Premi Sambori 2012

Òmnium Cultural convoca el VI Premi Sambori Òmnium, el premi escolar de narrativa que té per objectiu promoure l’ús literari del català a les escoles i instituts del Principat, la Franja i la Catalunya Nord.

Consulteu les bases.


Font: Serveis Educatius del Baix Ebre.

Segon Concurs de microrelats de terror

S'acosta el dia de la Castanyada i la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig de Tortosa et proposa la lectura de novel·les i contes de terror perquè et vages ambientant.

Per celebrar-ho ha muntat un expositor amb una selecció de llibres perquè no hages buscar-los i ha convocat un Concurs de microrelats de terror.

Si t'agrada llegir, vine a la biblioteca i endús-te els llibres que vulgues. I si t'agrada explicar històries de temor, anima't i participa en el concurs!

Envia el teu relat a biblioteca@instortosa.cat i podràs guanyar un obsequi. 

Tens temps fins a l'18 de novembre de 2011. 

No oblides d'anotar el teu nom complet i el curs. 

Els relats enviats seran publicats al bloc de la biblioteca Calaixó de sastre. 

No tingueu temor!

Les bases són aquestes:

1. Podrà ser presentat qualsevol relat breu, de temàtica terrorífica.

2. Tots els textos hauran de ser originals i la seva extensió no haurà de sobrepassar una cara de foli.

3. Cada alumne podrà presentar el seu relat en castellà, català, anglès o francès.

4. Els participants faran constar la categoria en la qual concursen (primària o secundària).

5. Els treballs s'han d'enviar per correu electrònic a l'adreça biblioteca@instortosa.cat abans del dia 18 de novembre de 2011.

6. Els treballs premiats es publicaran al bloc de la biblioteca Calaixó de sastre. A més també hi haurà un obsequi recordatori.

7. El jurat es reserva el dret a deixar desert el premi si considera que les obres no sobrepassen uns criteris mínims de qualitat.


Participa-hi!

Mostra de Fotofilosofia 2011

L'objectiu de la Mostra de Fotofilosofia és aplegar "espurnes de pensament" fetes per alumnes de secundària expressades en una fotografia digital acompanyada d'un títol en forma de pregunta vinculada a la filosofia.

BASES

1. El termini d'aquesta convocatòria és fins a l'1 de novembre de 2011.
2. Cada post correspon a un alumne/a.
    a. En el títol s'escriu el número del post i la pregunta;
    b. Dins el post es puja la fotografia en mida gran i centrada;
    c. Al peu d'aquesta al marge dret s'escriu "Feta per+alias/nom".
    d. Convé afegir-hi etiquetes o categories:: natura-cultura, Nietzsche, antropologia, metafísica...
3. Els posts han de ser originals. Cal que cada participant disposi del dret d'ús de la fotografia. El format de les fotografies ha de ser JPEG. El pes del fitxer no pot ser superior a 600 Kb (Blogger les redueix automàticament).
4. Les fotofilosofies podran ser publicades en altres llocs. Es sotmeten a llicència Creative Commons de reconeixement, ús no comercial i sense modificació.

INSTRUCCIONS

Cal que envieu les vostres fotofilosofies a l'adreça fotofiloebre@gmail.com, i així seran penjades al bloc Fotofilosofia (http://fotoinstortosa.blogspot.com/).
També podeu enviar un correu electrònic demanant autorització per poder entrar al blog i així penjar-les vosaltres mateixos.

PREMIS

L'alumne guanyador rebrà un reconeixement de l'institut, un diploma oficial i podrà participar en l'acte que es farà a la facultat de filosofia de la Universitat de Barcelona en el dia mundial de la filosofia convocat per la UNESCO.

Childhood promises and love

It was twelve years ago. I was five years old. I was sitting down my tree, in the park next to my house. I always went there when I left school at five o’clock in the afternoon, and I stayed there until the sky turned into a mixture of pink and purple colour. That landscape astonished me.
I didn’t have a lot of friends. In fact, I only had a friend, but she was the best friend who anyone can have. Her name was Alison. She was from Sahara and she came here when she was 3 years old. Firstly, we sat together in class. As time went by, we were meeting each other more and more, until she became my best (my only) friend. But sorry, this is not what I wanted to explain. The thing I want to explain is how I met the person who I’ve been waiting for so long.

