III Concurs de microrelats de terror

S'acosta el dia de la Castanyada i la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig de Tortosa et proposa la lectura de novel·les i contes de terror perquè et vages ambientant.

Per celebrar-ho ha muntat un expositor amb una selecció de llibres perquè no hages buscar-los i ha convocat el III Concurs de microrelats de terror.

Si t'agrada llegir, vine a la biblioteca i endús-te els llibres que vulgues. I si t'agrada explicar històries de temor, anima't i participa en el concurs!

Envia el teu relat a biblioteca@insdespuig.cat i podràs guanyar un obsequi. 

Tens temps fins al 9 de novembre de 2012. 

No oblides d'anotar el teu nom complet, el curs i el nom l'escola o institut on estudies.

Els relats enviats seran publicats al bloc de la biblioteca Calaixó de sastre. 

No tingues temor!

Les bases són aquestes:

1. Podrà ser presentat qualsevol relat breu, de temàtica terrorífica.

2. Tots els textos hauran de ser originals i la seua extensió no haurà de sobrepassar una cara de foli.

3. Cada alumne podrà presentar el seu relat en castellà, català, anglès o francès.

4. Els participants faran constar el seu nom complet, la categoria en la qual concursen (primària, secundària o batxillerat) i l'escola o institut on estudien.

5. Els treballs s'han d'enviar per correu electrònic a l'adreça biblioteca@insdespuig.cat abans del dia 9 de novembre de 2012.

6. Els treballs premiats es publicaran al bloc de la biblioteca Calaixó de sastre i a la Mediateca, en format de llibre electrònic. A més també hi haurà un obsequi recordatori.

7. El jurat es reserva el dret a deixar desert el premi si considera que les obres no sobrepassen uns criteris mínims de qualitat.

Participa-hi!

Mostra de fotofilosofia 2012

L’objectiu de la Mostra de fotofilosofia és aplegar “espurnes de pensament” fetes per alumnes de secundària expressades en una fotografia digital acompanyada d’un títol en forma de pregunta vinculada a la filosofia.

Qui som en realitat?
Fotofilosofia de Tània Perales
guanyadora de la Mostra de fotofilosofia 2011.

BASES
1. El termini d’aquesta convocatòria és fins l'1 de novembre de 2012.
2. Cada post correspon a un alumne/a.
1. En el títol s’hi escriu el número del post i la pregunta.
2. Dins el post es puja la fotografia en mida gran i centrada.
3. Al peu d’aquesta al marge dret s’escriu “Feta per+alias/nom”.
4. Convé afegir-hi etiquetes o categories:: natura-cultura, Nietzsche, antropologia, metafísica ...).
3. Els posts han de ser originals. Cal que cada participant disposi del dret d’ús de la fotografia. El format de les fotografies ha de ser JPEG. El pes del fitxer no pot ser superior a 600 kb (Blogger les redueix automàticament).
4. Les fotofilosofies podran ser publicades en altres llocs. Es sotmeten a llicència Creative Commons de reconeixement, ús no comercial i sense modificació.

INSTRUCCIONS
Cal que envieu les vostres fotofilosofies a l'adreça fotofiloebre@gmail.com, i així seran penjades al bloc Fotofilosofia. També podeu enviar un correu electrònic demanant autorització per poder entrar al bloc i així penjar-les vosaltres mateixos.

PREMIS
L'alumne/a guanyador/a rebrà un reconeixement de l'institut, un diploma oficial i podrà participar en l'acte que es farà a la facultat de filosofia de la Universitat de Barcelona en el Dia Mundial de la Filosofia convocat per la UNESCO.

Animeu-vos i participeu-hi!

Un día muy extraño

Como cada tarde Marta al acabar las clases se fue directamente a la biblioteca de su pueblo. No era una biblioteca muy grande, pero había variedad de libros y la mayoría Marta ya se los leyó.

