21 de desembre del 2021

Premis del XII Concurs de microrelats de terror 2021















El jurat del XII Concurs de microrelats de terror 2021, format pels responsables de la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig, amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres, ha acordat donar els premis següents:

Categoria primària

Relats en català

«Deleted», d’Oriol Bertomeu

Escola Sant Miquel, Deltebre

«El malson després del confinament», d’Óscar Celma Targa

Escola Sant Roc, Paüls

«El cas sense resoldre», de Jesús Serrano

Escola Consol Ferré, Amposta

Premi especial cicle mitjà

«Els playmòbils terrorífics», d’Arnau Bellido Curto

Escola Xerta, Xerta

Relats en castellà

«Sueños premonitorios», d’Irene Siotto Balagué

Institut-Escola 3 d’Abril, Móra la Nova

«Mi disfraz», de Yura Achahbar Rubio

Institut-Escola 3 d’Abril, Móra la Nova

«El castillo embrujado», de Guillem Morató Sambartolomé

Escola Cinta Curto, Tortosa


Categoria secundària

Relats en català

«La presó dels morts», d’Edgar Juan Balagué

Institut de Tecnificació, Amposta

«L’ós Mimi», de Vera Checa Miralles

Institut Dertosa, Tortosa

«Aquella noia», d’Elisabet Rueda Botella

Institut Cristòfol Despuig, Tortosa

Premi especial

«13 de Novembre», d’Angélica Berruecos Mejia

Institut de Flix, Flix

Relats en castellà

«Oscuros recuerdos», de Maria Algara Camins

Institut Cristòfol Despuig, Tortosa

«Mi tercer ojo», d’Anouk Galván Royo

Institut Cristòfol Despuig, Tortosa

«El bosque de las almas perdidas», de Mar Pascual Soler

Institut Julio Antonio, Móra d’Ebre

Relats en anglès

«A scary doll comes to my life», de Sargunpreet Kaur

Institut Dertosa, Tortosa

«A night in the subway station», de Jaume Daudén Balagué

Institut Dertosa, Tortosa

«The mystery house», d’Aleix Poy Beguer

Institut Dertosa, Tortosa


Categoria batxillerat i cicles formatius

Relats en català

«Encadenats als missatges», de Neus Hierro Fontanet

Institut Dertosa, Tortosa

«El somni de Sòcrates», d’Adrià Castelló Martí 

Institut Cristòfol Despuig, Tortosa

Relats en castellà

«Expiación», de Júlia Añó Bort

Institut Dertosa, Tortosa

«El juego de la ventana», de Claudia Meseguer Villó

Institut Cristòfol Despuig, Tortosa










Aquí podeu veure el vídeo amb l'anunci del guanyadors del concurs presentat per un grup d'alumnes de segon de batxillerat humanístic-econòmic.

Si voleu llegir els relats premiats, cliqueu a sobre dels títols dels relats o llegiu el llibre sencer a Issuu.

La resta de contes premiats en altres convocatòries està disponible al blog Calaixó de sastre i també en format de llibre electrònic a Issuu.


El juego de la ventana



Solía jugar de pequeña, siempre en las noches del último mes. Las reglas eran sencillas: con la ventana abierta de par en par, imaginaba que una presencia incorpórea me acompañaba. Jugaba por simple aburrimiento, y siempre me iba a dormir sin más, pues nunca logré sentir nada. 

Un 31 de octubre, me acordé del espeluznante juego y decidí jugar una última vez. Abrí la ventana, la brisa recorrió mi piel. Me imaginé a esa criatura sin rostro ni cuerpo delante de mí. Como todas las otras veces, no obtuve resultado. Apagué la luz y me arropé entre mis sábanas, convencida de que nada iba a suceder, pero por una razón ajena a mi entendimiento, no podía conciliar el sueño.

Fue entonces que empezó la pesadilla. Toc, toc, toc..., alguien estaba dando golpes al cristal. Al principio eran leves, como si la criatura verificara que yo estaba despierta. Incrementaron cuando yo intentaba hacerme la dormida. No podía ignorarlo, taladraban mis oídos al punto que sentía que mi ventana se iba a romper. Sentía el viento huracanado de fuera, la rabia de esa criatura intentando perforar mi alma, rencorosa por haber perturbado su descanso eterno. No miré, no me atreví.

Sin embargo, ya no puedo mirar la luna en paz. Cuando abro la ventana, siento que me observa, y que me maldice. Y llegará el día que no mantendrá las distancias.



Claudia Meseguer

Institut Cristòfol Despuig, Tortosa


*Conte premiat en la categoria de batxillerat i cicle formatius en el XII Concurs de microrelats de terror 2021, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.



Expiación



Había ojos por todos lados. Ojos negros, tanto de iris como de pupila. Habían aparecido por las paredes, por el techo y por el suelo y me miraban. Asustado, me levanté de la cama y abrí la luz de la habitación. Todos los ojos se cerraron por el repentino resplandecer y quedaron camuflados, como si nunca hubiesen existido. Yo temblaba. Quería salir corriendo e ir a pedir ayuda a mi mamá, pero mis piernas no respondían. Quería gritar, pero mi voz no salía. 

Cuando recuperé la movilidad me dirigí hacia la puerta, pero Mía se interpuso en mi camino.

—No lo hagas— me dijo.

—¿Por qué?— pregunté desesperado.

Pero en lugar de responderme, Mía apagó la luz. La habitación no quedó completamente a oscuras, pues entraba una tenue luz por la ventana abierta.

—¡Mía! ¿Pero qué haces? ¡Abre la luz!— grité entre el pánico.

Ante el ruido y el movimiento, Maya, la pequeña perrita que dormía a mis pies, se levantó de la cama y se dirigió hacia mí. Los ojos, otra vez abiertos, otra vez atormentando, la tenían en su punto de mira. Apareció, entonces, una gran boca en el suelo, que alargó la lengua como un látigo hasta atrapar la perrita que agonizaba y la devoró sin piedad, provocando, entre mordisco y mordisco, un ruido extremadamente desagradable que perforaba mi cráneo y se metía de lleno en mi cerebro. Los dientes resplandecían como cuchillas bajo la tenue luz, cubiertos de sangre y pelo, esperando a su próxima presa. Que sabía, sin duda, que iba a ser yo.

—¡Déjame salir, Mía! ¡Por favor, déjame salir!— le supliqué—¡Siento mucho aquello! ¡De verdad que lo siento mucho! ¡Por favor, tienes que ayudarme!

Y como más gritaba más lloraba. Aunque desde un principio sabía que Mía no iba a ayudarme. Y tenía todo el derecho a no hacerlo.

La chica me abrazó.

—No te preocupes, Liam—me susurró— Te perdono.

Y con esas palabras cesaron mis llantos. Al fin, al fin Mía me perdonaba. Por primera vez en mucho tiempo me sentí ligero. Y tan, tan feliz... Lo siguiente, fue todo negro. El aliento del monstruo de los ojos me envolvió. Y sus dientes, como una guadaña, me llevaron al infierno.

