find us.
We are always going
to catch you all.

Marc Jordà Marzà, 5è primària
Escola Consol Ferré, Amposta.

*Conte premiat en la categoria de primària en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

It was a cold dark night...

It was a cold dark night in the city centre. The streets were empty... Shadows were filling the last bright corners of the city. The Moon was full and attracted the most mysterious and free creatures of the planet. Nobody was safe.

While I was alone, the lights went off. I was afraid so I lit up some candles. Suddenly, I heard a strange noise coming from the back of  my garden; it made my blood ran cold.

—What should I do?   I was a bundle of nerves.

 And then... I saw it. It was angry like bull and it was the ugliest creature I’d ever seen in my life. So I started running, panicked, to find a safe place to protect myself from it. But... it was too late when I realised that I was dead.

Andrea Cid Lombrate
Institut Cristòfol Despuig, Tortosa.

*Conte premiat en la categoria de secundària en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Un garçon qui avait peur

Au milieu de  l'obscurité un garçon se trouvait dans un lieu  méconnu. Il n’avait jamais été là, et il était étonné, confondu et de plus il ne savait pas  pourquoi il était dans cet endroit étrange.

Puis il pensa à la nuit précédente et il ne se souvenait de rien. Ou peut-être oui, hier, il était allé à l'hôpital car il n’allait pas bien. À ce moment, il s’est rappelé qu’un serpent l’avait mordu... Mais, il voulait sortir de cette chambre où il était. Le garçon avec une émotion étrange en lui, est allé peu à peu  pour arriver jusqu’à cette porte qui battait fortément. En entrant dans l’autre chambre, il resta ébloui, mais il ne pouvait pas encore comprendre où il était. Il se tourna pour aller jusqu'à la porte, mais celle-ci disparut. Dans la salle suivante, il y avait une  lumière éclatante et un médecin avec des injections, des pomades, des comprimés... et qui faisait vraiment peur.

Il semblait que le médecin avait  dit à sa mère que son fils n’allait pas bien de tout et il serait difficile  qu’on puisse le soigner car le  venin injecté avait trop affaibli le petit garçon. Il lui dit aussi que  les morsures sont souvent suivies de crises de panique qui peuvent causer des symptômes caractéristiques comme de la tachycardie et des nausées. De plus, il lui expliqua que les morsures de serpents  peuvent également causer des blessures, liées aux plaies causées  par celles-ci, et c’était le cas de son fils. Peu à peu, le garçon avait pu  s'approcher du médecin et sa mère et il  essaya de les  toucher.

Quand la mère a vu son fils qui marchait elle a couru  vers lui et l’a embrassé. Elle s’est mise à pleurer  et le médecin a commencé avoir de l’espérance sur ce petit garçon qui peut-être allait se sauver. Quelques jours plus tard , il allait beaucoup mieux et il a pu retourner chez lui.

Toni Moreno Jurado
Institut Cristòfol Despuig, Tortosa.

*Conte premiat en la categoria de secundària en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

18 de desembre de 2016


Sabes que estás perdido incluso antes de que llegue. No hay forma de luchar. Por mucho que intentes bloquearlo, entra y termina contigo.

Sara Ortiga Sánchez
Institut Joaquín Bau, Tortosa

*Conte premiat en la categoria de batxillerat i cicles formatius en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Las cartas perdidas de Isidore

Querido Lucien,

Te escribo escondido entre los arbustos, con el manto de la oscuridad envolviendo mi febril cuerpo y protegiéndome de los gritos del clan del que huyo desde hace horas.

No te preguntes por qué me persiguen estos seres salvajes y a la vez elegantes, sino cómo se han convertido en estos depredadores que rezuman maldad por todos sus poros, que aúllan cada vez que ven mi fugaz sombra, que gruñen y protestan quejándose de hambre. He visto sus bocas, y te aseguro, Lucien, que no eran humanas. La escarlata caía entre sus colmillos, tiñendo sus blanquísimas barbillas del fuego que han encendido para celebrar su persecución anual, del atardecer que he presenciado antes de ver el hambre correr por el bosque, y de las bayas ponzoñosas que están junto a mí. Si no conociera su origen, te diría que sus caras son hermosas, puesto que parecen la obra de un artista que ha lanzado gotas de color que han acabado inocentemente en sus bocas.

Les he visto desgarrar las pieles de dos ingenuos chicos que se han topado con ellos. ¡Ay, insensatos efebos, que desconocían los peligros de estos parajes malditos! Paseaban tranquilamente por los senderos, cuando los salvajes han agarrado sus cuerpos con unas finísimas manos aún limpias y los han despellejado en cuestión de pocos minutos. ¡Cuán injusta ha sido la naturaleza con esos pobres muchachos, que solamente deseaban ver las plantas crecer, y cuán desafortunado he sido yo, que he tenido que ver la escena de lejos, en lugar de ser la víctima de este atroz crimen.

Después de esa matanza, han desaparecido por momentos. Respiraba tranquilo sabiendo que no habría más víctimas inocentes, pero entonces he visto dos niños jugando cerca de los sepulcros, y he sabido que el crimen contra la bondad humana volvería a arremeter. Así ha sido. ¡Por Dios, no quiero entrar en detalles, necesito olvidar todo lo que he visto! ¡Ha sido terrible, Lucien, terrible! ¡Esos pobres niños que aún no conocían la perfidia, que aún no se habían percatado del mal que acecha el mundo, que aún no habían oído las leyendas de los seres malignos que desaparecieron hace tantísimos años, se han tropezado con ellos y les han visto los rostros! Los ojos del mal han mirado fijamente la niñez, y ella, indefensa, ha sido incapaz de actuar. Quiero olvidar la visión de sus uñas arañando las tiernas tripas de esos dos niños, que tiritaban de frío y de horror apoyados en los sepulcros. Estoy seguro de que los cuerpos de los muertos que descansaban en paz se han sacudido de horror de la misma manera que yo me he horripilado ante la escena.

Sé que soy el siguiente que verá la muerte. Han visto mi sombra correr entre los senderos, han visto mi gabardina negra confundirse entre las tinieblas que ellos han sembrado, pero no han visto en mi rostro el vacío que produce sentir explotar el cosmos en el cuerpo. No han visto en mi rostro el pavor que produce percatarse de las sombras que aguardan día y noche para devorar felicidad e ilusión. No han visto en mi rostro la pesadumbre que produce caminar sumido en una soledad absoluta a través de campos de agua, de mares de nieve y de desiertos humeantes.

Sea de tristeza o por arañazos de seres salvajes, sé que hoy muero aquí. Así pues, me despido de ti, querido amigo. Que la luz del astro rey te acompañe tantos años como sea posible.


Marina Jaime Ariño
Institut Roquetes, Roquetes.

*Conte premiat en la categoria de batxillerat i cicles formatius en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

L'Agnès i els seus maleïts somnis

L'Agnès tenia tan sols vuit anys, però el seu caràcter i les seves decisions sempre la feien una nena madura i diferent a la resta. Els seus pares estaven una mica preocupats, ja que tenia comportaments molt estranys i gairebé sempre estava callada. Li encantava la soledat i sobretot la pluja. La pluja era la seva millor amiga i també es va convertir en la pitjor enemiga.

Un dissabte l'Agnès es va despertar molt aviat, més aviat del que ho solia fer, va vestir-se amb rapidesa i es va apropar a la finestra. Al veure que estava plovent, va baixar les escales sense fer gairebé soroll per no despertar els seus pares i va fugir al bosc. Hi havia un imponent silenci i l'Agnès resseguia els curs d'aigua saltant les pedres i respirant profundament, intentant captar l’olor de bosc humit.

—Avui tinc un mal pressentiment!— va dir la nena, mentre la pluja freda acariciava la seva cara.