Para estar más cerca de los libros Marta decidió ayudar a la Señora Jimena con todos los asuntos de la biblioteca: ordenar libros, llevar la lista de los libros prestados, ayudar a elegir libros… Y en agradecimiento la Señora Jimena le pagaba permitiéndole llevarse libros a casa.

Volvemos a nuestra historia, como os contaba Marta estaba loca por los libros. Así que un día, cuando ella estaba sola en la tienda y los clientes no era muchos... De repente oyó un ruido muy raro que venía del sótano. Ella ya sabía que no se le permitía entrar en el sótano así que ignoro el ruido, pero entonces volvió a oírlo esta vez más fuerte. Y ya sabéis lo que hace la curiosidad con la gente. Así que espero a que se fuera el último cliente, cerró la tienda y fue a ver lo que pasaba ahí abajo.

Abrió la puerta y una inmensa oscuridad se escampo por toda la tienda. Ilumino su camino y no podía decirse que no tenía miedo, porque estaba temblando. Después de pasar tanto miedo, resulto que ese ruido era de un libro antiguo que se había caído. ¡De repente la puerta se cerró! Ella desesperada estuvo un buen rato intentando abrirla, pero no había manera. Hacía mucho frío allí abajo y entonces Marta se derrumbó. Cuando sus esperanzas estaban por el suelo y sus ojos llenos de lágrimas, el libro del suelo se abrió por si solo.

Y de dentro del libro empezó a salir humo, entonces se le apareció su abuela que ya hacía 4 años que estaba muerta. Lo que le dijo fue que empezara a leer el libro y puede que así encontrara la forma de salir del sótano y vivir una gran aventura. Marta se lo pensó unos momentos y entonces cogió el libro y se puso a leer. Esa historia cautivo su atención, por eso se concentró tanto en ese libro que todo lo que leía se lo podía imaginar.

Al leerse la mitad del libro el suelo y las paredes empezaron a moverse, las estantería con los demás libros caían al suelo. Todas las letras de su libro se fueron volando y formaron un circulo, entonces la pobre chica se vio envuelta en ese huracán de letras. ¿ Que le paso a Marta? Pues se despertó en medio de la nada, confusa y asustada cogió el libro y empezó a caminar. Sus piernas andaban pero ella no sabía a donde iban. Es como si de pronto conociera ese lugar de toda la vida. Recordó las frases de su abuela, ese libro será tu guía para encontrar respuestas a tus dudas.

Mientras paseaba por ese maravilloso campo de un verde esmeralda, se dio cuenta de que ya no llevaba la misma ropa, sino que su ropa fue reemplazada por un vestido del siglo XIII. Por muy raro que fuera, le resultaba familiar ese vestido. Era un vestido precioso y además le quedaba muy bien. También cambio su peinado, de una cola paso a un recogido de los que solo llevaban las princesas hace siglos. Aun así siguió caminando y de pronto empezó a oír sonidos extraños y a ver imágenes de un castillo como el que vio en el libro. Andaba y andaba hasta que llego a un lago y pensó que era el sitio idóneo para investigar y leer un trocito más de su libro. Mientras leía se dio cuenta de que alguien estaba cantando, intento seguir la música hasta que vio a una chica de su misma edad que se parecía a su abuela.

Ella abrió su libro por la página donde explicaba cómo eran los habitantes que vivían en el palacio que ella vio. Esa chica era la princesa, y por lo que parecía era su tatatatarabuela y por eso le recordaba tanto a su querida abuelita. Entonces pensó un plan para hablar con lady Elizabeth, la princesa. Le cogió la ropa que estaba en la orilla y cuando Elizabeth empezó a gritar, Marta hizo ver que pillo al ladrón que le robo la ropa, así llevándose todo el mérito. Elizabeth estaba muy agradecida así que decidió hacerle un regalo que tenía en el palacio. Y mientras iban al palacio, aprovechaban para hablar y conocerse. Marta escucho la historia de Elizabeth, pero cuando le llegó el turno a ella no sabía que inventarse para que la princesa la creyera.