It was a Wednesday afternoon in October. It was cold but I wasn’t because of the gloves and the scarf that Alison had given to me. I was playing with my doll and, suddenly, a car knocked it down.
- No! –I shouted.
- Sorry, he has had his licence just for a week. –said someone.
- What the hell…! –I looked up and I saw him. And he smiled to me.
- Please, do you let me help you? I’ll take your doll in my car to hospital. You’ll see that she recovers! I’m Kevin, nice to meet you. –he was a kid but he didn’t look like so, because he had a penetrating glance that still rests in my mind. His eyes were big and green. He had longish, dishevelled and brown hair, but not a common brown, it was a special brown, honey brown hair with highlights.
- I’m Sarah. Not nice to meet you. But I will if my doll recovers... –I smiled too.
Since that moment he came to the park and joined me down my tree every afternoon. We talked, we played, we smiled, we looked at each other with a special connection. It was like that until I was eleven but, of course, at that time we didn’t play with my doll and his toy car, we only sat and talked). And this is the conversation we had an October afternoon:
- Where are you going to study when you finish school? –I asked him that because I had the hope to hear that he would study in the same university as me.
- In my country. –answered him, without smiling.
- Where is it?
- Ireland. –that shocked me.
- Why didn’t you tell me before?
- Because I had the hope that I would study in the same university as you. –he smiled now. Not me.
- And what does it mean? Will I never see you again?
- Look, Sarah, next summer I have to go to Ireland because my mother is there, and she’s sick. I want to be with her now. But I want to be with you the rest of my life. So, we can make a promise, can’t we?
- What promise? –I asked, not very convinced.
- I’ll return here when it is time to start university. I want to enter Bridge Manor University. Promise you’ll go to the same university as me, and that we’ll study together.
- ...I promise.
Summer went by, and so did the years. I always wondered what he could be doing. And I told Alison but she tried to make me see the truth, that, that boy would never return. But I imagined the life we would live if we met again. How would he have changed? And I was 15, 16, 17 and 18. And it was the time to start university. What should I do? Bridge Manor University? It wasn’t the best option to me but he was. Kevin… do you still remember your promise? Will you return? Do you still want to spend the rest of your life with me? Because I still do.
- But what the hell I’m thinking… We were only kids. Childhood love. He doesn’t remember me… -but I entered Bridge Manor University. And he didn’t. The first year passed and Kevin didn’t appear. I knew he wouldn’t return but I was disappointed anyway. Because I had a little hope inside me…

Second year of university. A cold afternoon in October. I was walking to university when a car almost knocked me down.
- What the hell are you doing?! –I shouted.
- Sorry, I had the hope that you were Sarah and I had to check it. You are. –he smiled, as when he was five, and I recognized him.
- Kevin…
- Yes, I am. What did you think? That you would never see me again? Sorry, it couldn’t be true because I promised you something some time ago.
- I’ve been waiting for you for so long…
- And I’ve been thinking of you everyday. Sorry for not coming last year. I couldn’t because my mother…
- Sht. –I made him shut up with a kiss. –only make me another promise. Promise you will never leave me again.


Sara Moreso


* Conte premiat en el Concurs de contes breus 2011, organitzat pels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut de Tortosa.

Nancy, de Louis Calaferte

Nancy

Nancy

qui était si petite

si frêle entre mes bras

là-bas

dans la chambre aux saveurs des noirs embruns de mer

Nancy

avec ton regard vert

tes petits cheveux de chien fou

vaguement roux

et qui croyait encore aux choses interdites

Nancy

que ma mémoire emporte

et que je ne reverrai pas

le destin nous ferme ses portes

Tu étais de Dundee

n'est-ce pas

Louis Calaferte

Nancy

Nancy

que és tan petita

tan fràgil entre els meus braços

allí

a l’habitació amb sabors de negra espuma del mar

Nancy

amb la teua mirada verda

els teus cabells tallats de gos boig

vagament pèl-rojos

que encara creia amb les coses prohibides

Nancy

que la meua memòria s'emporta

i que no tornaré a veure

el destí ens tanca les portes

Ets de Dundee
no és així

Traducció d'Ariadna Sabaté.

La vida, és com un queixal..., de Boris Bian

La vie, c'est comme une dent...

La vie, c'est comme une dent.

D'abord on y a pas pensé

On s'est contenté de mâcher

Et puis ça se gâte soudain

Ça vous fait mal, et on y tient

Et on la soigne et les soucis

Et pour qu'on soit vraiment guéri

Il faut vous l'arracher, la vie.

Boris Vian

La vida és com un queixal...

La vida és com un queixal.

En primer lloc no hi pensem,

Ens limitem a mastegar

I se’n corca de cop.