En arribar al fons del bosc es va asseure a la seva roca preferida, on solia anar tots els dies de pluja, a esperar alguna cosa que ni ella mateixa sabia. El que si sabia és que volia saber el significat dels seus maleïts somnis i avui pareixia el dia.
El silenci era total i el cel era completament gris i amenaçador, quan de sobte l'Agnès va veure una clariana enorme al cel i va sentir cruixir les rames dels arbres que tenien centenars d'anys. Una veu al seu darrere va dir:

—Jo també jugava amb la pluja quan se'm va empassar. Semblava la veu d'una bèstia, una veu aterradora.

La nena va aixecar el cap atemorida buscant l'origen d'aquelles paraules. Va veure la bèstia enmig de dos brucs que envoltaven una roca, asseguda sobre les seves cames, amb una caputxa que gairebé li cobria tota la cara, on només es podia veure que tenia un rastre pàl·lid envoltat amb la foscor de la bata negra.

L'Agnès atemorida i amb llàgrimes als ulls li va dir:

—Per què apareixes als meus somnis? Què se suposa que em vols fer entendre?

La bèstia es va incorporar mirant-la fixament i li va contestar:

—Jugues amb la pluja, jugues amb el cel i ets una nena misteriosa, com ho vaig ser jo.

L'Agnès es va aixecar penosament i va anar cap a ella aturant-se al seu costat amb silenci. La bèstia li va atansar la mà i va obrir el palmell amb una invitació obscura. Una fredor intensa la va evadir i la soledat més absoluta es va apropiar de la pobra nena sense compassió. La seva visió era com un remolí gegant de tenebrositat que no s'aturava: ja no notava la pluja i estava caient a un buit negre que l'anava engolint.

De sobte, tot es va aturar i la nena s'anava despertant de la foscor i la soledat més absoluta que havia tingut mai.Va obrir els ulls lentament buscant la claror, però només aconseguia veure cossos immòbils com ella. Tots tenien la mirada perduda i a tots se'ls havia empassat la mateixa bèstia i esperaven que algú els rescatés de la seva captivitat eterna.

Finalment va trobar un punt fix on va veure la llum i va sentir la presència d'aquella maleïda bèstia. Li va demanar explicacions, entre sanglots i llàgrimes fredes.

—No juguis amb la pluja, no juguis amb el cel, juga amb la llum i amb la claror que són els meus enemics. Si jugues amb mi, t'empassaré i et portaré al meu món d'energies negatives i cossos immòbils...— va murmurar la bèstia sense mirar-la i movent els arbres.

Quan l'Agnès va obrir els ulls totalment, un fred i una pluja intensa s'apoderaven d'ella. Es notava tan cansada que era com si les seves forces haguessin desaparegut. Ja no hi quedava rastre de la bèstia, però una negror infinita rodejava tot el bosc i cossos immòbils mig tapats per la pluja i sota la llum de la lluna cobrien el cel. Mentrestant, pensava que mai més tornaria a ser la mateixa nena.

Laura Casanova Fumadó
Institut de l’Ebre, Tortosa

*Conte premiat en la categoria de batxillerat i cicles formatius en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

El nacimiento

Nació ayer, pero su alma murió antes de que naciese.

Sergi Álvarez Castellà
Institut Cristòfol Despuig, Tortosa

*Menció especial en la categoria de secundària en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Dulces sueños

Un pequeño ruido me despertó. La silueta de una persona se hallaba ante mis ojos. No quería sacar el brazo de debajo de la sábana, porque así me sentía más protegido. Pero alguien estaba observando mis sueños y, debía saber quién era. Tenía el corazón congelado. Sentía que mi alma salía disparada por mi boca. El miedo se dispersaba por mi sangre, cuando un cosquilleo de mariposas se adentró en mi estómago, un cosquilleo de mariposas medio muertas.

Encendí la luz de golpe, causando una satisfacción en mi, ya que no había nadie. «Fruto de mi imaginación», pensé. Pero al apagar la luz vi otra vez aquella sombra. Sin haber quitado la mano del interruptor, la volví a abrir. Nada. Entonces me di cuenta del traje que tenía colgado en la percha. Apagué la luz y vi que la sombra no era de una persona. Era de aquel traje. Cerré los ojos ignorando la silueta y me dormí.

Por la mañana, justo cuando había despertado, fijé mi mirada hacia la percha. «El traje no está», susurré. Me levanté de inmediato. No, el traje no estaba. Pero encima de la mesa había una nota. Temblando, y con el mismo miedo de la noche anterior, la leí. En la nota decía: «Dulces sueños».

Georgina Canalda Boldú
Institut Cristòfol Despuig, Tortosa

*Conte premiat en la categoria de secundària en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.


El ruido de unos pasos sobre las secas hojas interrumpió el silencio de la noche. Ella, tumbada sobre la base de un árbol, se despertó de golpe. Estaba en medio del bosque, bajo la luna.

Un tintineo, como a campanitas, empezó a sonar. Después, una dulce melodía siguió aquel sonido. Se revolvió. ¿Qué estaba pasando? ¿Por qué sonaba la música que sus padres le ponían de pequeña? Se echó a llorar. La voz de su madre retumbaba en aquella melodía, como un recuerdo. Sus manos temblaban y el aire empezó a ser frío. El viento soplaba fuerte y las hojas que caían en el suelo parecían cuchillas.

Una silueta pasó delante de ella, corriendo. Las pulsaciones le empezaron a subir. El bosque se llenó de sombras, gritos ensordecidos, risas malvadas, palabras incompresibles y sonidos extraños, sumidos en una pesadilla infernal de la que no podía salir. Con sus piernas heladas intentó avanzar. Caminó. Después, empezó a correr. Las sombras la perseguían se moviera donde se moviera, como si una fuerza magnética las uniera hacia ella con tal fuerza que, aun siendo sólo sombras, podía notar sus pieles contra la suya. Aquella melodía y las palabras de su madre retumbaban en su mente como si alguien quisiera recordarle su trágico pasado.

Llegó a un claro; en medio, un lago. La música aumentó, como si proviniera del agua. Las risas se hicieron más tenebrosas. En aquel momento recordó aquel tintineo del principio. Y las risas. Y la música. Y las sombras. Todo aquello era lo que oyó y vio en la noche del asesinato de sus padres.

Silencio. Después, el agua se volvió roja.

Maria Subirats Múria
Institut Cristòfol Despuig, Tortosa

*Conte premiat en la categoria de secundària en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.


Un somriure daurat es trobava dibuixat al vell mig d’un fons negre. Una silueta sense nom, sense rostre, sense identitat... sense res a perdre.

El pensament amagat dins un cervell que ens enganya, quan al cos humà li convé, sempre ha sigut de suposició referent que el cel és la salvació, on després d’una vida llarga i profitosa arribes a un lloc inexplicable situat sobre una petita línia prima i susceptible, on el misteri que envolta la dama de les nits no té solució i s’evapora com un espai on només la mort i té cabuda.


Al darrere de la mirada del que ens pensem que és la nostra salvació, el nostre destí, el final d’un viatge... la nostra destrucció, només s’hi troba ell. Si aquest home que et fa caure d’algun lloc en els somnis, on al caure fa que ens refugiem al món real, i de cop et despertes i dius: «Només ha estat un somni, no ha passat res».


Tot el que ens pensem que és una teranyina de somnis i salvació, només és la figura que ens fem d’algú que no ens correspon, per a no sentir-nos sols al més enllà. El final només és el principi per a ell. Encara no saps a qui em refereixo? Llàstima, ja que d’aquí poc el coneixeràs i pensava que te’l podria presentar abans de la pèrdua de tot el que t’envolta.