En medio de todo ese negro, recordé. Me vino a la mente esos veranos de mi infancia, cuando jugaba con Mía todo el día, sin importarme nada más. Ella llevaba ese vestido blanco, el que tenía topitos rojos y un lazo en la cintura. Era su favorito. Íbamos camino hacia nuestro escondite secreto, caminando por el lado de esa carretera del final del pueblo que nuestros padres nos habían dicho que no podíamos cruzar. Y hablando y riendo, yo miraba los coches pasar a toda velocidad por nuestro lado, y me preguntaba ¿qué pasaría?, ¿qué ruido haría?, ¿cómo me sentiría? La curiosidad continuaba creciendo y creciendo en mi interior hasta que, antes de darme cuenta, empujé a Mía hacia la carretera y el camión no fue a tiempo de frenar. Desde ese día, Mía me seguía a todos lados y me miraba, culpándome por lo sucedido. Y, finalmente, ahora que los ojos, que la culpa, se ha llevado también mi vida, por fin podré descansar a su lado, como tanto, tanto había deseado.



Júlia Añó Brot

Institut Dertosa, Tortosa


*Conte premiat en la categoria de batxillerat i cicle formatius en el XII Concurs de microrelats de terror 2021, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.


El somni de Sòcrates



Sols existeix un bé: el coneixement. 
Sols hi ha un mal: la ignorància.

SÒCRATES

Trista era la realitat que el bon mestre, jutjat i condemnat a mort, havia de viure. Estava mirant el sostre, un sostre fet amb pedra i uns troncs corcats, i pensava que en qualsevol moment li podria caure el sostre al damunt i així lliurar-se de la cicuta, sí, la cicuta, aquella verinosa planta, la qual firmaria el seu últim alè.

Però va passar una cosa que el bon mestre atenès no esperava: la visita del seu bon alumne Aristó, o Plató per als amics. Aquest plorava, tenia la cara roja i es podia veure clarament com un raig de llum, filtrat per un forat del sostre, li il·luminava el rostre i, així, aquell recorregut fet per les llàgrimes brillava més.

Plató anava acompanyat d’un home corpulent. Aquest portava un manoll de claus, va obrir la porta i Plató, assecant-se les llàgrimes, es va asseure al costat del seu mestre. Llavors Plató va dir:

—Diuen que t’han condemnat a la cicuta.

—Sí, car amic.

La mirada de Plató es va perdre en un riu de llàgrimes i llavors és quan Sòcrates va abraçar el seu alumne. Per distreure’l, Sòcrates va dir:

—Plató, saps què? Aquesta nit he tingut un somni. Somiava que estava caminant per l’acròpolis i, sí, caminant, una cosa que fa uns dies que no puc fer, quan de sobte apareixen persones, apareixen de tots llocs, fins i tot, si no recordo malament, algunes es tiraven de dalt del Partenó i queien al terra i es partien per la meitat.

—On vols arribar, mestre?

—Deixa’m continuar. Algunes es tiraven de dalt a baix del Partenó i jo, espantat mirava per on podia sortir d’aquell horror, i va ser mirant quan vaig veure una cosa: aquestes persones no tenien ulls, eren cegues. I jo intentava fugir, no podia, m’atrapaven... Quan ja tenia aquelles bèsties damunt, va ser quan em vaig dir a mi mateix: “Ara despertaré”, però no va ser així. Va ser en aquell moment quan vaig sentir com m’agarraven dels braços. El pitjor era el seu tacte, estaven freds, era com si esquelets amb pell m’agafessin, però, no sé per què, sabia que la seva pell no era seva sinó que era pell d’altres persones com jo, les quals havien sigut mortes pels monstres que ara em portaven davant d’un tribunal.

—Un tribunal com el que t’ha jutjat.

—Sí, però en aquest tribunal hi havia molta més gent. Em van posar al mig de la tribuna i allí vaig sentir l’autèntic terror. Segurament, car amic, i no exagero, hi podien haver més de mil éssers mirant-me i aquests no tenien ulls. Tots estaven plantats com si fossin maniquís vestits amb pell, pell humana, però que realment l’únic que volien era alimentar-se amb la meva mort. Llavors va ser quan una dona, sí, una dona (en aquell moment no poden exercir càrrecs polítics) va començar a cridar: “Arranqueu-li la pell!”

L’últim que recordo són els éssers obligant-me a beure l’horrorós suc d’herba verinosa (la cicuta). I aquesta no era per matar-me, sinó per a adormir-me i després arrancar-me la pell...

Estic segur, car amic, que aquest somni és el que he viscut aquests dies; gent cega, incapaç de veure la innocència d’un pobre home el qual després serà executat pel desig d’alguns monstres anomenats polítics i així arrancar-me la pell, com ho fan als animals caçats, quedar-se la meva pell, enterrant-me i així posant-se la medalla d’haver-se tret al pesat filòsof de sobre.

Aquí va acabar la conversació amb Plató.



Adrià Castelló Martí

Institut Cristòfol Despuig, Tortosa



*Conte premiat en la categoria de batxillerat i cicle formatius en el XII Concurs de microrelats de terror 2021, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

Encadenats als missatges



Estem al segle XXI, la tecnologia conviu amb nosaltres, sense ella molta gent no sabria què fer. Però, què passa si ella és la culpable d’alguns misteris? 

Ens situem en una petita ciutat anomenada Tortosa, la capital de la comarca del Baix Ebre, i en unes dates de finals del mes d’octubre. Una ciutat molt tranquil·la i bonica on mai passa res interessant, però ara s’estan preparant dues festes: la Castanyada i el Halloween.

Destaquem la Carolina, una nena de setze anys que estudia primer de batxillerat científic a l’Institut Dertosa. Viu a Ferreries. És una nena molt sociable, divertida, amable, i alhora molt estudiosa i responsable, també li agrada molt la gresca i amb la seva colla d’amics, sempre que poden, se’n van de festa.

Avui dia 28 d’octubre, un dia normal, com qualsevol altre, la Carolina es desperta a les set del matí i rep un WhatsApp del seu amic Pep i veu que és una d’aquelles cadenes de textos de Whats, però res important, i la reacció d’ella, igual que de molta gent, és passar del tema olímpicament i se’n va endormiscada cap a l’institut com cada dia.

Passa el matí, una classe darrere de l’altra i arriba l’hora d’anar-se’n cap a casa. Tots els seus companys, pel camí de tornada a casa, comenten la mala sort que estan tenint: una caiguda greu per les escales, tres exàmens sorpresa, algú que perd les claus i altres coses desagradables...

Al dia següent la Carolina i els seus companys tornen a rebre un text encadenat del seu amic Pep i tornen a ignorar-lo. A la nit, la Carolina sent sorolls estranys, s’aixeca del llit, va cap al menjador i sent que el soroll prové de l’estany de les seves tortugues, s’apropa i les veu totes mortes, sense cap raó.

Quan es fa de dia i arriba a l’institut, entre ells comenten que totes les seves mascotes durant la nit han mort sense sentit. Aquí ja la Carolina i els seus companys sospiten que alguna cosa estranya està passant.