Cuando las ideas de Marta eran pocas, pensó una idea que tuvo bastante éxito. Mientras hablaban y les quedaban unos 2 km hasta el palacio Marta se desmayó. Elizabeth al no saber qué hacer llamó a los guardias que estaban a las puertas del palacio. Ellos vinieron lo más rápido que pudieron, y uno de los guardias la puso encima del caballo y se fueron al palacio. Al parecer cuando Marta se desmayó estaba tan cansada que se durmió profundamente. Tuvo sueños muy raros y la mayoría eran imágenes que pasaban por delante suyo a gran velocidad. Cuando quiso tocar una de las imágenes, de repente las fotografías se pararon y de detrás se le aparicio su abuela. Aunque era un sueño todo le parecía tan real a la pobre chica, entonces su abuela le dijo que siempre estaría en contacto y que no se preocupara porque a la mujer también le paso algo parecido. También le comento que en el libro encontraría a una persona especial que la ayudaría con los problemas, le dijo que estuviera preparada porque la aventura acababa de empezar.

Sin ninguna intención y sin darse cuenta la chica encontró a su príncipe. Se enamoró del caballero que la llevo en su caballo hasta el castillo. Pero ella quiso conocerle mejor antes de decirle lo que sentía . Marta siempre le observaba y cada vez que lo miraba se enamoraba aún más. Un día de su estancia en aquella época cuando paseaba por lo inmensos jardines del palacio, se encontró con ese increíble caballero. Ella intentó evitarle porque estaba confusa pero él la encontró y empezaron a hablar. Él le contó que sabía quién era ella y que conoció a su abuela.

A los pocos días lady Elizabeth descubrió que tenía la peste negra. Todos estaban en cuarentena, porque nadie no quería tener la misma enfermedad. El rey contrato cientos de médicos pero nadie no tenía la cura para la peste negra. La muchacha estaba cada vez peor, el rey ya no sabía que podía hacer para que su hija estuviera mejor. Marta se sentía muy feliz porque el caballero también sentía algo semejante por ella. Pero también muy triste porque quería ayudar a la princesa pero no sabía como.
Se pasaba la mayoría de días en la biblioteca de libros de enfermedades, pero ningún libro no contenía la cura para la peste. Marta estaba perdida ya no sabía dónde buscar, que hacer como ayudar a esa indefensa muchacha. Entonces recordó que también tenía su libro que hablaba de toda la historia, de hechos, guerras…así que rápidamente busco su libro. Allí encontró todo lo que necesitaba para curar a Elizabeth. Vio una receta que consistía en una mezcla de muchas plantas curativas. Pero el problema era que eran plantas muy difíciles de encontrar. En el libro decían que se cultivaban en los bosques más profundos y que jamás nadie pudo encontrarlos.

Así que con la ayuda del caballero, fueron a buscar esas plantas. Cada planta tenía un guardiana si que después de conseguir la primera flor la adrenalina consumió el cuerpo de marta i las demás plantas eran pan comido de conseguir. Al tener todos los ingredientes a su mando volvieron al palacio. Prepararon la bebida curativa y se la dieron a la princesa. Después de unas horas la muchacha ya estaba del todo curada. Todos le dieron las gracias y prepararon un banquete en su honor, pero en ese momento Marta tenía la necesidad de ir a ese escampado.

Al llegar allí se dio cuenta de que el caballero la siguió dijo que nadie no se daría cuenta de su desaparición porque todos estaban en la celebración. De repente el gran huracán volvió a aparecer y antes de arrepentirse Marta besó al caballero. Y después fue envuelta entre ese diabólico torbellino de aire.

Marta se despertó en el sótano de la biblioteca, y a su lado estaba el caballero (el nieto de la señora Jimena). Dijo que oyó como alguien gritaba del sótano cuando vino a ver a su abuela. Como tenían la misma edad y la jornada De la chica se había acabado Edgar invito a Marta a un batido.