Veus, això no és mentida, al contrari és la veritat. Ell t’ho prendrà tot i no podràs fer res per a canviar-ho. Tu cridaràs davant els teus sers estimats i no et sentiran, o no voldran sentir-te? Llàstima, tampoc podran fer-ho, ja que sota una làpida no et podran escoltar al lloc que ningú ha trobat mai ni hi ha estat. Només ell et veurà sofrir des dels ulls del demà.

Qui és ell? Ell ho és tot i no és res. Ell es troba ens els llocs que menys t’imagines. Com saps que no t’està observant ara? Potser que siguis la pròxima en saber-ne de la seva existència, o ja ho has fet?

Ell és el final.

Jaume Margalef Rieres
Institut de Tecnificació de les Terres de l'Ebre, Amposta

*Menció especial en la categoria de secundària en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

La preciosa vermellor

Ja vénen, el so de les seues veus augmenta mentre, lentament, eclipsa tots els altres sons perceptibles fins fa un moment. Parlen totes a la vegada, repetint el mateix, fins que se’m queda gravat de manera que sóc incapaç d’oblidar-ho.

Cada cop tenen més poder dins meu, s’apoderen inclús dels meus ulls, comencen a aparèixer al meu voltant intentant substituir la gent a la que algun dia vaig estimar i ara ja no recordo per culpa d’aquell hivern interior que vaig passar fa un temps, on tots els meus sentiments es van congelar quedant-se en un coma del que no crec que puguin despertar.

Em tapo les orelles i tanco els ulls per evitar-los, però estan dins meu, formen part de mi. Si els mato, em mataran. No puc fer res per evitar que m’atrapen. Cada minut estan més prop; córrer no em serveix de res, és massa tard.

Em sento insegura, em sento una més de tots ells. Començo a sentir els talls, cada moviment que la meua mà fa sobre el braç; és com si estiguessin despertant el meu cor, fent que deixi d’estar dins d’aquella paràlisi d’emocions. El batec del cor es barreja amb les seves veus fins ser tot un, una melodia homogènia que no puc parar de cantar. Es tornen vermells com la sang que raja de la meva pell i formen una perfecta obra d’art que admiro impressionada. Els sento, el seu tacte em provoca una olor pura, com aquella que fa la terra després d’una mica pluja.

De sobte puc percebre tots els sentits, és com si el dolor em retornés tot allò que un dia em va robar. Entro al llac, un llac ple de la meva sang; sento com cau cada gota des del meu interior i fa aquell vergonyós so al caure. És plena més i més cada vegada, el batec del meu cor baixa el seu ritme i jo m’ofego dins la preciosa vermellor.

Em sento segura, el meu cor s’ha parat i bec la sang en la que estic enfonsada fins a quedar-me al fons d’un llac buit. Em miro, sóc vermella, plena de talls negres que es van obrint lentament i tornen a sagnar.

Bec, sagno, bec, sagno, bec, sagno... estic dins d’un bucle sense fi. Crec que s’anomena mort.

Joana Oliver Fabra
Institut de Deltebre, Deltebre

*Conte premiat en la categoria de secundària en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

No et preocupes, amor meu

No et preocupes, amor meu. Dorm tranquil·la, la mama està amb tu.

No poses aquesta careta de pocs amics i de por, tot és dins del teu cap. La mama ja t'ha tancat l'armari i no hi havia ningú i sota del llit tampoc.

Va, carinyo, no et poses trista, que jo vigilaré. No, el teu ós de peluix està tacat de sang, recorda-ho.

I ara, bona nit i descansa, princesa, però no plores que em posa trista escoltar-ho i sentir el soroll de les cadenes. Saps que aquesta nit serà així, no et mogues tant que et faràs mal tu sola. Si et portes bé demà desafluixaré les cadenes dels teus canells i et deslligaré les cames.

Bona nit, dolceta.

Carla Membrado Mangrané
Institut Cristòfol Despuig, Tortosa

*Conte premiat en la categoria de secundària en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

La muerte de Laia

¡Hola! Me llamo Laia y hace un año que estoy muerta.

Mi muerte fue la noche de Haloween. Un día normal, me levanté de dormir y desayuné. Después me fui a casa de mi prima Lucía, nos contamos historias de miedo, decoramos la casa y comimos.

Después de comer me fui a casa a cenar con mis padres. Después de cenar, mis padres fueron a comprar disfraces y yo me quedé sola en casa. Me senté a mirar la tele un rato.

De repente, se apagó la luz y oí ladrar a los perros muy nerviosos. Yo, muy asustada, salí corriendo a cerrar todas las ventanas y puertas. Cuando estaba todo cerrado, fui al comedor y me encontré un hombre que cada vez se acercaba más y más a mí, hasta que me mató con sus garras todas sangrientas.

Ah!, y se me olvidaba deciros una cosa:

En la noche de Halloween ni se os ocurra quedaros solos en casa, o sinó vendré a por vosotros como me lo hicieron a mi.

Ja, ja, ja... Ya veréis como estaréis más a gusto conmigo.

Maria Casanova
Escola Sant Miquel, Deltebre

*Conte premiat en la categoria de primària en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

La casa encantada

Había una vez dos profesoras que iban con sus alumnos a una casa de colonias. Fueron en autobús, 15 alumnos más o menos, y sólo les acompañaban las dos profesoras. Se tenían que quedar a dormir una noche.

Entraron todos dentro. La casa estaba destrozada, las ventanas rotas, estaba todo roto y los techos con telarañas. Cuando llegaron allí, vieron una sombra que pasaba muy rápido. Le preguntaron a la profesora si había alguien en la casa, y la profesora los intento tranquilizar. Los niños siguieron caminando, y la profesora les iba contando la historia de la casa hasta que llegaron a una habitación vacía, donde los alumnos habían de dejar sus cosas.

Cuando se hizo de noche, todos se fueron a la habitación, y yendo de camino se escucharon unos pasos en el tejado, también una pelota botar: todos se asustaron. Las profesoras tranquilizaron a los alumnos y cuando llegaron allí todos se prepararon para dormir en los sacos. Las maestras dijeron: «Quien quiera ir al baño que nos lo diga, y le acompañaremos».

Cuando estuvieron todos acostados, una niña le dijo a la profesora que quería ir al baño. Iban caminando y se oyó un grito. Todos se despertaron y echaron a correr gritando muertos de miedo. Todos fueron a refugiarse a una habitación que se podía cerrar por dentro, pero dos niñas no llegaron a tiempo y se quedaron fuera. Mientras, unos pasos se acercaban lentamente. Las niñas gritaban aterrorizadas para que les dejaran entrar, pero sus compañeros como tenían tanto miedo no abrieron la puerta. Luego hubo un gran silencio y los niños que estaban encerrados se pasaron toda la noche llorando y gritando, no se atrevían a salir.

Al día siguiente, cuando se hizo de día, decidieron salir de la habitación y allí se encontraron a las dos niñas decapitadas.

Teresa Castillo Martínez
Escola Consol Ferré, Amposta.

*Conte premiat en la categoria de batxillerat i cicles formatius en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

El terror de la carabassa

Un dia boirós el pare, de bon matí, se’n va anar al bosc a agafar llenya. Sentia passos que no eren seus i de sobte va veure una ombra davant seu. Es va girar i era la carabassa assassina.

El pare va començar a córrer com un llamp. Va córrer i córrer, però la carabassa assassina també corria molt. Va arribar a casa, trucava al timbre, però no funcionava. La carabassa el va agafar per la camisa amb una mà, i amb l’altra mà li va clavar un ganivet a la panxa.

El fill va baixar i va obrir la porta pensant qui seria. La va obrir i va trobar el seu pare mort al terra. De cop, el pare es va convertir en carabassa assassina. El fill va pensar: «Tu segueixes sent el meu pare. Si m’has de clavar un ganivet, clava-me’l. Vinga, clava-me’l!».

