Una nit al bosc

Érem els cinc al pati de casa, rodejats pel bosc. Tots envoltant la foguera. July era al costat d’en Mark, recolzant el cap a la seva espatlla. Ell sostenia amb mà ferma el rifle amb què havia disparat a aquell esquirol, sols per diversió. Jo estava davant de Marie, observant com es col·locava el cabell. Ella es va adonar i va voltar el cap cap a mi. Jon s’assegué amb nosaltres i ens cridà l’atenció.

—Què? Esteu preparats per a la terrorífica història que sentireu?— digué Jon amb els ulls ben oberts, mirant a tots de dreta a esquerra.

—Som-hi! Sempre m’han paregut emocionants, aquests jocs— contestà July amb una rialla.

—Escolteu-me, per aquests boscos de Minnesota hi habitaven abans els amerindis, en una època en què el menjar escassejava. Aquests natius tenien el canibalisme com un tema tabú. Ells deien que era preferible morir abans que menjar un cos humà per a sobreviure.

El foc dansava furiós amb l’irregular melodia que el vent oferia a l’ambient, marcant el ritme amb els espetecs de la fusta.

—En cas que algú caigués en la temptació, el seu cos i ànima seria posseït per l’esperit del Wendigo. Una bestiola cornuda amb llargues extremitats, que viu per a matar els humans que no respecten els animals del bosc. Diuen que és l'esperit humà en estat pur. L’encarnació del dimoni que posseeix els homes en el seu estat crític. La voluntat de sobreviure, que trenca qualsevol norma moral. El monstre que...

De sobte, se sentiren els arbusts del voltant menejar-se. El soroll anà d’esquerra a dreta. Quasi tots giràrem el cap de cara al bosc amb esgarrifoses expressions.

—Segur que és un animalet qualsevol bellugant-se. S’haurà adonat del foc —rigué Jon, amb inquietud— Segur que no...

De sobte, una mà ossuda sortí dels arbustos, acompanyada d’un llarg braç blanquinós. Els altres cridaren. Jo em quedí quiet amb els ulls i la boca oberta. No em creia res. Unes banyes punxegudes s’alçaren també de l'espessa vegetació. Una altra mà apartà unes branques per deixar pas a uns ulls oberts i brillants sense pupil·la. La mà tornà cap a enrere i ens llençà un esquirol mort, seguit d’un bram eixordador. La bèstia s’alçà. Jo ja sabia el que anava a fer.


David Carmona Muñoz
Institut de Tecnificació, Amposta


*Conte premiat en la categoria de secundària en el XI Concurs de microrelats de terror 2020, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.