Y FUERON FELICES Y COMIERON PERDICES!!!!

Olívia Stoicev


Aquest conte va rebre el primer premi en el Concurs de contes breus 2012 de l'Institut Cristòfol Despuig en la categoria de 1r d'ESO.

Les trois petites filles

Il était une fois une maison dans la forêt ou vivait trois petites filles. L'aînée s'appelait Laura, celle du milieu s'appelait Alex, et la troisième s'appelait Marie. Elles étaient orphelines. Un jour, elles ont décidé de chercher des parents. Donc elles sont sorties de leur maison et se sont dirigées au palais du roi, pour le lui demander:

—Monsieur le roi, nous sommes des orphelines, et nous voulons avoir une bonne mère, qui s'occupera bien de nous, qui aime beaucoup jouer avec des petites filles comme nous, et qui fait de bons petits plats, et de même un bon père.

Le roi a répondus:

—Il y en a une mère comme celle que vous souhaitez, mais ça sera très dur de l'avoir. Premièrement, vous devez sortir de la France, puis passer les montagnes qui brûlent, derrière ses montagnes vous trouverez une petite île, c'est là où se trouve la mère souhaitable

Les trois petites filles ont acheté tous ce qui est nécessaire pour le voyage, ensuite, ont pris un taxi qui les a emmenées à l'aéroport, là où elles ont pris l'avion. Quand les trois filles ont pris leurs places, elles ont commencé à construire un petit avion. Celui-ci avait le pouvoir de voler et de communiquer. C'était un avion magique.

Soudain, l'avion est tombé en panne, et les trois petites filles se trouvent dans un paysage étrange. Alors elles se sont adressées au petit avion:

—Où sommes-nous, petit avion?

L'avion a répondit:

—Nous sommes dans le pays des montagnes qui brûlent.

Elles ont décidé de traverser les montagnes brûlantes. Marchaient des heures et des heures avant d'atteindre une grande montagne. Dés qu'elles ont commencé à monter, un dragon les a attaquées. Alors, les trois petites filles ont demandé au petit avion de les aider, celui-là s'est transformé en arme massif qui réduit le dragon en mille morceaux.

Les trois petites filles ont poursuivis leur chemin pour arriver à l'autre côté de la montagne et atteindre la mer. Le petit avion devrait se transformer en bateau qui a embarqué les filles vers l'île.

Au milieu de la mer une baleine les a attaqués, mais elles sont sortis saint et sauve. Alors, elles ont continué leur voyage et elles sont arrivées à la mère souhaitable qui était abandonnée dans cette île toute seule après la mort de sa famille et ses voisins à cause d'une épidémie. Sa fait des années qu'elle n'a rencontré aucun être humain. Donc elle était contente d'être la mère des filles. Alors elles ont vécu une vie pleine de bonheur et de joie.


Ayoub El Ouahi


*Conte premiat en el Concurs de contes breus 2012 en la categoria de 1r d'ESO.

Noche de Reyes en formato de libro digital

Os presentamos la adaptación de la obra Noche de Reyes (Como queráis),
una comedia en tres actos original de William Shakespeare, adaptada y
dirigida por Toni Vañó, profesor de Lengua castellana y literatura el
curso 2010-2011, en formato de libro digital.

La obra, que formó parte del programa CaixaEscena 2010-2011, de la Obra Social Fundació "La Caixa", fue representada por los alumnos de 3.º ESO del Taller de teatro del Institut de Tortosa y ahora també se puede ver en vídeo. Font: departament de Castellà.

Quadres de costums d'un nou segle

Us presentem un recull de quadres de costums redactats en català pels alumnes de 4t d'ESO A durant el curs 2011-2012.

Entre els relats hi ha "Una regata de rem olímpic" de Natàlia Arasa, que va rebre el primer premi en el Concurs de relats breus 2012 en la categoria de 4t d'ESO. Bona lectura!

Font: departament de Català.