Ens fa mal, i ens aguantem,

I la cuidem, i ens preocupa.

I per ser realment curats

Ens l’hem d’arrancar, la vida.

Traducció de Cintia Moreno Valldepérez.

Poema, d'Ibn Hazm

    Ibn Hazm

   Poema

   Deixeu de calar foc a pergamins i papers,

   i mostreu la vostra ciència

   perquè es vegi qui és el que sap.

   I és que encara que cremeu el paper

   mai cremareu el que conté,

   ja que en el meu interior el porto,

   viatja sempre amb mi quan cavalco,

   amb mi quan dormo, quan descanso,

   i en la meua tomba serà enterrat després.

   Traducció de Farah Bakaddi.

Estels, de Giuseppe Ungaretti

Stelle

Tornano in alto ad ardere le favole.

Cadranno colle foglie al primo vento.

Ma venga un altro soffio,

ritornerà scintillamento nuovo.

Giuseppe Ungaretti

Estels

Tornaran en alt i cremaran les faules .

Cauran amb les fulles al primer vent.

Però al vindre una altra bufada,

tornaran espurnejant de nou.

Traducció de Luciana Piazza.

Temptació tendra i dolça

Feia dies que la perseguia. La meva tècnica és atacar a les nits d’estiu. Fer-me el pesat... De cop em vaig parar. Enmig de la rotllana, amb la música i les rialles envoltant-ho tot, ella hi destacava per la seva bellesa. La vaig trobar. El seu coll s’exhibia, només pel perfum de roses que, mig coqueta, feia onejar amb el seu ventall. El llavis, molsuts i rojos... Res, ni tan sols el robí que lluïa enmig del seu escot, no podia fer-me traure-li l’ull de sobre. Només veure-la em vaig adonar que ja no em calia seguir buscant més... Només ella, ella, podia ser l’escollida. Mai no he sabut per què passa. No ho sé, només sé que la tria no la faig jo, sinó que es fa sola i evident. Potser és la seva sang la que em demana que la xucli, la que em crida i m’atrau més enllà de la meva voluntat, que em fa perdre el control. O potser sóc jo, que sóc de natural salvatge i com tots els de la meva espècie, instintiu i primari.

Al saló hi havia moltíssim soroll i tot i desitjar passar desapercebut no ho vaig aconseguir. Notava mirades, mirades amb ràbia i recel que se’m clavaven com a punyals. Tampoc sóc tan i tan estrany, vaig pensar. Fart dels intents de la gent d’intentar matar-me vaig sortir a la terrassa a esperar-la. La frescor d’aquella nit d’estiu era impressionant, una nit perfecta de lluna plena.

Per fi va sortir a la terrassa on estava jo, la que donava al jardí. Es va asseure, va fer un breu descans, després de tantes hores ballant era normal, però això no m’importava, un altre cop em vaig quedar hipnotitzat. El seu coll, temptador i delicat, em cridava per robar-li el que més anhelava, l’essència de la seva vida i de la meva també. És la meva natura i no puc fer-hi res.

Va arribar el moment de tastar-la. Al·lucinat pel plaer que m’omplia, no vaig veure a temps la seva mà que se’m apropava acompanyada amb un crit: “Coi de mosquits”! Vaig quedar mig esclafat amb un ala trencada, però va valdre la pena .


Livia Coronciuc


* Conte premiat en el Concurs de contes breus 2011, organitzat pels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut de Tortosa.

Per què et balanceges?, de Mihai Eminescu

Ce te legeni?

-Ce te legeni, codrule,

Fără ploaie, fără vint,

Cu crengile la pămint?

-De ce nu m-aș legăna,

Dacă trece vremea mea!

Ziua scade, noaptea crește

Și frunzișul mi-l rărește.

Bate vintul frunza-n dungă -

Cântăreții mi-i alungă;

Bate vintul dintr-o parte -

Iarna-i ici, vara-i departe.

Și de ce să nu mă plec,

Dacă păsările trec!

Mihai Eminescu

Per què et balanceges?

-Perquè et balanceges, bosc meu,

Sense pluja, sense vent,

Amb les branques tocant a terra?

-Per què no m'hauria de balancegar,

Si el meu temps passa!

El dia baixa, la nit creix

I les branques me les empobreix.

El vent corre i s'endú les fulles

els piuladors les persegueixen;

bat el vent per una part

l'hivern és aquí, l'estiu está lluny.

-I per què no abaixar les branques,

si els ocells passen!

Traducció Nichita Otanceala.