De cop, però, va baixar la mare amb un ganivet i li va clavar al
pare, i va tornar tot a la normalitat.

Izan Pros Rodríguez
Escola Sant Miquel, Ascó

*Menció especial en la categoria de primària en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Els monstres del campanar

Allà pel 1510, Benicarló era una de les ciutats més poblades de la província. En aquell temps governaven els reis Toló i Mar, uns reis molt importants per aquella època. La seva església era tan gran com vint-i-quatre elefants en vertical. Per dintre del campanar vivia una bruixa de tres cames, un esquelet parlant i un vampir francès a qui li agrada el formatge d'ovella.

El 31 de cada mes, a les 0.00 h, repicaven les campanes fins que es cansaven. Un dia un nen d'onze anys amb el seu pare van pujar per a revisar que les campanes repiquessen a hora i es van sorprendre al veure els tres personatges. Els van amagar en uns matolls de palla mentre la bruixa de tres cames feia el dinar, però ella va anar a agafar palla i els va descobrir, els dos es van sorprendre. Ella va cridar als altres i de seguida van venir a agafar-los.

Van sortir per les catacumbes que recorrien tota la ciutat fins arribar a la sortida a un bosc tot cobert de neu. Van recórrer 102 km fins arribar a una caseta feta de fang. A dintre hi havia un cap de llop i d'una vaca de corral; tenia també una xemeneia triangular amb una mica de foc. Dalt hi havia un pany per posar una gran clau. L'esquelet es va treure una de les seves costelles i allí tenia penjada la gran clau d'or amb un diamant al mig. Sense pensar-s'ho va posar la clau al pany i de cop la paret es va partir per la mitat obrint-se un passadís amb moltes teranyines d'aproximadament 50 cm. El pare i el fill estaven lligats amb cordes de tela d'aranya, cosa que era molt repugnant.

Van arribar a una gran porta de ferro de tres metres d'alçada i sense adonar-se'n l'esquelet parlant havia perdut la gran clau d'or amb un diamant al mig. Per sort, o per desgràcia, va sortir un ninot de plàstic animat terrorífic i putrefacte, els va obrir la gran porta de ferro i van entrar dins al pare i al fill i van deixar-los a una habitació tancada amb una porta.

El primer dia van intentar comunicar-se amb l'exterior, però no ho van poder fer perquè a fora de l'habitació els vigilava una gran peça de dòmino amb un doble sis. De sobte els va aparèixer una safata amb menjar totalment repugnant. De primer, sopa amb pèls de gos; de segon, salsitxes cucades i de postres, iogurt amb barreja d'insectes.

El segon dia van treure'ls per portar-los a una mina del terror de veritat. Al sortir no es podien ni parlar: tremolaven com si acabessen de sortir d'un llac congelat amb taurons.

El tercer i últim dia van portar-los a una cabana d'encanteris on els van convertir en pollastres a l'ast, marietes amb alteració de veu i girafes amb el coll com una muntanya russa.

Però a la tarda, els van deixar sols per un moment i van començar a córrer sense parar, van haver de creuar per la mina del terror fins que van arribar al poble on es van refugiar a casa seva. La bruixa, l'esquelet i el vampir van buscar i buscar fins que es van cansar i van deixar de pensar amb aquella experiència terrorífica.

Èrik Fumadó Arín
Escola Consol Ferré, Amposta

*Menció especial en la categoria de primària en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Cargol poma venjatiu

Hi havia una vegada un xiquet que es deia Dídac a qui no li importava tenir cura de la terra i del seu entorn. Un dia la seva mare li va dir que llancés les ampolles mig buides de lleixiu, detergent i càpsules de raticides als contenidors d’envasos de plàstic. Dídac aquell dia estava molt ocupat i va decidir anar més ràpid: va llançar els envasos a un arrossar que havia trobat.

Feia un temps que als arrossars del delta de l’Ebre havia arribat una espècie invasora anomenada cargol poma, que es menjava les plantes d’arròs i ponia centenars d’ous; això era un problema per als pagesos del Delta. Per solucionar-ho van decidir inundar els camps amb aigua salada i pràcticament van desaparèixer tots. Dídac no es podia imaginar que en aquell camp on va llançar les ampolles encara quedaven ous del cargol. Els residus químics d’aquests envasos van interactuar amb els gens del cargol i el va fer mutar.

Una nit al poble van començar uns crits terribles, ningú sabia què passava i a l’endemà la gent no es podia aixecar del llit, no tenien força. Els carrers de Poblenou i Balada estaven totalment buits.

Els científics es van ficar a investigar què podia estar passant. Unes setmanes després van localitzar la font del problema i el lloc exacte on va començar tot: un cargol poma mutant xuclava la força de la gent amb la seva boca gegant.

La noticia va córrer per tota Catalunya, Dídac es va sentir responsable i va reflexionar sobre el que havia fet i va pensar que havia de fer alguna cosa.

Aquella mateixa nit va decidir sortir per trobar l’amagatall del cargol poma i posar fi al problema. Amb una llanterna es va obrir pas dins de l’espessa boira i, de cop i volta, va veure com una bola gegant s’apropava a ell, cada vegada més i més. Els ulls de Dídac es van obrir com plats, no ho podia creure: un cargol poma mutant obria la seva boca, com un pop quan es menja un cranc. Dídac es va quedar bocabadat, no es podia moure, sabia que era la fi, els milers de dents del cargol es van reflectir en la seva pupil·la, va tancar els ulls mentre que un crit ensordidor el va fer saltar del seu llit. Tot era un malson. —Que bé!— va dir Dídac.

Pol Gil Pino
Escola Consol Ferré, Amposta

*Conte premiat en la categoria de primària en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Assassí en sèrie

Era una nit fosca, plovia i tronava. Jo, l’Èric, estava mirant a la televisió els programes que més m’agraden i de cop sento un soroll. Encara que els meus pares no estaven, jo sóc difícil d’espantar, així que vaig continuar mirant la televisió. Mala idea!

Va passar mitja hora i vaig començar a sentir: clac, clac!, acompanyat d’uns trons: brummm, brummm! Una suor freda em va recórrer l’esquena i la meva expressió tranquil·la es va convertir en una de pànic quan vaig sentir: blam, blam!

—Papa, mama! —vaig cridar.

Sentia uns passos, així que vaig apagar la televisió i vaig tancar els ulls. Quan els vaig obrir volia trucar a la meva mare, però tenia tots els músculs paralitzats. Em vaig esperar una estona fins que vaig tenir el valor suficient per anar a investigar la casa. Notava un aire calent al mateix temps que un calfred. Em vaig girar i el primer que vaig veure va ser un ganivet i algú sostenint-lo. Amb les presses i l’espant, només vaig veure uns ulls rojos com la sang.

Vaig sortir de casa meva com un llamp i amb prou forces vaig entrar a casa d’algú altre. Em vaig amagar fins que, no sé com... l’assassí em va trobar. Corria i corria i m’escapava com podia, fins que davant de la porta em va clavar el ganivet. Només vaig divisar una persona...

I crec que érets TU.

Xènia Carreras Andreu
Escola Xerta, Xerta

*Conte premiat en la categoria de primària en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.


Tinc por, molta por. Noto com els meus sentits es distorsionen. La meva vista es va ennuvolant. L'oïda es va aguditzant i capto els innumerables sons de l'habitació amb una intensitat aterridora, esgarrifosa.

A la meva boca hi ha un regust a sec. Les meves mans suen i dibuixen curioses formes a l'aire, buscant alguna cosa a la que aferrar-se. Oloro a buit, a soledat. No em trobo bé. Em sento desprotegida. El cor se m'accelera. Noto el pols a la barbeta, a les dents i el pèl. Compto els salts del meu pit. No puc deixar de fer-ho.

