A través de la finestra

Havia arribat el dia que marxava de la ciutat, em traslladava a una nova llar. Els meus pares i jo anàvem a viure a un poblet prop de la muntanya.

Quan vam arribar, ens vam instal·lar en una casa acollidora i espaiosa. Tot era normal. El meu pare encenia el foc, la meva mare preparava el sopar i jo explorava la meva habitació. Tenia les parets blanques, un escriptori gran, un mirall on em podia veure de caps a peus, un llit còmode i una finestra gegant.

Mentre jo imaginava com serien aquests propers dies, la mare em cridava per anar a sopar. Després de menjar la deliciosa crema de pastanaga, tots plegats vam anar a dormir.

Eren les dues de la matinada, no podia dormir pels nervis de la meva primera nit. Per tranquil·litzar-me, vaig decidir mirar per la finestra. Asseguda en una cadira veia la lluna plena, els arbres..., però el que em va cridar l’atenció va ser la casa d’enfront. Era gran, antiga i a la porta hi havia un cartell que deia: “En venda”. Quan vaig aixecar-me de la cadira, de sobte, es van engegar els llums de la casa d’enfront, però vaig pensar que era fruit del cansament.

La nit següent em vaig quedar llegint i mirant aquella casa misteriosa, però no vaig veure res d’estrany. Una altra nit, a les dues de la matinada, em vaig despertar i al mirar per la finestra vaig veure una ombra aterradora. L'endemà, quan els pares eren a treballar, vaig anar a preguntar a la dona longeva del poblat. Em va explicar que fa molt de temps en aquella casa hi va haver dues morts molt estranyes.

Quan va arribar la nit em moria de curiositat i... sabeu què vaig fer? Sí, vaig decidir entrar a la casa. Ja era allí, la porta era oberta i estava tot fosc. Caminava sota aquell sostre quan, de sobte, vaig sentir passes, es van encendre els llums, vaig veure una ombra, se sentien rialles... I una veu em va dir: —Marxa o moriràs! Estava aterrada. Vaig sortir corrents d’aquella casa maleïda, vaig arribar a casa, tanco la porta, vaig a l’habitació, m'ajec i miro al mirall... i precisament llavors, darrere meu, apareix un ésser estrany, deforme, una mena de monstre. Vaig cridar amb totes les meves forces.

Va venir la meva mare preocupada, deia que havia tingut un malson. Vaig sospirar. Quan la mare va marxar, vaig veure que tenia unes urpes com d’una mena de fera marcades al coll. Tot era real, no en tinc cap dubte, i tinc el pressentiment que alguna cosa terrorífica ens passarà ben aviat.


Yuraina Carbó Franch
Institut de Deltebre


*Conte premiat en la categoria de secundària en el XI Concurs de microrelats de terror 2020, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.