3 d’octubre de 2018

Una conferència fabriana



La vespra d’aquell dijous 20 de setembre pareixia esdevenir pesant. Bàsicament, assistíem a una conferència basada en una ciència que es veia clarament distant de les nostres preferències, però hi havia un treball al bell mig i calia acudir-hi.

Ens aproximàvem un grup de quatre a un bonic edifici gris foradat. A l’interior, una gran multitud esperant sentir les paraules de personatges importants d’arreu (Barcelona, Tarragona...), però a qui realment volíem escoltar era el comissari de tots els esdeveniments relacionats amb l’Any Fabra, Jordi Ginebra, un home amb un distintiu accent de Barcelona, qui ens va elaborar un breu resum sobre la vida del protagonista d’aquest any 2018, de Pompeu Fabra. Al dir ‘breu’ em refereixo al fet que la conferència no va resultar gaire llarga. El barceloní parlava i gesticulava amb una passió innata, així doncs no hi havia dubte de l’orgull que devia tenir a l’hora d’exercir de comissari.

Em vaig quedar sorprès al conèixer un Fabra molt més relacionat amb les ciències. Des de ben jove, havia sigut una persona bastant intel·lectual, els pares del qual li van recomanar estudiar una de les carreres que, en aquell temps, es consideraven de profit (tals com Arquitectura, Medicina, etc.) i ell es decidí per una Enginyeria Química. Quan va acabar la carrera, no va pensar en exercir com a químic, sinó que tenia una doble vida: primerament, fent repassos i, posteriorment, va ser autodidacta en la matèria de filologia catalana i arribà a saber molt més que qualsevol catedràtic en el tema.

Durant tota la seua existència lluità pels drets de la seua llengua, de la catalana, fent normatives en certa manera acceptades actualment (la de la vocal neutra, la d’una llengua estàndard fugint de cap dialecte...).
En algun moment de la seua vida, també impulsat per la veu popular, es casà i tingué tres filles. Va treballar a Bilbao mentre es seguia formant en allò que realment li agradava.

Els seus darrers anys no són els més preciosos de la seua carrera vital. Va ser jutjat sense acte de presència i es trobà a l’exili, concretament a França, una gran acollidora. Allí, però, es trobà en una situació de pobresa extrema i hagué de demanar diners, inclús, als seus amics.

Abans que me’n pogués adonar, ja s’havia posat fi a la xerrada. Començaren quatre doctors, n’acabaren tres. Sortírem d’allí amb ganes d’acabar la nit anant a sopar i parlant de molts assumptes, i no precisament del protagonista d’aquell vespre.


David Calvo, 2n de batxillerat ciències de la salut