Intento desviar el pensament. Necessito controlar-me. Ajusto la visió, tothom és al seu lloc, ja és l'hora. Afino l'orella: sento papers i nervis. Cerco a la boca les sobralles de l'esmorzar. M'agafo fort la taula. Inspiro fort i lent. Una altra vegada. Fort i lent. Porto l'aire al meu cos. Estic preparada. Ella s'apropa a mi, s'inclina i dibuixa una ganyota al seu rostre (tranquil, cor: calma't), estén el braç lentament, sembla que vol dir alguna cosa. Em costa escoltar. Aixeco el braç buscant el seu i allí està... És l'hora de l'examen!

Adriana Sainz Sampedro
Escola Cinta Curto, Tortosa

*Conte premiat en la categoria de primària en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

11 de juny de 2016

Premis del VIII Concurs de relats breus

El 21 d'abril de 2016, en el transcurs de la gala del concurs Canta-la, es va fer entrega dels premis del VIII Concurs de relats breus que organitzen els departaments de llengües.

En català es van donar dos premis, en la categoria 1r  d’ESO i l'altre en la categoria de batxillerat:

Maria Subirats, pel conte “Amagatalls".

Nacera Charef, pel conte "La inesperada salvació de la guerra".

En castellà es van donar tres premis en les categories de 1r d'ESO, 2n d'ESO i 3r d'ESO:

Georgina Canalda, pel conte "Deimer".

Georgina Hernández, pel conte "Te quiero, princesa".

Sara Ortiga, pel conte "Magia perdida".

En anglès es va donar un únic premi, en la categoria 2n d'ESO:

Andrea Cid, pel conte "A mysterious accident".


*Podeu llegir els contes premiats al bloc de la biblioteca Calaixó de sastre.

1 de juny de 2016

Magia perdida

Ya no hay nadie que crea en el «érase una vez» o en el «vivieron felices y comieron perdices». Nadie cree en las princesas y en los príncipes azules. Ni en los sapos que se convierten en hermosos caballeros. Hemos perdido esa magia de cuento de hadas para convertirnos en una rutina perdida en el reloj que, como bien describe Cortázar, es un pequeño infierno florido. Solo los más pequeños ven monstruos bajo la cama. Y les arrebatamos su inocencia sin pensar en como nos sentimos nosotros cuando nos quitaron la nuestra.

Una vez, no hace mucho, me dijeron que se iban a cumplir todos mis sueños de princesa y me volví a sentir como una niña pequeña que espera ansiosa llegar a casa para ver lo que los reyes magos le han dejado del árbol de Navidad. Empezaron a llegarme recuerdos de cuando era pequeña y mis padres me decían que era una princesita. Una pequeña princesita que cree en el polvo de hadas, desea viajar al país de Nunca Jamás y quiere tener un castillo como el de las películas Disney. Porque todos deberíamos tener la magia de un niño para convertir unos calcetines en grandes héroes.

Que venga a rescatarme un príncipe encantado de un torreón y con un zapatito de cristal para probar que soy su princesa y me lleve a su castillo en una calabaza convertida en carroza donde platos y cubiertos bailen al son de una dulce música, y al terminar la noche me lleve volando entre las estrella a lo más profundo del mar donde dormiré plácidamente durante mucho tiempo esperando a que vuelva a despertarme con un dulce beso de amor y se repita la historia.

Sara Ortiga

*Treball premiat el el Concurs de contes breus 2016, en la categoria de segon cicle d'ESO.


Eizan no era el típico chico abierto con la gente, que va contestando al profesor como si fuera un malote, tampoco era de esos que tenían un millón de amigos, ni siquiera de esos que tenían tal vez tres, dos... El no tenía ni uno solo, era el raro de la classe, aquel al que marginan y se burlan de él. Eizan tenía un serio problema, y es que veía cosas que no existían y oía cosas que nadie más podía oír.

Un día cualquiera, el chico volvía a casa después del instituto.

—Hola— dijo alguien.

Eizan se volteó hacia atrás para ver de dónde provenía aquella misteriosa voz. Un niño de color verde vestido con ropa negra le miraba atentamente con una gran sonrisa. Eizan no se sorprendió por ver en frente suyo un chico de piel verde, con los pelos negros despeinados y su camisa negra a juego con sus pantalones, ya que había visto cosas mucho más raras.

—¿Y tú quién eres?— contestó Eizan.
—Soy Deimer.
—¿Y qué haces aquí, Deimer?
—Hace un tiempo que te observo, siempre estás solo, y he pensado que no te iría mal un amigo como yo.

Eizan hizo mala cara, no le había gustado el comentario de que siempre iba solo.

—Déjame en paz, no te necesito—. El chico siguió en dirección a su casa sin escuchar lo que Deimer le decía.

El joven llegó a casa.
—Oye, no quería ofenderte.
—¿Deimer? ¿Como has logrado entrar? Vete, si mi madre te ve, me voy a meter en un buen lío.
—No te preocupes, ella no puede verme.
—¿Y porqué no?—. Una voz fina se unió a la conversación
—¿Con quién hablas Eizan?— su madre había entrado por la puerta.
—Con nadie mamá.
—Hijo, siempre estás hablando solo, no se yo si eso es normal, creo que tendré que llevarte al psicólogo.
—No hablo solo.
—Este es el problema Eizan, que tú crees que hablas con alguien y no es así. ¡Mañana mismo te llevaré!— y la madre salió de la habitación dando un portazo.

Eizan cogió la mochila y la tiró al suelo con fuerza. Tenía rabia, y lo que menos le gustaba era saber que su madre creía que estaba “loco”.

Estuvo yendo al psicólogo semana tras semana, mes tras mes y año tras año, hasta que tuvo que empezar cuarto de la ESO. Hacía ya tres años que conocía a Deimer y se habían hecho inseparables, como uña y carne.

A Eizan le empezaron a ir mal los estudios, ya que se passava el día jugando y hablando con Deimer y no hacia ni los deberes, ni estudiaba nada. Su madre quiso aumentar los días de terapia y le prohibía a Eizan hablar con su supuesto amigo. El chico acabó el curso como pudo y dejó el instituto. Después d’un tiempo Eizan se puso a trabajar en un supermercado.

Trás muchas y muchas horas en el psicólogo, el chico empezó a entender el que la psicóloga quería decirle, empezaba a entender porque solo él podía ver a Deimer, porque no podía tocarle, porque era verde... Eizan empezaba a descubrir que Deimer era solo fruto de su imaginación, igual que todas aquellas otras cosas extrañas que había visto durante su vida.

—Eizan— dijo Deimer mientras merendaban.
—¿Qué?— contestó.
—Creo que debo irme.
—¿A dónde?
—Creo que ya has descubierto que solo soy fruto de tu imaginación...
—Ya, pero eso no significa que debamos dejar de vernos, ¿no?
—Eizan, quiero que sepas que te quiero...
—Espera, Deimer, ¿pero que dices? Yo no quiero que te vayas—. Los ojos del chico se empezaron a inundar de lágrimas.
—Eizan no me olvides...—Poco a poco Deimer fue desapareciendo.
—Deimer, porfavor, porfavor no me dejes, eres mi único amigo...

Eizan se puso de rodillas al suelo y empezó a llorar, estaba solo, había renunciado a sus estudios por su único amigo, ahora estaba sin pareja, sin una carrera, sin una madre que lo comprendiera, y sobre todo sin un amigo. Y se dió cuenta en aquel instante que Deimer nunca había existido, y que había arruinado su vida, por alguien que nunca nadie vio ni oyó.

Georgina Canalda Boldú

*Treball premiat en el Concurs de contes breus 2016, categoria de primer cicle d'ESO.