L’endemà torna a passar el mateix, i així dia rere dia, però cada vegada més perillós: algun familiar mort, algú amagat al teu armari, algun company ferit... Coses horribles estaven succeint.

Finalment tots van deduir per què passaven aquestes coses: per no reenviar els missatges encadenats deWhatsApp que els passava el Pep, era com una maledicció. Llavors van dir-li que en deixés de passar perquè allò no anava de broma, que tot era real i estaven patint molt, però Pep els va dir que no podia, que ho havia de fer, perquè es veu que tot l’institut hi estava implicat, tothom estava en la mateixa situació. NINGÚ SABIA QUI HO COMENÇAVA, llavors ningú ho podia parar.

Cada dia tots els alumnes de l’institut havien d’estar passant i reenviant aquests missatges per por a patir les conseqüències, fins que un dia van rebre el MISSATGE DEFINITIU i la gent va començar a desaparèixer.

La Carolina, un dia “normal” tornant cap a casa pujava per l’ascensor quan de cop i volta es va aturar, es va apagar la llum i quan es va tornar a encendre la Carolina ja no estava. Va desaparèixer sense deixar cap pista.



Neus Hierro Fontanet

Institut Dertosa, Tortosa


*Conte premiat en la categoria de batxillerat i cicle formatius en el XII Concurs de microrelats de terror 2021, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

The mystery house



Once I was told a horror story I would like to tell you. There was a group of friends who were in a forest, when they heard a strange noise that came from an abandoned house. It was late, but they wanted to know what happened.

At half past twelve they entered the house. It was all right but when they took a few steps, the door closed very loudly and they couldn’t open it any more. They were scared and confused. The group of friends saw a book on the floor and a body of a child on the wall. One of the girls in the group took the book and disappeared just in one second. Just when they saw what had happened, they wanted to shout loud but they were paralised.

When the friends started talking about that horrible event, the body of the teleported girl appeared in front of them. One of them broke a window, and all the friends went out through the window and left the body there.

A week later the friends wanted to know what had happened to their friend’s body. They entered the house again. They went straight to the living room, because the body was supposed to be there. To their surprise, they didn’t find the body, but a note instead that stated: “if you want to live you need to find the mystery book and say the words that are inside, but be careful with the traps that are in the house.”

They were scared, and they turned round at the same moment and they started to run to the door. Things are not so easy, I am afraid. When one of them opened the door, it was like an infinite loop. When they realized that they couldn’t escape, the group of friends started to look for the book with caution. Three hours later, when they found the book, they said the magic words and they appeared outside, in front of the house. It was amazing, they were like ten years old, they had traveled to the future. When they were running in order not to see the house any longer, a murderer with a large knife killed them and put their bodies in the wall too. Needless to say, next to the body of the child wath there.

Another group of friends who were near the house heard weird noises and wanted to know what was happening.

The story repeats itself!



Aleix Poy Beguer

Institut Dertosa, Tortosa


*Conte premiat en la categoria de secundària en el XII Concurs de microrelats de terror 2021, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

A night in the subway station


One Sunday night I was at the subway in Barcelona. I was there because I had gone to watch a scary movie at the cinema, which had been so good. It was very scary but I liked it. I was alone at the subway station. Nobody was around there, the train didn’t arrive so I decided to watch videos on my mobile phone. I didn’t walk back home because I was so far away.

About half an hour later, suddenly a creepy old man arrived at the station. He was dressed in thick layers of clothing and he was coming near me.

He sat on the bench next to me and then asked: “When is the next train coming?” I stopped watching the video and said: “I don’t know, I’ve been waiting for a while”. He didn’t answer me. Then he started to make strange things with his hands and his feet. I was a little frightened. A few minutes later I heard something crawling. It was him, he was coming near me, when he was so near I stood up and he was also standing. He wanted to throw himself at me, but I was in time to run away.

I was far from the station and I didn’t see him following me.

Because of that, I decided not to go to another station but to take a taxi home. I saw one and I stopped it. I went in the car and I gave the driver the instructions.

While I was in the taxi I kept watching videos, and after a while I looked out of the window and saw that we were on a dead end street and I asked “Where are we?” the driver didn’t answer. I looked in the rearview mirror and saw that he was the same man I had met at the subway station.

I tried to get out of the car but the doors were locked. At the time I didn’t know what could happen.

To be continued...



Jaume Daudén Balagué

Institut Dertosa, Tortosa


*Conte premiat en la categoria de secundària en el XII Concurs de microrelats de terror 2021, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.






A scary doll comes to my life



When my mother and I were going to buy some things related to Halloween, we found a doll sitting on the bench. We thought that someone might have left it by mistake and would take it when he or she remembered about it. We went on our walk, but when we were returning home, we found the same doll on the same bench. She was very cute with big blue eyes, and very charming. I really wanted to take her with me, but my mother didn’t let me do so. Eventually she agreed, and we took that beautiful doll with us.

We put the carved pumpkins at the house entrance and hung some fake bats and witches on the door. Actually, we were holding a Halloween party that night, everyone was enjoying, dancing and singing. I showed that doll to everyone, and one of my friends named her “Daisy”. I was very keen on that name, and it also suited the doll’s features. That night we played a lot of games, then everyone went to their houses. My family was very tired and everyone went to their rooms to sleep.

I went to sleep after half an hour. Suddenly I could hear some voices. I woke up and saw Daisy running and causing incidents in the house. When I was walking towards her, she attacked me and I went to my parent’s room, but nobody was there. The doll was following me. I was very scared. I went upstairs and closed the door, but she broke it. When she was coming towards me, I stabbed the knife in her stomach and threw her far away from my house. When I went down to my parent’s room, they were still sleeping. I was very shocked, and my whole body was shaking. For a few days I couldn’t sleep well and I couldn’t forget that incident, but luckily, in the end, this event slipped from my mind.

After one year...

Again Halloween came and someone rang our bell, when I opened the door, I found the same doll “Daisy”...


Sargunpreet Kaur

Institut Dertosa, Tortosa


*Conte premiat en la categoria de secundària en el XII Concurs de microrelats de terror 2021, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

El bosque de las almas perdidas


El bosque de las almas perdidas relata la leyenda del bosque donde las sombras juegan con el alma de los niños perdidos y los árboles se convierten en sombras fugaces que atormentan a cualquier niño inocente que pasa cerca. 

Hacía tiempo que ya no tenían un alma con la que jugar y esta vez querían un alma especial.

Madison y Hannah eran dos niñas gemelas que vivían en un pequeño pueblo, pero desde luego nadie diría que eran gemelas por su carácter o aspecto físico.

Madison era una niña de cabello castaño claro con unos mechones rubios, ojos de color verde como las hojas de los árboles cuando florecen y piel de color moreno. Era una niña muy sociable.

En cambio Hannah era una niña con un cabello tan negro como la noche más oscura, ojos azules y piel blanca como la nieve. Era muy callada.