Una regata de rem olímpic

A una regata de rem sempre està el típic que està molt nerviós i es menja les ungles...

-Estàs tan nerviós que em fas patir -li diu l’entrenador.

-És que estic molt nerviós perquè no sé què passarà a la regata i tinc temor.

-Escolta, el que estàs dient no té sentit. Jo sé que ho faràs millor que bé, ho sé. Confia en el teu entrenador i sobretot confia en tu mateix.

... els que intenten no ajudar, la que sempre es queixa de tot, els que es passen hores estirats al terra, els que miren les regates dels companys, els que han acabat una regata i corren per poder animar els altres del teu equip, les que tenen promeses de guanyar, els que fan apostes sobre la regata, els que juguen a cartes, el típic que, sigui veritat o no, es creu el rei del món, el pessimista que pensa que no farà res i que no guanyarà...

-Estic segura que guanyaré aquesta regata, perquè sé que sóc la millor, que puc guanyar a tothom i sobretot a tu.

-Ja pot ser. Jo és que intento fer-ho el millor possible, però no em surt: sóc massa dolenta per poder guanyar.

-És cert, i sé que tu altres vagades em guanyes, però aquesta vegada és diferent, perquè cada dia sóc molt més bona i tu molt més dolenta.

-Ho sé. Jo vaig de baixada i si alguna vegada he guanyat i he quedat de les tres primeres és simplement sort o és perquè a les altres els ha anat malament, no perquè a mi m’hagi anat bé, i això és tan tràgic...

-Noieeess! Pareu de dir tonteries les dos. Cadascú és com és. Ninguna és més bona que l’altra. Sou vosaltres mateixes qui us poseu límits. Ser bona o no es fa cada dia entrenat dur, i suant cada entrenament com si fos l’últim. Una regata et pot anar malament o molt bé, això ens passa a tothom, però també et pot anar com t’ha d’anar, ni menys ni més -els hi va dir l'entrenador tip de sentir-les parlar de bestieses.

... la que sempre parla amb remers d’altres clubs, el que sempre li cau la bronca de l’entrenador, la parella feliç que no para de besar-se, el que no para mai quiet, la que sempre guanya, el que sempre perd, el despistat que no sap el que ha de fer, el preferit de l’entrenador, les noies que parlen dels altres, els pares dels remers que sempre miren les regates...

-Mira, mira! La nostra filla s’ha posat en primera posició! Anem a veure-la arribar!

-Mama, papa, entrenador! He quedat primera! M’he posat en primer lloc quan faltaven menys de 250 metres.

-Molt bé filla. Estàs feta una campiona!

-Sí! Les he guanyat a totes. Ara ja puc dir que sóc la més bona de totes!

-T’ho mereixes, per tot el dur que has entrenat!

... l’entrenador de la selecció catalana que mira qui pot entrar a la selecció, el que no s’espera guanyar, el que no vol remar en cap bot, els que es senten orgullosos de la seva regata, qui s’endú totes les medalles, els components d’un club que es fan la foto d’equip, els que marxen cap a l’autobús...

-Sortida ràpida, atenció. Va! -diu el jutge, per a donar-nos la sortida.

«Va, Natàlia, que és el començament. Ara el que he de fer es posar-me en primer lloc, perquè les altres ho tinguin molt més difícil. Mira la d’Amposta com li fot canya, i jo aquí darrere. A este pas no quedaré ni penúltima. Va, per favor, cames, ja sabeu què heu de fer. Vaig cinquena o sisena i això no pot ser, així que, feu força! Va ,que ja estic quarta, només em falta avançar a tres persones per a poder quedar primera. Va, una altra, vaig tercera. Uff... Encara queden 1.000 metres i només n’he fet 500. No passa res, el que he de fer és començar a apretar, però les meues cames no poden més, ni els meus braços, ni el meu cos, i sobretot ni el meu cap. Tinc a Banyoles i Amposta per davant meu. L’entrenador em va dir que havia de pensar que sí que podria. El meu entrenador m’està animant: va, Natàlia, va! Els 500 últims! Ara és el moment! Sí, ja he guanyat la de Banyoles. Va, que ara segur que tinc medalla de plata, però jo vull la d’or. Uaauu... La de Amposta, més que una persona, pareix un monstre. Que faci tanta força i sigui tan gran i tingui un any menys i que ens guanyi a totes les de segon any no és normal. 250 metres, ara sí, ara sí! Apreta, ara, apreta!».