23 de maig de 2016


Quan tot va començar, quan aquella història d’amor entre dos amics sortia al cel, també començava una guerra, al 1933, que faria un relat difícil i ple d’obstacles.

En Joseph Samson mai s’havia imaginat la seva vida adulta, però ara que ja complia els tretze, ja li rondinaven pel cap els típics pensaments encarats al futur. Era un noiet de poca estatura, el més baixet de la classe, i això, de tant en tant, li proporcionava mofes per part dels companys d’escola. En Joseph vivia a Auschwitz, Polònia, on havia nascut ell, la seva germana petita, la Caroline i la seva mare, la Paola. El seu pare, en David, havia nascut a Lille, al nord de França, però es va traslladar a Brussel·les quan tenia dotze anys i finalment a Auschwitz, als disset, on va conèixer la Paola i es va quedar a viure per sempre a la ciutat. En David era d’origen jueu, el que va fer que la resta de la família adoptés la religió.

La família Samson fins al moment havia anat tirant en la seva vida. Amb pare conserge de la caserna policial de la ciutat i la mare professora de dansa, la família s’havia pogut permetre petits luxes com viatjar, portar els fills a escoles privades...

Aquell any en Joseph havia conegut una noia a l’escola, la Mariane, amb la qual havia connectat des del primer moment que l’havia vist. Fins ara havien estat amics, molt amics; es contaven els secrets més íntims, jugaven sense parar, s’anaven a visitar l’un a l’altre... Però ara, la Mariane havia passat a ser una novieta per al noi. Feia menys d’un mes, després que els pares li fessin la xerrada que ja començava a ser adolescent o preadolescent, en Joseph li havia demanat de sortir a la Mariane, que des de feia temps li agradava. Ella, per a sort del noi ho havia acceptat, ja que ella tenia els mateixos sentiments encarats a ell.

Aquell matí, però, va ser diferent. Era dilluns, però aquell dia el pare d’en Joseph no treballava per vaga. A les onze del matí van trucar a la porta. Els toc-toc contra la fusta eren potents i insistents, cosa que va fer que en David anés tot el de pressa que podia a obrir la porta. Eren dos guardes del cos policial amb una carta que els advertia que havien de recollir-ho tot i fer les maletes. Al final de la carta hi havia una signatura, una firma d’un tal Adolf Hitler.

—Com que hem de fer les maletes i recollir-ho tot? Per què?— exclamà en David indignat.
—El senyor Hitler ens dóna unes ordres i nosaltres l’hem d’obeir. Ells ens ha manat fer fora del territori tots les jueus. Diu que no tenen cap dret i si ell ho diu, els seus homes també ho pensem. També remarca que això només és el principi, així que faci el favor d’empaquetar-ho tot si no vol anar-se’n sense res— digué el guarda.
—Tot això és una bogeria! I els meus fills? I la meva dona?
—Hem enviat un guarda en busca dels seus fills i un altre en busca de la seva dona. Us portarem a l’estació de tren, des d’on viatjareu fins al camp de concentració, on romandreu tancats fins que en Hitler actuï. Ah, i senyor, com ja li he dit, jo no faig les lleis, només obeeixo les ordres dels meus superiors. Té deu minuts per recollir-ho tot. L'esperem a la porta.
—Que no! Jo d’aquí no em moc! Els jueus tenim els mateixos drets que tothom!
—Miri— digué el guarda apuntant-lo amb la seva pistola— o entra ja a casa i fa les maletes o me l’enduc ara mateix. No m’obligui a disparar-li.

En David, indignat, va entrar a la casa i va enllestir-ho tot ràpidament, per por del què li pogués fer aquell home malcarat.

A l’escola d’en Joseph també van trucar a la porta. Quan es va obrir va aparèixer un home alt com un sant Pau, que només entrar va pronunciar el nom del noi, el va agafar pel braç i li digué que el portarien primer a l’estació i després als camps de concentració. Sense pensar-s’ho més, el guarda se’l va endur. En Joseph va intentar resistir-s’hi, però aviat va veure que eren intents fallits. La Mariane es va quedar en blanc, com si se li hagués congelat la sang, mentre veia el noi desaparèixer en l’horitzó a través de la finestra.

Aquell migdia, mentre la família de la noia dinava, ella va exposar tots els fets del matí. Els Baukagham sempre havien estat bones persones; no eren jueus, però no s’hi havien portat mai malament amb ells, i menys amb els Samson, i allò no era fet per esborrar la seva amistat. Els pares de la noia es van quedar pensatius per un moment, mentre veien com la cara de la Mariane s’anava enfonsant en un pou de tristor. Els Baukagham es van mirar als ulls.

—Filla, potser en unes altres circumstàncies no et diríem això, però pensem que no hi ha cap altre remei ara. T’ajudarem en tot i més per retornar els Samson aquí, com sempre havia estat, i començarem per anar a l’estació de la ciutat, a veure si els podem treure d’allí; si no, anirem als camps de concentració, però els rescatarem, costi el que costi!— va dir el pare de la noia, parlant també per la seva mare.

La Mariane va somriure, un somriure d’aquells dolços que omple la cara d’algú enfonsat, una rialla que valia més que mil paraules.

Aquella tarda els Baukagham estaven plantats en un petit racó de l’estació d’Auschwitz, intentant localitzar els Samson. Res. Entre tanta multitud era difícil veure algú. Acte seguit va arribar un tren, un tren llargíssim que va carregar tota aquella gent, tots jueus, tret dels guardes i de la família de la Mariane, que es van poder escapolir en l’últim vagó.

Un cop als camps de concentració, els Samson van ser dirigits cap a unes casernes, on s’hi estarien fins nova ordre. Durant el camí la família no s’havia atrevit a parlar gaire; només amb les cares pagaven. Mentrestant, els Baukagham s’havien posat darrere uns matolls, intentant localitzar els seus objectius per al rescat.

Aquell mateix vespre, quan tothom anava a dormir, van trobar la caserna dels Samson, situada al nord-est del camp. Intentant fer el mínim soroll possible van fer la ruta fins la caserna. Van trucar a la porta suaument, però amb decisió. Els va obrir la Paola, que només de veure’ls sabia que per fi allò s’acabava. La família de la Mariane va entrar i va explicar tot un pla que prèviament havien estudiat, aprofitant que el pare Baukagham coneixia el terreny.
Tots van sortir en fila, com soltats a punt de combatre, i van enfilar el camí que portava fins un turó proper, des d’on tindrien un camp de visió de tota la ciutat. Aprofitant una petita pausa, en Joseph li va donar un petó a la Mariane, un petó com de pel·lícula, que va significar tot allò que pensaven tots dos.

De sobte van sentir un soroll: un dels guardes s’havia adonat de la mancança d’algú i unes petjades sobre un terra fangós ho confirmaven. El cor els sortia del pit, què farien, ara? Per sort, hi havia un forat sota uns matolls on s’hi van poder escapolir. El guarda va registrar la zona. Res. Però es veu que no s’havia rendit i es va quedar a fer nit al terra d’allò que semblava ser un conjunt de matolls que, més amunt, donarien lloc a un bosc. Les dues famílies, malgrat tot, també van fer nit, bastant incòmodes, dintre aquell amagatall.

L’endemà, a la primera llum d’alba, no va ser el sol qui els va despertar, sinó un guarda, aquell que la nit anterior els havia trobat a faltar, que baixava cap al camp per demanar reforços. El camí que els hi faltava per recórrer pel turó per endinsar-se en les profunditats del bosc, que els proporcionaria una mica més de protecció, era encara llarg i si no volien ser descoberts pels reforços que aquell guarda havia anat a demanar, s’havien d’afanyar, i molt.
Amb el cor a la mà van córrer com van poder, intentant no fer fressa. Just en aquell moment, cinc guardes, ara quatre més, estaven disposats a trobar-los. Un cop més, un petit amagatall situat entre un petit rierol, uns matolls i unes branques baixes d’un arbre feien un lloc més segur que a la intempèrie per no ser descoberts. I van tornar a no ser descoberts pels guardes, ja una mica desesperats en la recerca. Tot i això, semblava que els guardes no es rendien mai i van tornar a baixar per buscar encara més reforços.