Como la mayoría de los días fueron a jugar a la pradera cerca del molino del pueblo con las demás niñas. Estaban jugando con la pelota cuando de pronto la pelota salió disparada hacia el bosque. Era el turno de Madison de ir a recoger la pelota. Se adentró en el bosque y comenzó a oír la risa de unos niños. Madison corrió al lugar donde se escuchaban las carcajadas y cuando estaba a un par de metros se dejaron de escuchar; en su lugar encontró un parque lleno de toboganes, columpios, ruletas y balancines. Se quedó impresionada. Se quería quedar allí pero escuchó la voz de su hermana y la del resto de los niños preguntándole si había encontrado la pelota. Madison se apresuró a buscar la pelota y la encontró en un árbol cerca de la pedrera donde se encontraba el resto. Pensó en compartir su descubrimiento con sus amigos, pero luego pensó que quería ese parque para ella y su hermana.

Cuando llegaron a casa Madison le contó a Hannah lo que había visto y dijo de ir después de comer al bosque al día siguiente. Hannah dijo que era peligroso porque en el bosque muchos años atrás desaparecieron tres niños y también varios ganados. Pero Madison la consiguió convencer y así quedaron.

Al día siguiente, sobre las cinco de la tarde, emprendieron el camino. Comenzaron a adentrarse en el bosque pero no encontraron nada. Hannah pensó: “Creo que mi hermana ha perdido la razón”. Después se dió cuenta que había perdido la pulsera que le regaló su difunta abuela, avisó a Madison que tenía que buscarla y quedaron que Madisson la esperaría buscando el parque o en la entrada del bosque y ella buscaría la pulsera y más tarde iría.

Hannah buscó por bastantes sitios pero entonces una abrumadora niebla bajó y le impidió la visión. Entonces la niebla desapareció y en su lugar encontró un parque lleno de niños jugando. Hannah encantada se quedó a jugar pensando que su hermana ya encontraría el parque. Pero algo raro había en esos niños, nunca los había visto y llevaban vestimenta antigua. Poco a poco Hannah comenzó a perder la memoria por los encantos de las sombras y empezó a volverse un poco loca.

Madison sospechaba que algo raro sucedía porque su hermana no aparecía y fue a buscarla. Un destello pasó rápidamente por su lado y Madison lo persiguió. Entonces encontró el parque donde estaba su hermana y alegremente fue a abrazarla, pero rápidamente se dió cuenta que su hermana no la reconocía ni siquiera le hacía caso.

Salió apresuradamente para pedir ayuda pero no podía salir. Entonces las sombras aparecieron y le explicaron a Madison que, en su nuevo juego entraban ella y su hermana y que su condena sería convivir con su hermana la cual no le reconocía para el resto de los tiempos.

El pueblo después de descubrir que las niñas se perdieron cerca del bosque, donde no fueron nunca más vistas, decidieron poner un muro para que nadie pasara. Ahora han pasado muchos años desde este suceso y el muro se ha caído a pedazos y nadie se acuerda de este suceso, pero os recuerdo que el bosque sigue en acción y puede ser que tu seas el siguiente en correr la misma suerte que Madison.


Mar Pascual Soler

Institut Julio Antonio, Móra d'Ebre


*Conte premiat en la categoria de secundària en el XII Concurs de microrelats de terror 2021, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

Mi tercer ojo



Era un día normal y estaba con unos amigos de mi escuela, cuando el aburrimiento empezó a invadir la sala y pensamos que era una buena idea jugar a verdad o reto. ¿Yo? Yo soy una adolescente de 16 años, Akane Shiba. Era una estudiante de intercambio que se sentía presionada por un estereotipo de vida perfecta. 

Todo estaba normal, unos retos cualquiera, hasta que me eligieron a mí. Me dijeron que mi reto era abrir un tercer ojo y comprobar si era verdadero. No solía creer en este tipo de cosas, así que alegremente accedí y acepté el reto. Así fue cuando leímos cómo abrirlo e hicimos el procedimiento. Aunque yo, extrañada, sentí un fuerte dolor de cabeza, lo ignoré y seguí. Todo fue normal hasta el día siguiente. Me levanté de mi cama, me miré al espejo y vi una niña reflejada. Miles de pensamientos invadieron mi cabeza llena de dudas. Yo, aun con el miedo y la intimidación puesta en mí, la ignoré y me fui a la cocina, quería buscar información. Al cabo de un rato, escuché unas pisadas. En ese momento mis padres no estaban, así que lo siguiente que pensé fue con esa niña. Al momento de recordarla encendí mi música. Aunque ahora no la veo, siento su presencia, sé que me está observando desde el marco de la puerta.

Al día siguiente mi madre me preguntó el porqué estoy de este modo ‘‘¿Así cómo?’’ respondí con mucho enojo. Ella nota mi malestar, lo que ella no sabía es que justo en ese instante no estábamos solas, estaba esa niña ahí, abrazando una de sus piernas mientras tenía una sonrisa a cada extremo de su cara.

Ella me ve comiendo, hablando, durmiendo... Sabe todo de mí, cada detalle de mi vida. Cuando ella se enoja, tira mis cosas al suelo, y algunas veces me levanto con moretones en todo mi cuerpo. ¿Cómo le digo a la gente que logró ver a una niña que está desaparecida desde hace cuatro años?

Cuando la policía terminó de leer mi diario, mi familia y amigos empezaron a llorar. ¿Quién diría que luego de escribir esa carta yo fui la siguiente en desaparecer?


Anouk Galvan Royo

Institut Cristòfol Despuig


*Conte premiat en la categoria de secundària en el XII Concurs de microrelats de terror 2021, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

Oscuros recuerdos




En un instante abrí los ojos y vi que estaba en medio del bosque, estaba oscureciendo, no recordaba nada, ni cómo había llegado hasta allí, ni siquiera quién era yo.

Yo pensaba que era una pesadilla como cualquier noche, pero después de un rato me di cuenta de que me estaba equivocando. Después de estar unos minutos intentando levantarme, reuní todas mis fuerzas y conseguí mi objetivo.

Caminé durante un buen rato por el bosque hasta que llegué a una especie rara de cabaña muy pequeña. La estructura era de tablones de madera y tenía una puerta hecha de una rama de pino lo suficientemente grande como para que no se viera lo que había dentro.

Decidí entrar y una vez dentro no me podía mover porque apenas cabía. Observé y vi que por las paredes había dibujos como si fueran de una niña pequeña.

De repente escuché un grito agudo muy fuerte, salí lo más rápido que pude y vi a un hombre, muy alto y corpulento, con un traje y sombrero negro a juego. Me escondí detrás de un gran pino para que no me viera. 

Entonces apareció una niña pequeña y vi que estaba levantándola bruscamente del suelo. Yo me paralizé y seguí viendo lo que ocurría. Levanté la vista del suelo y vi que la estaba ahorcando lentamente hasta que al final dejó de respirar. La cogió del suelo rápidamente donde se había caído y se la llevó mientras miraba hacia todos lados asegurándose de que nadie le hubiera visto. En ese preciso instante hice memoria y recordé que esa inocente niña era yo. Estaba recordando mi vida pasada.