–Piiiiiiiiiiiiip, piiiiip! -sona el to d’arribada.

«He quedat segona. Tampoc està tan malament, eh? Estic orgullosa. Sé que no ho podria fer millor. El que faré ara és entrenar més. No es pot tindre tot a esta vida».

Natàlia Arasa

*Aquest conte va rebre el primer premi en el Concurs de contes breus 2012 de l'Institut Cristòfol Despuig en la categoria de 4t d'ESO.

Noche de Reyes, de William Shakespeare

Us presentem el vídeo de la representació de l'obra Noche de Reyes (Como queráis), una comèdia en tres actes original de William Shakespeare, adaptada i dirigida per Toni Vañó, professor de Llengua castellana i literatura durant el curs 2010-2011, que va ser representada pels alumnes de 3r d'ESO del Taller de teatro.

L'obra formava part del programa Caixa Escena, de l'Obra Social Fundació "La Caixa", destinat a fomentar el teatre  i la seua didàctica en els centres educatius.

Preneu seient que s'obre el teló.

Font: departament de Castellà.

Dues alumnes del nostre institut guardonades amb el premi Sambori

Alba Roda i Tània Crespo han guardonades en el premi Sambori per la delegació d'Òmnium a les Terres de l'Ebre, en el qual han participat 900 alumnes de dotze centres educatius de primària i secundària de les quatre comarques ebrenques.

Alba va quedar la primera classificat en la categoria de primer cicle d'ESO i Tània la segona en la categoria de segon cicle d'ESO. Les obres guanyadores ara passen a participar a la fase nacional.

L'acte de lliurament dels premis es va celebrar dissabte dia 3 de març al matí a la seu d'Òmnium, al Centre Cívic de Ferreries, amb l’assistència d’unes 150 persones. Va presidir l'acte l’alcalde de Tortosa, Ferran Bel, acompanyat d’altres membres del consistori, i es va comptar amb la presència de Gisela Muñoz coordinadora nacional del projecte Sambori.

L'acte va comptar amb la participació de l'animador Lo Muniatto i d’una actuació musical a càrrec de l'alumnat de l'Escola de Música Manel Martines i Solà de Jesús. La festa va finalitzar amb una degustació de cócs ebrencs.

És la primera vegada que el Premi Sambori Òmnium, destinat al foment de la narrativa en llengua catalana entre els escolars, s'organitza íntegrament a les Terres de l'Ebre.

Més informació: Òmnium Terres de l'Ebre.


Font: departament de Català.

Fins sempre!

Després de tot el que aquella tarda va passar, he de dir que tenia les coses bastant clares. Primerament, sabia que aquell fet em costaria molt oblidar-lo, però en part em sentia afortunada de saber que seguia viva. Destrossada per dins, però viva. Tot i això, també em cal dir que encara, després de set anys, no he aconseguit superar-ho. És tant però tan fort veure morir amb els teus propis ulls la gent que més t’estimes...

En el moment que aquell gos es va creuar enmig la carretera, hagués fet mil i una coses per treure’l, però no vaig reaccionar a temps: quan me’n vaig adonar, dins d’aquell cotxe només havia sobreviscut jo. L’impacte va ser tan gran que de poc em va anar quedar-m’hi jo també I pensar que en menys d’un minut havia perdut tot allò que més volia: el meu pare, la meva mare i fins i tot el meu germà petit de només vuit mesets, i tot per un gos que es va creuar i el meu pare no va ser a temps a frenar. Anàvem direcció al Pla de l’Estany (Girona), a passar unes magnífiques vacances d’estiu. Érem una família unida, feliç, amb unes ganes de riure i de viure les mil i una coses que ens quedaven per disfrutar.