Les dues famílies ja es començaven a cansar d’aquell joc. De debò que era tant important no perdre una família de jueus? I així va ser com va tornar la correguda. Ara ja s’endinsaven en les profunditats del bosc, que de per si ja semblava un amagatall, una fortalesa natural.

Però com era d’esperar, el joc del gat i el ratolí encara no s’havia acabat. Ara però, n’eren una vintena els que els empaitaven. Els van veure des de lluny corrent amunt pel turó. Ells els portaven cert avantatge, així que van continuar amunt i amunt. Però, pocs minuts després, els ratolins ja havien estat preses dels gats, que finalment se n’havien sortit amb la seva.

Els guardes van baixar les dues famílies al camp, els van tancar en un departament on s’hi tirava gas i bé, el final ja el deveu imaginar.

«Sí, no era el final que s’esperava per a unes famílies que sempre ens hem portat bé amb la societat, però és la duresa d’un inici de dictadura, que farà mal a més d’un innocent. Mai ningú ens hagués desitjat aquell final, bé, ningú menys el Hitler, que vés a saber on devia tenir el cap quan va prendre aquestes decisions, però bé, no som qui, ara, per canviar un final tan tràgic. El present que vivim en aquests moments no el podem canviar», van ser els últims pensaments d’en Joseph i la Mariane, abans de fer-se l’últim petó que sentenciaria la seva vida.

Maria Subirats Múria

*Treball premiat en el Concurs de contes breus 2016 en la categoria de primer cicle d'ESO.

29 d’abril de 2016

Treballs premiats en el II Concurs de haikus il·lustrats 2016

Divendres 22 d'abril, en el transcurs dels actes de celebració de la Diada del Llibre que es van fer a l'institut, es van donar els premis del Concurs de haikus il·lustrats, convocat per la biblioteca de l'Institut Crisòfol Despuig, de Tortosa, el curs 2015-2016.

Aquí teniu una presentació de diapositives dels treballs premiats, obra de Meixia Zhu, Sara Ortiga i Màxim Zayats, de 4t d'ESO; Oussama Toujane i Fatima El Khatbi, de 2n ESO; i de la professora Tere Izquierdo, i també un tauler de Pinterest amb tots els participants:

21 d’abril de 2016

A mysterious accident

Suddenly we heard a loud noise coming from outside and we ran quickly to the street to see what was happening. Two cars had crashed and there was nobody in the cars. It was very strange. How can two cars crash with nobody inside? Who was driving those cars? ‘A ghost perhaps’, said my brother jokingly.

It was a mystery, so we phoned the police and a quarter later they were in front of the mysterious accident. First, the police officer couldn’t believe that nobody was driving those cars, later he started asking questions: ‘When was the accident exactly? Did you see someone escaping from the cars?...’.

I explained that that morning, while we were having breakfast, we heard a very loud noise coming from the street; it was 7:36. Then we ran to the street to see what was happening and help the people who were in the cars but when we got near the accident we saw there wasn’t anybody injured and nobody needed our help because there were no people in the cars. And finally we phoned the police.

‘Thank you. We will tell you if we discover what has happened’, said the policeman. We were astonished because nobody could explain to us what had happened in the street, but I had to forget the accident and go to work, because we have lots of projects to develop at the moment. So, at 9:45 I had to leave home to go to work.

I have been working for National Scientific Laboratories for a year and now we are working and testing new car designs. These cars can fly, so I’m very excited about the project but I’m more keen on discovering new technologies that all of us can use every day like new phones that can be charged without electricity or phones that can save our lives. My co-workers have just invented a new system of phones for old people, like our grandparents, who can’t use a smart phone because most people at this age don’t understand the current system.

When I arrived at the laboratory, Maria asked me why I was late; I explained the mysterious story and she answered: ‘What a coincidence; some people are working here on cars which don’t need a driver. Why don’t you ask them if they were testing this type of cars this morning? Do you remember the colour of those cars? It can be useful to know if those cars were from this laboratory. Ask Paul; he will help you’.

I didn’t wait any more and I went to visit Paul. He looked sad so I asked why he was looking upset. ‘We have invented a new type of car which doesn’t need a driver but they disappeared this morning when we were going to test them in the street. We phoned the police and they said they would inform us if they got more information. Later we checked the security cameras and we saw two men stealing the cars and leaving in them. They don’t know how the cars work so probably they will crash. We are very sad because that cost us two years of work’.

‘I’m sorry to hear that but I have to ask you one question; what was the colour of those cars?’
‘They were blue and red but, why do you ask me that?’, said Paul.

Suddenly my phone rang. It was the police number. I answered the call and I explained that the cars involved in the crash that had happened in the morning in front of my house were the same cars that had disappeared from the laboratory.

The policeman said: ‘Yes, you are right but…the thieves stole the cars at 5:28 from the laboratory, and then they robbed a bank at 6:45; while they were in the bank, the cars left and they men stayed in the middle of the road with all the money; then, the cars tried to return to the laboratory but their GPS got crazy and unfortunately they crashed in front of your house. And one more thing; tell your co-workers that the next time they have to be sure that the keys aren’t in the car’.

When he finished explaining to me what had happened I couldn’t believe it.

Ring, ring...

—‘Jane, good morning! Did you dream a lot last night?’

Andrea Cid

*Treball premiat en el Concurs de contes breus 2016 en la categoria de segon cicle d'ESO.

La inesperada salvació de la guerra

Vaig tindre una impressió horrible al veure la llum de l'exterior, el món que m'esperava i la lluita del meu poble i de tota la humanitat. Tot i això, em vaig anar acostumant a la nova vida en el nou món de preocupacions que m’havia tocat pel fet de néixer on vaig néixer. Hagués preferit quedar-me més temps gaudint de l’escalforeta que em proporcionava el cos de la meva mare, més enllà dels nou mesos de rigor que em corresponien.

Primer vaig aprendre a gatejar, després a menjar i finalment i amb molta dificultat a caminar. Una vegada vaig haver après a caminar, també vaig poder sentir el que era córrer. Tot passava molt ràpid. Les paraules sortien de la meva boca més ràpid que el moviment de la meva llengua. Em quedaven només 4 mesos per anar a escola. Els meus germans sempre se'n burlaven perquè no sabia els números en anglès o perquè no sabia parlar bé. Anar a escola era el meu somni a punt de fer-se realitat.

Era cert que no sabia parlar bé ni podia entendre totes les converses que sentia, però comprenia perfectament els sentiments dels meus pares i del meu poble. Síria necessitava ajuda, una ajuda global i humanitària. La por de la família, els comentaris de les notícies, els sorolls i crits de l'exterior feien part de la rutina diària de la gent del barri.

Quedaven cinc dies per anar a escola, però l'ambient no era molt agradable. En aquells últims dies la meva mare no parava de plorar, el meu pare es passava tot el dia fora de casa i els meus germans grans no sortien de casa. El dia abans del gran dia, els pares es presentaren amb les maletes i el meu pare em va agafar en braços. No van dir ni una paraula. Tot era fosc, el barri buit, nosaltres corrents i jo plorant per aquell petit somni que no s’havia pogut fer realitat i per la tristor de la família.

Dos hores després ens portaren a la mar. Vaig començar a somriure ja que pensava que estàvem a la platja. Després d'una estona vam embarcar en una petita barca. Hi havia molts nens i dones. No sabia amb exactitud què anàvem a fer, però del que sí que estava segur era de l'ambient, que era terrorífic i insegur.