Maria Algara Camins

Institut Cristòfol Despuig, Tortosa



*Conte premiat en la categoria de secundària en el XII Concurs de microrelats de terror 2021, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

13 de novembre



És 13 de novembre. Són les cinc de la matinada. Em sento molt nerviosa. Hi ha molt soroll al carrer. Sento els primers moixons cantant. Tinc la sensació que el perill té una força que encara no he viscut. N’he sentit parlar a la gent. Però no puc fer-me a l’idea.

Veig com aquella bola destructora s’aproxima ràpidament emportant-se tot el que toca. La gent s’ha començat a despertar. Es senten els crits i el descontrol. Tothom està començant a marxar. L’alcalde en lloc de donar exemple i mantindre la calma ha sigut el primer en marxar. Sento pànic. No sé què fer. Sento impotència. No puc fer res per parar aquest monstre. Estic desconcertada. Tot el meu poble serà destruït per una cosa gegantina. Em trobo angoixada. Soc molt feble en comparació amb la rojor sense compassió. La meva tieta m’està cridant per marxar. Però m’he quedat congelada del terror que sento. Totes aquestes sensacions a la vegada no les puc controlar. Tinc ansietat per tot això.

Quan me n’he adonat, ja està a prop. He marxat amb la meva tieta lluny, però és massa tard, ha agafat la meva tieta i ara ve a per mi, ja no em puc escapar. La meva tieta ha quedat immobilitzada i m’ha agafat del peu, però en lloc de salvar-me m’ha condemnat a la mort, que se m’emportarà junt amb ella i quedaré petrificada per sempre més. 


Aquesta historia està basada en fets reals i la dedico a Omayra Sànchez i tot el seu poble d’Armero pel seu patiment. Gràcies per la vostra valentia. Omayra, gràcies per la teva força, que amb dotze anys, vas aguantar tres dies sense queixar-te, i només vas demanar aigua com a última voluntat.


Angélica Berruecos

Institut de Flix, Flix


*Conte premiat en la categoria de secundària en el XII Concurs de microrelats de terror 2021, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

Aquella noia




Aquella noia vivia obsessionada amb ell, deia que sols volia que tingués ulls per a ella. Quan ho va aconseguir, se’ls va guardar al congelador per tal que tots els dies la mirés.


Eli Rueda Botella

Institut Cristòfol Despuig



*Conte premiat en la categoria de secundària en el XII Concurs de microrelats de terror 2021, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.






L’ós Mimi



CAS TANCAT

INFORME POLICIAL

Transcripció de gravació. Dijous 7/15/2019, 23:09:34
Helena Giménez Nito, 37 anys, divorciada. Mare de Leo Hernández Giménez, de 5 anys. Desaparegut.

(Comença la gravació.)

Policia (P): Bé, senyora, expliqui.

Sra. Giménez (G): Tot va començar dimarts. En Leo va tornar a casa de l’escola amb un osset de peluix a la mà. Li vaig demanar d’on havia sortit i ell me va dir que l’havia trobat al carrer. No volia que el meu fill es quedés un nino que hagués estat al carrer, però ell va insistir, o sigui que al final se’l va quedar.

A la nit vaig sentir unes veus a l’habitació del meu fill. Em pensava que estava jugant amb els seus ninos fent-los les veus, però quan m’hi vaig apropar a manar-li callar —era molt tard— vaig sentir... (Sospir entretallat.)

Era la veu del meu pare. Va... Va morir fa temps... Un tren va descarrilar... (Silenci d’uns segons.)

P: Està segura?

G: Vostè creu que no reconec la veu del meu pare? (Silenci. P remuga una excusa.) Bé, em vaig espantar, però vaig obrir la porta i li vaig dir que deixés de fer el que estigués fent. L’habitació estava a les fosques i ell estava ajagut al llit amb l’osset del carrer davant seu. Li vaig preguntar què estava fent i em va dir que només estava jugant amb Mimi, el nou peluix. Vaig suposar que devia estar cansada i m’ho devia imaginar. Vaig anar a dormir.

(G explica que l’endemà tot va anar bé. Li explica la seva rutina, és una rutina normal i corrent. P demana que no perdi temps en aquest tipus d’explicacions.)

G: Bé... A la nit següent vaig tornar a sentir veus. Era... la meva cosina Mireia. Va morir als cinc anys... Li contestava la veu d’en Leo. Estava molt espantada. Vaig entrar i vaig veure que estava al centre de l’habitació amb el peluix al davant, parlant-li. Li vaig treure l’osset. Es va posar a plorar, deia que Mimi s’enfadaria, però l’havia de castigar.

Avui he anat a despertar-lo i he vist que tenia l’osset al costat del llit. Li he demanat com havia aparegut allí i ell m’ha contestat que no ho sabia, que segurament Mimi el trobava a faltar. M’ha semblat veure que el peluix em mirava desafiant, però (riu, nerviosa), és clar, no pot ser. L’he enviat a l’escola, però ja em començava a preocupar.

I avui a la nit... he tornat a sentir les veus i m’hi he apropat. He agafat un ganivet de la cuina, per si de cas. Aquesta vegada m’he quedat escoltant i de sobte he sentit la veu del meu pare dient: “Hem de callar, la teva mare està escoltant a l’altra banda de la porta.” M’he quedat glaçada.

He entrat a l’habitació. Tot estava molt fosc, però no he encès el llum. He vist una silueta petita ajaguda al llit, rient. Li he clavat el ganivet. No recordo res després d’això, crec que m’he desmaiat. Quan he despertat, estàveu la policia i... m’heu portat fins aquí. El que no entenc és perquè ningú em respon quan pregunto pel Leo. On està? Vull veure el meu fill! On està?

(Soroll d’una porta que s’obre.)

G: És ell! És l’ós de pelu…

Veu d’infant: Mare… He tornat, mare…

G: Leo?

(Cops forts. Crits de G i P. Interferències.)


(Fi de la gravació.)




Vera Checa Miralles

Institut Dertosa, Tortosa


*Conte premiat en la categoria de secundària en el XII Concurs de microrelats de terror 2021, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

La presó dels morts


Al segle passat, les ànimes eren sempre presents, respectades i, moltes vegades, temudes. Temps de greus i catastròfiques crisis, silenci de les cases, als altars i als carrers. Les dones passejaven de negre dol pel carrer. A Amposta no hi havia gairebé lluminària pels carrers; la nit era pura de foscor, sense cap contaminació de cap gènere; el diàleg amb les estrelles es feia present, no s’havia trencat encara el lligam de l’ésser humà amb la natura.

Eren finals d’octubre, el mes menys desitjat a Amposta. Hi havia un enterrament al cementiri, cap al tard començava a ploure. El traspassat era don Joan, mariner... Entre els present estava Sebastià Berenguer, company de pesca de Joan. Quan va acabar la cerimònia, Sebastià es va dirigir a la tomba dels seus pares i va resar una oració davant la làpida. El temps anava passant, l’enterrador creia que ja no hi quedava ningú i tancà. Sebastià, potser per la pluja, potser per l’atenció als seus pares, no se n’adona.

Al poc, Sebastià busca sortir... tancat! Es troba la porta tancada. Era quasi de nit, plovia més fort. La temor i els nervis el guanyen. S’enganxa al mur i intenta escalar, cau d’esquena i s’omple de fang.

