18 de desembre de 2016

La preciosa vermellor




Ja vénen, el so de les seues veus augmenta mentre, lentament, eclipsa tots els altres sons perceptibles fins fa un moment. Parlen totes a la vegada, repetint el mateix, fins que se’m queda gravat de manera que sóc incapaç d’oblidar-ho.

Cada cop tenen més poder dins meu, s’apoderen inclús dels meus ulls, comencen a aparèixer al meu voltant intentant substituir la gent a la que algun dia vaig estimar i ara ja no recordo per culpa d’aquell hivern interior que vaig passar fa un temps, on tots els meus sentiments es van congelar quedant-se en un coma del que no crec que puguin despertar.

Em tapo les orelles i tanco els ulls per evitar-los, però estan dins meu, formen part de mi. Si els mato, em mataran. No puc fer res per evitar que m’atrapen. Cada minut estan més prop; córrer no em serveix de res, és massa tard.

Em sento insegura, em sento una més de tots ells. Començo a sentir els talls, cada moviment que la meua mà fa sobre el braç; és com si estiguessin despertant el meu cor, fent que deixi d’estar dins d’aquella paràlisi d’emocions. El batec del cor es barreja amb les seves veus fins ser tot un, una melodia homogènia que no puc parar de cantar. Es tornen vermells com la sang que raja de la meva pell i formen una perfecta obra d’art que admiro impressionada. Els sento, el seu tacte em provoca una olor pura, com aquella que fa la terra després d’una mica pluja.

De sobte puc percebre tots els sentits, és com si el dolor em retornés tot allò que un dia em va robar. Entro al llac, un llac ple de la meva sang; sento com cau cada gota des del meu interior i fa aquell vergonyós so al caure. És plena més i més cada vegada, el batec del meu cor baixa el seu ritme i jo m’ofego dins la preciosa vermellor.

Em sento segura, el meu cor s’ha parat i bec la sang en la que estic enfonsada fins a quedar-me al fons d’un llac buit. Em miro, sóc vermella, plena de talls negres que es van obrint lentament i tornen a sagnar.

Bec, sagno, bec, sagno, bec, sagno... estic dins d’un bucle sense fi. Crec que s’anomena mort.


Joana Oliver Fabra
Institut de Deltebre, Deltebre


*Conte premiat en la categoria de secundària en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.