Aquella tarda, el sol ja s’estava amagant, hi quedava només un cel enrogit que els núvols anaven deixatant. Eren ja més de les vuit de la tarda i el vent bufava moderat.

Acabava d’escoltar una magnífica i apassionada conversa entre els meus pares. Es deien les coses més boniques que mai s’havien dit dos amants, fins i tot es prometien coses que només als seus pensaments eren possibles, parlaven de viatjar a les estrelles i de dormir plegats damunt la lluna. Mentre ells anaven a la seva, jo intentava dissimular fent creure que no sentia res, amb els cascos de la música posats i movent el cap com si anés al ritme, però no estava escoltant res. A la vegada també contemplava la mirada brillant del meu germà. Pareixia que els seus ulls brillessen amb tota la intensitat que els hi quedava per brillar, dins aquells ulls tant petits i lluents podia veure clarament un grapat d’il·lusions que mai serien complides.

En general tot el panorama de dins aquell cotxe pareixia no ser real. Aquell moment era magnífic i una cosa així no podia existir. Pareixia que el destí sabés el que venia seguidament i que per això havia preparat un magnífic comiat.

Ara mateix em sento una mica desorientada ja que no estava acostumada a contar amb tants detalls el meu malson. Quan això va passar, solament tenia dotze anys, i avui en tinc ja dinou i encara ho recordo fil per randa.


Amb aquest text acabava el diari personal de Marta, on durant set anys anava escrivint dia a dia el malson de cada matí al despertar i veure que no havia sigut un somni, sinó que era una realitat, una cosa que la pertorbava cada dia, cada hora, cada minut, cada segon.

El mal que sentia en recordar aquell fet, li accelerava la malaltia amb la que portava lluitant de feia ja cinc anys enrere, un tumor al cap. Els metge deien que va ser degut a tantes depressions que va agafar i al trauma que li va quedar, que la va marcar per sempre.

El dia que justament feia vuit anys que l’accident va passar, Marta va ingressar a l’hospital amb fase terminal i poques hores després, exactament a les vuit del vespre, va morir.

I sí, veritablement com deia Marta al seu diari, pareixia que el destí ho tingués tot preparat, només va caler veure que va morir el mateix dia i a la mateixa hora que feia vuit anys enrere havien mort els seus. I es que «el temps és massa llarg per a aquells que pateixen i massa curt per a aquells que celebren».

Marta sempre havia sigut una de les persones més felices que existeixen abans que passés res, ella era feliç jugant a fer bromes per casa a tots moments amb els seus pares, dos enamorats que haguessen donat la vida un per l’altre, però que es volien a Marta i més tard al seu germà, com cap altre pare ho hagués fet.

Per això no cal estar malament per haver perdut una noia com Marta i tampoc per haver perdut una parella i una preciosa criatura amb tota una vida per davant, ja que el destí principalment els va separar, i avui anys més tard, va decidir tornar-los a unir.

I des de el dia que Marta ja no està, es dedueix que estan una altra vegada tota la família unida ; es diu que cada tarda a les vuit, per la carretera principal del Pla de l’Estany, se senten unes rialles que xisclen alegrement i amb molta força d’aquesta família. Per això es diu que ningú no mort eternament, si sempre hi ha algú que el recorda.


Tània Crespo


*Relat guardonat com a segon classificat en la categoria de segon cicle d'ESO del premi Sambori 2012 atorgat per la delegació d'Òmnium Cultural a les Terres de l'Ebre. L'acte de lliurament dels premis va tenir lloc el dia 3 de març de 2012 a la seu d'Òmnium, al Centre Cívic de Ferreries, presidit per l'alcalde de Tortosa. Vegeu la crònica de l'acte publicada en aquest mateix Calaxió de sastre.