Ja és de nit, una nit ben fosca i no para de ploure, continua buscant com sortir. Torna a la tomba dels seus pares demanant ajuda, com si un miracle anés a passar. El cor li va a mil. Troba una escala, l’estira però no pot. Està lligada amb una forta cadena.Treu tota la seva força i aconsegueix soltar la cadena. S’afanya per anar fins al mur. Aconsegueix, per fi, arribar al lloc, col·loca l’escala, puja un esglaó, puja l’altre i... es trenca! Esta vegada es queda sense sentit.

No sabem quant de temps va estar així, estès a terra a mans de la pluja. L’escala tenia més anys que el pobre Joan.

Quan desperta, no sap on es... Ah sí! Tancat al cementiri! Ara plou menys, espurneja, es desespera mort de temor. Puja a una que apareix com un miracle... Les mans arriben al cim del mur! Aconsegueix vèncer-lo i cau al altre costat: per fi lliure!

És fora, desorientat i trastornat. Tot desfet i brut de fang. De sobte s’acosta una llum, és una bicicleta. L’infortunat ciclista creu que és un mort que ha eixit de la tomba... Pedaleja com un esperitat com si li perseguís la mare amb la xancleta! Desapareix en menys d’un segon.

Sebastià, a poc a poc, es va calmar. Però no va recordar mai el camí de tornada a casa.


Edgar Juan Balagué

Institut de Tecnificació, Amposta


*Conte premiat en la categoria de secundària en el XII Concurs de microrelats de terror 2021, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.


El castillo embrujado


Era una noche fría del año 1312. En su castillo de Glasgow, Lord John caminaba por uno de los pasillos ancho y largo. La estancia estaba iluminada tenuemente por antorchas, sus pequeños pasos rompían el absoluto silencio.

Estaba temblando como un flan sobre una lavadora en marcha. Le habían hablado mucho de ella, había escuchado antiguas leyendas donde contaban que acababa con todo lo que se interponía en su camino. Cada vez la oía más cerca, de repente, la luz de las antorchas se apagó, notó una especie de aire gélido, y entonces apareció... la muerte, vestida con su capa negra y su capucha, se lo llevó para siempre.


Guillem Morató

Escola Cinta Curto, Tortosa


*Conte premiat en la categoria de primària en el XII Concurs de microrelats de terror 2021, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.






Mi disfraz





Se aproximaba Halloween y yo aún no tenía mi disfraz. Ese año a mi personalmente me apetecía dar mucho miedo.

Me puse a investigar, encontré varios sitios donde había disfraces muy chulos, pero ninguno daba suficiente miedo.

Después de días de investigación, encontré una tienda lo suficientemente terrorífica, la cual tenía un cementerio abandonado al lado. Eso llamó mi atención.

Cuando llegué a la tienda daba más miedo de lo que yo creía. Había una neblina que estaba alrededor de la tienda. Esa neblina hacía que la tienda diera mucho miedo. Cuando entré en la tienda, no había nadie. La poca luz que había se reflejaba en los ojos de las máscaras y eso les hacía tener un aspecto vivo. Sentía una presencia y eso hizo que un escalofrío me recorriera todo el cuerpo.

Me sentí decidida y grité varias veces:

—¡Hola! ¿Hay alguien ahí?

Un horrible silbido me contestó. Me sentía observada, me giré para ver si había alguien y, de repente, algo me golpeó muy fuerte la cabeza y me desmayé.

Me desperté en una habitación oscura, tenía mucho frío, había manchas en el suelo y cuerpos sin cabeza colgados en las mugrientas paredes de ese horrible lugar.

Entró alguien en la habitación. Llevaba una máscara antigases llena de sangre, también llevaba un delantal y unos guantes blancos llenos de sangre.

Mantuvimos contacto visual, se acercó, me miró y me clavó un cuchillo. Pegué un grito tan fuerte que se me desgarraron las cuerdas vocales.

Pensé que todo se había acabado, pero sentía todo lo que me hacía.

Me abrió un agujero en la barriga con sus propias manos. Me sacó los órganos y me rellenó de lana blanca rasposa que con mi sangre se hizo roja. Cuando acabó, empezó a cantar una canción en ruso y me cortó la cabeza. Aunque estuviera muerta, me retorcí de dolor. Finalmente, me selló la cabeza con hilo de pescar.

Después, enterró mi cabeza en el cementerio de al lado.

Mi cuerpo pasó a formar parte de la colección de maniquíes que había en su tienda.



Yura Achahbar Rubio

Institut-Escola 3 d’Abril, Móra la Nova


*Conte premiat en la categoria de primària en el XII Concurs de microrelats de terror 2021, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.




Sueños premonitorios


Me despierto, tengo la sensación de que no hay nadie. No están mis padres, no está mi gato, solo el silencio y la niebla que invade la calle. Miro el reloj, ¿dónde están sus agujas? No, por más que busque no hay nadie.

Bajo las escaleras de mi casa y abro a puerta. Al abrirla, me encuentro en el cielo, literalmente. Paso por al puerta y al cerrarla, desparece detrás de mí y me quedo solo. Solo, hasta que caminando, encuentro una escalera que sube hacia las nubes. ¡Ojalá hubiera pensado antes de treparla! Subiendo encuentro unos ángeles, son algo peculiares, solo con un ojo y dos grandes alas. Siento escalofríos al verlos.

Me llevan hacia el final de la escalera, donde encuentro una pequeña y bonita casa con una puerta parecida a la de mi casa. “Escucha bien, pronto no podrás”, me dice un ángel. No le hago mucho caso. Entro en la casa y noto como caigo hacia el vacío mientras oigo una motosierra cortando algo próximo. Noto un dolor profundo y pierdo el conocimento.

¿Dónde estoy? ¿En el hospital? No me puedo mover, veo médicos y a mis padres llorando. Hablan y me abrazan, pero no puedo oírles. Consigo moverme, me toco al cabeza y no siento mis orejas. Recuerdo las palabras del ángel y el ruido de la motosierra. Intento hablar, pero tampoco oigo mi voz, ha desparecido como un papel entre el fuego, como la nieve en el sol... como mis orejas.


Irene Siotto Balagué

Institut-Escola 3 d’Abril, Móra la Nova


*Conte premiat en la categoria de primària en el XII Concurs de microrelats de terror 2021, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.


Els playmobils terrorífics


Fa uns anys hi havia una xiqueta que tenia un munt de playmobils i cada nit quan estava dormint, aquests li col·locaven cordes a les mans i als peus, però cada vegada que la lligaven es despertava. Bé, en realitat es feia l’adormida i així sentia tot el que tramaven.

Com que la xiqueta els tractava molt malament un dia van decidir matar-la. La xiqueta, molt aterrida, va anar a l’habitació dels seus pares per demanar ajuda, però no hi eren. Sabia que el pare guardava una pistola a la tauleta de nit, però no tenia bales. Per sort, les pistoles dels playmobils només disparaven bales de pintura!