Mentrestant jo dormia profundament i tendra. Sentia una mica de fred però amb l'amor de la meva mare no em podia queixar. Només se sentien la remor del mar i el motor de la flota. Després de tres hores tot va començar a canviar. La tempesta va embogir, el motor de l’embarcació va callar, la temor va augmentar, la foscor se n’anava i ja no quedava cap esperança. Aquell instant va ser terrorífic, tot i que l’ única cosa que recordo és el tomb de la barca.

No podia ni plorar ni riure, no podia ni obrir ni tancar els ulls, no sabia ni nadar ni flotar. En fi, no tenia cap possibilitat. La mar ens va trair. Per un moment vaig sentir la l’escalfor de la mà de la meva mare però va durar poc perquè la força del mar ens separà i ens allunyà. La respiració se'm va tallar, una ànima començava a sortir de mi, començava a veure un altre paradís, com un altre món més il·luminat que el nostre món.

Des d’allí dalt podia contemplar el meu cos estirat i solitari damunt de la sorra, la sorra d’una platja de Turquia, allí on els meus pares tenien intenció de fer-nos feliços. No estic trist: la meva mare i el meu germà em van poder acompanyar i sé que d'aquí a poc temps el meu pare també ens acompanyarà.

No té cap mèrit matar, ni conquerir, ni castigar per les creences i per les aparences. Tot el que importa és que cadascú sigui conscient dels seus actes i que aprengui el lema de la Revolució Francesa.

Dedicat a Aylan Kurdi, el nen sirià mort a la
platja de Bordum (Turquia)

Nacera Charef

* Conte premiat en el Concurs de contes breus 2016, en la categoria de batxillerat.

20 de febrer de 2016

Bases del Concurs de contes breus 2016

Un any més l'Institut Cristòfol Despuig convoca el Concurs de contes breus 2016.

Hi pot participar l'alumnat, el professorat i el personal no docent de l'institut i presentar una narració de tema lliure escrita en català, castellà, anglès, francès o alemany fins al dia 10 d'abril de 2016.

Aquest any estrenem un cartell nou, obra de Cristina Zandovas de 3r d'ESO, realitzat gràcies a una activitat coordinada per la professora d'Educació visual i plàstica Rosa Curto.

19 de febrer de 2016

Un diumenge com tots els altres

Avui l’alarma no sona, el mòbil no està tancat però com si ho estigués.

La Marta es desperta com quasi tots els diumenges a les deu aproximàdament i el primer que fa és anar al lavabo, aquell lavabo de parets molt blanques. Després va a la cuina i obri l’armari que hi ha sota de la televisió i mira tots els tipus de donuts que hi ha, però opta pels de xocolata i després es prepara un te. Després d’esmorzar s’ordena l’habitació i es fica davant l’escritori a fer feina de classe.

A l'acabar, se'n va a dinar. La taula està llesta i Andrea asseguda la primera. Després d’aquell bon dinar, la Marta va directe a l’habitació i obri l’armari. S’està mitja hora mirant roba fins que tria uns texans i una camisa blanca. Es fa tard. A les quatre ha quedat amb Marc, el seu nòvio, per a acomiadar-se d’ell, ja que estudia a València. La mare la crida amb un “Va, noia, que el Marc se’n cansarà d’esperar!”. Queden al lloc de sempre. Marc ja està allí. "Bona tarda, noieta, tornes a fer tard", són les primeres paraules del jove.

Dos hores després, Marta torna a casa trista, per no haver pogut estar més temps amb ell. No passa res, el divendres el tornarà a veure. A casa Marta pensa: "Ja ha tornat a passar un dia més".

Alexandra Draghici, 4t ESO

7 de febrer de 2016

L'empresari solidari

Hi havia una vegada un empresari català, molt important, que guanyava tres-cents mil euros a l’any. Vivia a Nova York amb la seua dona i els seus dos fills de deu i dotze anys.

Aquest empresari era important perquè era el director de l’empresa que ell mateix havia creat: una marca de roba que va triomfar arreu del món. Ell dissenyava la roba: pantalons, dessuadores, camises, samarretes… La seua dona era famosa perquè treballava de model a l’empresa del seu marit.

El director de l’empresa va tenir la gran idea de donar a conèixer encara més l’empresa: fer una desfilada de models a Central Park. Aquesta desfilada, deia el director, tenia un secret però ningú sabia quin era. Quan va arribar el dia de la desfilada el director ho tenia tot controlat, els vestits estaven al lloc, les models preparades, i hi havien acudit més de quatre-centes persones. Ell estava molt nerviós.

Va començar la desfilada i el director veia que anava tot com la seda, la roba estava meravellant la gent, fins i tot la botiga: havien obert expressament per l’esdeveniment i van haver de tancar perquè es van quedar sense roba.

Quan es va acabar la desfilada, va sortir a parlar. Va dir que estava molt agraït a tothom, i que els diners que havia guanyat durant tota la seva carrera els enviaria als països més pobres del món. I així va ser, aquest empresari va alegrar a tot el món.

Martí Carot Mora, 1r ESO

Per sempre?

Li encanta estar amb ell. Li encanta que l’agafi de la mà com ho està fent ara, que li somrigui, que la besi... L’Aina l’estima molt i sap que ell a ella també. Però el que no sap és que el Víctor està a punt de donar-li una notícia que la destrossarà per dins.

El somriure tan ple d’alegria i amor s’esborra immediatament de la cara de la noia en escoltar el que el seu xicot li acaba de dir. El cor li ha fet un salt i li ha deixat de funcionar, ja no se sent la sang a les venes i els ulls se li han omplert de llàgrimes. De veritat que se’n va a viure als Estats Units i que per això vol tallar amb ella? No s’ho pot creure, no ho assimila, l’únic que es veu capaç de fer és posar-se a plorar desconsoladament. El noi sense poder evitar-ho fa el mateix i l’abraça. Els dos es fonen en una càlida i tendra abraçada de llàgrimes i petons.

Ha arribat el dia de dir adéu, els dos saben que serà massa dur i cap ho vol fer, però no hi ha cap altra opció. L’avió del jove està a punt de sortir, cap dels dos sap com s’han d’acomiadar, així que sense pensar-ho dues vegades, és el noi qui s’abalança sobre ella i li fa un petó, dolç, el petó més intens que els seus llavis han tastat mai i ple de sentiments i emocions.

—T’estimo, com mai he estimat a ningú, i així serà per sempre.— li diu el noi amb llàgrimes als ulls.

—Jo també t’estimo. Em promets que serà per sempre?

—T’ho prometo, per sempre.

El Víctor puja dalt de l’avió, li pesen les cames a cada pas que dóna, ho donaria tot per poder-se quedar allà amb ella, però el seu pare ja ha pres una decisió que no pensa canviar, ja que l’espera assegut dins del vehicle. Tot s’acabarà així? No, no ho pot permetre. L’Aina ha sigut la persona qui li ha ensenyat què és l’amor de debò, per qui donaria la vida tants cops com fes falta, la persona amb qui desitja estar dia i nit.

Deixa la maleta al portaequipatges i, com que no té temps de baixar fins a baix perquè les portes ja s’estan començant a tancar i els motors han arrancat, trau el cap cap per una finestra i crida com mai ho havia fet abans:

—Per sempre?!

La noia ha sentit perfectament aquell crit que tothom ha pogut apreciar. Emocionada i eufòrica, l’Aina deixa anar una rialla plorosa. Davant de l’atenta mirada de la gent de l’aeroport, es deixa portar pels seus sentiments i, abans que l’avió s’enlairi, amb tot l’aire dels seus pulmons posats en dues paraules li contesta cridant:

—Per sempre!

Eulàlia Espuny, 1r ESO