Després va agafar el telèfon del pare que també estava damunt de la tauleta i va trucar a la policia, però quan van arribar a casa ja havien fet tard, tots els playmobils havien tornat al seu lloc com si no hagués passat res. Aleshores, la policia es va endur la xiqueta detinguda perquè van creure que estava malalta.


Arnau Bellido Curto

Escola Xerta, Xerta


*Conte premiat en la categoria de primària en el XII Concurs de microrelats de terror 2021, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

El cas sense resoldre



Això no és una història basada en fets reals. És una història real. Li va passar a un nen anomenat Lu, un dia que no trobava a ningú. I quan dic ningú em refereixo a ningú... Uf!, quina errada de principiant! Gairebé us desvetllo el final.

A continuació, us explicaré millor els personatges. Lu, que té 8 germans, el seu pare, que es diu Mike, i un gat, Térò. Una famílieta de tres, com les puntes del triangle, la família perfecta, la família indestructible. Però quan pensen en la mare es debiliten, com el gel dins l’aigua, com la lluna, quan surt el sol, com una família com un altra, una família dèbil.

La història passa en la major part del temps a un poblet anomenat Balada, que forma part d’Amposta a la província de Tarragona, ara farà nou anys.

El Lu estava dinant al Matuya, un restaurant japonès. Quan va acabar, va marxar cap a casa a fer la migdiada. En despertar, no va veure a ningú de casa. Per assegurar el tret va mirar per la finestra i tampoc va veure a ningú... On era la gent? I el pare? I el Térò? A casa i al carrer no hi havia ningú.

El Lu començà a preocupar-se perquè li van vindre a la memòria les paraules de la mare: “Si et portes malament, ja veuras com vindran els gambosins i et quedaràs sol com la una”. I en recordà aquestes paraules li agafà un calfred que li va recórrer tot el cos.

De sobte, escoltà el miol del seu gat i una olor desagradable, que envaïa la casa. Aquella olor era irresistible i l’empenyé al pis de dalt. No podia fer res de res! Les cames es movien soles, tenien vida pròpia!

Va començar a pujar les escales fins arribar davant de la seva habitació i, en obrir la porta, no vegé absolutament res. Només uns ulls de color groc intens que el miraven desafiants. Quan més es complicava la situació, va obrir els ulls i sortí d’aquell malson.



Jesús Serrano Ferré

Escola Consol Ferré, Amposta



*Conte premiat en la categoria de primària en el XII Concurs de microrelats de terror 2021, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

El malson després del confinament



Era el 25 de maig de 2020 i va acabar el confinament. La gent ja podia sortir de casa, però, en canvi, l’Òscar, el Joan i l’Ian, seguien jugant al GTA 5. A la tarda, tothom sortia de casa, hi havia tanta gent com formigues al món. Després de jugar a la Play, com que feia temps que no quedaven, l’Òscar va passar a buscar el Joan i l’Ian,els va preguntar si volien anar a jugar a futbol a la plaça Major i els dos van dir que sí. Jugant, el Joan va xutar molt fort la pilota i la va encallar a una casa de tres pisos. L’Ian va escalar, la va agafar i van seguir jugant. Ja eren les 20.30 h i l’Òscar els va preguntar als dos si quedaven a la nit per anar per tot el poble i ells van dir que sí. Van preguntar a quina hora i on, i l’Òscar els va dir a les 22.30 h a la plaça Major.

A la nit, abans de quedar, l’Òscar els va enviar un missatge als dos preguntant-los si ja estaven preparats i li van dir que sí. Quan van quedar, l’Òscar els va proposar d’anar a la plaça de bous i el Joan va dir que sí; a la meitat de camí van notar una presència rara, però no li van donar importància i van seguir. Ja a la plaça de bous van jugar al parc.

Ja eren les 00.30 h i estaven avorrits, per això el Joan va pensar d’anar al carrer de la Remulla, on molts cops els amics es quedaven xerrant. De camí cap allà, una altra vegada van notar una presència rara, es van girar i no hi havia ni una sola ànima, així que van seguir el seu camí fins a la costa del carrer on es dirigien. Es van parar, van veure una mà que sobresortia d’una paret d’una casa i el Joan va cridar. Tots tres van començar a córrer com si no hi hagués un demà.

A les 02.45 h van arribar al castell del poble on volien passar la nit i, per amagar-se d’aquell esperit, es van muntar una cabana i es van quedar dos hores.

A les 4.05 h el Joan va bramar i va espantar a l’Òscar i l’Ian; li van preguntar perquè cridava i, quan van aixecar el cap, per fi ho van veure: era l’esperit que els perseguia. Era una dona de pèl rinxolat, ulls verds i anava vagant per tot el poble a la nit. No tenia cames, per això anava volant, i tenia un nadó de color blau sense ulls i que quan llençava el xumet a terra començava a plorar. Plorava tan fort que et sortia sang dels ulls i de les orelles. Novament van començar a córrer.

Finalment van arribar al seu carrer i, quan estaven a punt d’arribar, es van trobar una altra vegada amb la dona cara a cara i, aleshores, no van córrer sinó que van combatre. L’Ian li va llançar una pedra que pesava molt i va caure per un barranc. Per rematar-la, el Joan i l’Òscar van llençar unes quaranta pedres i es va morir.

Quan van arribar, els pares de cadascun d’ells estaven molt preocupats i els van abraçar i els tres amics van dir que no quedarien mai més a la nit. Mai més!


Òscar Celma Targa

Escola Sant Roc, Paüls


*Conte premiat en la categoria de primària en el XII Concurs de microrelats de terror 2021, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.


Deleted




Dilluns, 25 d’octubre.
Estimat... tu.
Avui no ha canviat res. M’he despertat, m’he rentat les dents i m’he endinsat al meu fòrum preferit: 5chan. Res diferent, només gent parlant i publicant fotos de gent... “Poc viva’’. Tot anava bé, fins que he trobat la publicació més estranya que he vist mai. Un usuari anònim havia publicat: “01100100 01100101 01110101’’ i dues imatges que, per seguretat, no he obert.


Dimarts, 26 d’octubre.
D’acord, m’estic preocupant.
Avui, buscant més sobre l’usuari anònim m’he adonat que ja hi havia publicat altres imatges o textos incomprensibles en codi binari. He preguntat si algú havia vist la publicació, però ningú ha dit res. Això sí, un usuari anomenat “[deleted]’’ m’ha enviat un missatge rar, perquè només contenia una D.


Dimecres, 27 d’octubre.
A-J-U-D-A
La terra ha donat un gir de 720º, increïble. La publicació ha causat suïcidis a escala NACIONAL, tot només per la foto! Això em genera preguntes: Com poden milions de persones veure una foto d’un fòrum tan poc popular? No trobo resposta i em menja el cap aquest dubte.


Dijous, o quin dia sigui, no estic d’humor.
UUh?
En només 26 HORES ha mort el 70%, repeteixo, el 70% de la població GLOBAL. Tres continents no tenen electricitat i dos s’han buidat de vida. He intentat navegar pel web i per 5chan, però l’únic que he trobat ha sigut un missatge de “[deleted]’’ amb la lletra “Ë’’. Avui no dormo.
Ja no hi importa res, quan t’espera la mort.


?̶̮̪̝̫̬̼̖̰́͛̊͋͛̏͘͜!̴̝̺̜͓͈̞̻̦̔́̅̽͝


No, no i no. El menjar s’ha acabat aquest matí, i el cel s’ha fet blanc. Què faig? Soc l’últim? És un somni? Tot és estrany. No trobo senyal de vida. Què soc? Res? Doncs, per què això? Tinc tantes preguntes que necesito...Vull que pari tot. Així que, m’asseuré, veuré com el cel es fa més i més blanc, i acabar amb això, ja que, finalment, “[deleted]’’ ha enviat el seu últim missatge: “U’’.
—Cas: “[deleted]’’ ??/10/????


Oriol Bertomeu

Escola Sant Miquel, Deltebre


*Conte premiat en la categoria de primària en el XII Concurs de microrelats de terror 2021, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.



24 de juny del 2021

Disney desexplicat

L'alumnat de l'optativa Teatre de 3r d'ESO, dirigits per Zahira Berenguer i Sandra Cugat, han presentat l'obra "Disney desexplicat" a 36a Mostra de Teatre escolar del Baix Ebre 2021

 

A continuació podeu llegir unes reflexions sobre la creació i posada en escena de l'obra. 

 

El paper de la dona ha sofert una important evolució en els últims temps. D’un paper subordinat a l’home ha passat a ser subjecte actiu i independent. Malgrat tot, aquesta encara es troba en una situació de subordinació a l’home en moltes qüestions. 

En aquest context, també les relacions interpersonals han sofert un canvi tant entre sexes com dins del mateix sexe. L’amor romàntic, tot i ser encara molt present, s’ha readaptat a la realitat d’un món canviant. Les tendències sexuals s’han enriquit i han creat un món marc de família diferenciat de les idees tradicionals. 

A partir d’algunes pel·lícules de Disney com La Sireneta, Mulan, La Ventafocs, La bella i la bèstia, hem promogut l’esperit crític del nostre alumnat per tal de ser capaç d’identificar les diferències i de ser motor de canvi en el seu dia a dia. Hem treballat conceptes com l’amor romàntic i els estereotips reflectits a la factoria Disney des d’una perspectiva de gènere, tenint en compte la diversitat sexual. 

A partir de la lectura crítica dels contes tradicionals i del visionat d’algunes conegudes pel·lícules de princeses que esperen el seu príncep blau, hem reescrit els arguments per crear la nostra pròpia versió de la història, la que ens agradaria representar, la que ens identifica com a societat canviant que som. La que ens encantaria habitar a TOTES! A tots.

Som ben conscients que per identificar el sexisme ens calen certes claus i que és a través de la lectura i el coneixement que serem capaços d’analitzar i reflexionar sobre la transmissió de valors estereotipats i tradicionals que dificulten una educació sexualment igualitària. 

 


Els valors que apareixen als contes infantils i a la filmografia de Disney, sovint construïts a partir de la desigualtat de gènere, acaben repercutint en l’aprenentatge del nostre alumnat. Si analitzem els contes infantils clàssics, de seguida ens adonem que contribueixen a perpetuar els rols de gènere: els homes —generalment prínceps— són astuts i valents (salven a la princesa, governen i tenen poder). 

El que volem aconseguir és aprendre a llegir i interpretar de manera crítica les pel·lícules de Disney. Disseccionar-les per extreure tot allò que volem canviar i poder capgirar els rols de gènere d’aquestes protagonistes des d’un punt de vista diferent. 

Explicar nous models, noves feminitats i noves masculinitats. Aconseguir que aquestes pel·lícules reflecteixin l’empoderament femení i que les dones es puguin salvar a elles mateixes, o que fins i tot algú pugui necessitar la seva ajuda. 

 


 A través del món del teatre hem desarmat els estereotips de gènere i hem intentat mostrar altres referents. En oposició al model de dones submises, de princeses que troben la felicitat casant-se amb un príncep o amb la continuïtat del llegat familiar, aquestes petites representacions parlen de dones que construeixen col·lectivament, dones lliures, autònomes, lluitadores, protagonistes de les seves pròpies històries. 

El teatre posa situacions quotidianes dalt de l’escenari, fa visible allò que no sempre ho és, i permet veure(‘s) des de dins i des de fora al mateix temps, facilitant la identificació, l’estranyesa i/o problematització del que es dóna per fet. Ho fa des d’un llenguatge molt humà i entenedor, incorporant el cos i les emocions. 

 

Zahira Berenguer

 

24 d’abril del 2021

Haikús il·lustrats

Aquí teniu els haikús premiats en el Concurs de haikús il·lustrats organitzat en motiu del Dia Mundial de la Poesia 2021 al nostre institut. 

 A 1r ESO es van donar donat dos premis i tres accèssits perquè els treballs s'han fet manualment i la participació ha estat molt alta. 

 

 
Helena Parreu, 1r ESO D  
 

Amada Nataly Mendoza, 1r ESO D

 

Daniel Juncar, 1r ESO D 



Els arbres són verds Mario Pla, 1r ESO B



Quim Panisello, 1r ESO D


A la resta de cursos d'ESO es van donar dos premis en català i dos premis i un accèssit en castellà, on la participació també va ser molt alta. En llengües estrangeres es van donar encara dos premis més: un d'alemany i un d'anglès. 


 Gina Sebastià, 1r BAT HUM

 

 Amanda Cutts, 4t ESO B

 

Sophia Ferri, 2n BAT HUM



Adrià Castelló, 4t ESO B

 

Gerard Guerrero, 3r ESO B

 
 

Elena Weiss, 3r ESO C

 

 Dàmaris Tafalla, 1r BAT HUM

 
Enhorabona a totes i a tots! 
 
 

L'acte de lliuraments dels premis es va fer el Dia del Llibre al vestíbul de l'institut i es va emetre en directe en el programa de ràdio especial de Sant Jordi

Els treballs presentats s'han pogut veure aquests dies en el mural i en la projecció audiovisual que s'ha muntat al vestíbul.

 


 

3 de la matinada



 

 

 

 

 

 

 

Despertar-me no era una opció

i quedar-me adormida per sempre

per ella era una decepció.

Dies de tristor m'envolten,

dies de llançar-me per la finestra m'abracen.


Són les tres de la matinada,

tinc tres missatges i setze trucades,

però no són de qui m'esperava.


Dir-te que t’odio em dol,

però dir-te que t’estimo em trenca.


El llit és gelat com un dia d'hivern,

si dormissis amb mi el fred gener

es convertiria en una bonica primavera.


Observo la finestra amb ganes de llençar-me,

observo la teva cara amb ganes de besar-te.


Veure’t amb ella em trenca

i quan la beses em rebenta.


Mira'm, mira'm com a ella,

besa’m, besa'm com a ella,

i sobretot estima’m, com a ella.


Tu ets l'únic que he estimat

i t'estic dient adeu.


Dis-me alguna cosa, estic renunciant a tu,

estic renunciant a estimar-te,

estic renunciant a despertar-me.



Lucía Rodríguez

 

*Poema premiat en el Concurs de relats breus i poemes 2011.