13 de maig de 2012

Una regata de rem olímpic



A una regata de rem sempre està el típic que està molt nerviós i es menja les ungles...

-Estàs tan nerviós que em fas patir -li diu l’entrenador.

-És que estic molt nerviós perquè no sé què passarà a la regata i tinc temor.

-Escolta, el que estàs dient no té sentit. Jo sé que ho faràs millor que bé, ho sé. Confia en el teu entrenador i sobretot confia en tu mateix.

... els que intenten no ajudar, la que sempre es queixa de tot, els que es passen hores estirats al terra, els que miren les regates dels companys, els que han acabat una regata i corren per poder animar els altres del teu equip, les que tenen promeses de guanyar, els que fan apostes sobre la regata, els que juguen a cartes, el típic que, sigui veritat o no, es creu el rei del món, el pessimista que pensa que no farà res i que no guanyarà...

-Estic segura que guanyaré aquesta regata, perquè sé que sóc la millor, que puc guanyar a tothom i sobretot a tu.

-Ja pot ser. Jo és que intento fer-ho el millor possible, però no em surt: sóc massa dolenta per poder guanyar.

-És cert, i sé que tu altres vagades em guanyes, però aquesta vegada és diferent, perquè cada dia sóc molt més bona i tu molt més dolenta.

-Ho sé. Jo vaig de baixada i si alguna vegada he guanyat i he quedat de les tres primeres és simplement sort o és perquè a les altres els ha anat malament, no perquè a mi m’hagi anat bé, i això és tan tràgic...

-Noieeess! Pareu de dir tonteries les dos. Cadascú és com és. Ninguna és més bona que l’altra. Sou vosaltres mateixes qui us poseu límits. Ser bona o no es fa cada dia entrenat dur, i suant cada entrenament com si fos l’últim. Una regata et pot anar malament o molt bé, això ens passa a tothom, però també et pot anar com t’ha d’anar, ni menys ni més -els hi va dir l'entrenador tip de sentir-les parlar de bestieses.

... la que sempre parla amb remers d’altres clubs, el que sempre li cau la bronca de l’entrenador, la parella feliç que no para de besar-se, el que no para mai quiet, la que sempre guanya, el que sempre perd, el despistat que no sap el que ha de fer, el preferit de l’entrenador, les noies que parlen dels altres, els pares dels remers que sempre miren les regates...

-Mira, mira! La nostra filla s’ha posat en primera posició! Anem a veure-la arribar!

-Mama, papa, entrenador! He quedat primera! M’he posat en primer lloc quan faltaven menys de 250 metres.

-Molt bé filla. Estàs feta una campiona!

-Sí! Les he guanyat a totes. Ara ja puc dir que sóc la més bona de totes!

-T’ho mereixes, per tot el dur que has entrenat!

... l’entrenador de la selecció catalana que mira qui pot entrar a la selecció, el que no s’espera guanyar, el que no vol remar en cap bot, els que es senten orgullosos de la seva regata, qui s’endú totes les medalles, els components d’un club que es fan la foto d’equip, els que marxen cap a l’autobús...

-Sortida ràpida, atenció. Va! -diu el jutge, per a donar-nos la sortida.

«Va, Natàlia, que és el començament. Ara el que he de fer es posar-me en primer lloc, perquè les altres ho tinguin molt més difícil. Mira la d’Amposta com li fot canya, i jo aquí darrere. A este pas no quedaré ni penúltima. Va, per favor, cames, ja sabeu què heu de fer. Vaig cinquena o sisena i això no pot ser, així que, feu força! Va ,que ja estic quarta, només em falta avançar a tres persones per a poder quedar primera. Va, una altra, vaig tercera. Uff... Encara queden 1.000 metres i només n’he fet 500. No passa res, el que he de fer és començar a apretar, però les meues cames no poden més, ni els meus braços, ni el meu cos, i sobretot ni el meu cap. Tinc a Banyoles i Amposta per davant meu. L’entrenador em va dir que havia de pensar que sí que podria. El meu entrenador m’està animant: va, Natàlia, va! Els 500 últims! Ara és el moment! Sí, ja he guanyat la de Banyoles. Va, que ara segur que tinc medalla de plata, però jo vull la d’or. Uaauu... La de Amposta, més que una persona, pareix un monstre. Que faci tanta força i sigui tan gran i tingui un any menys i que ens guanyi a totes les de segon any no és normal. 250 metres, ara sí, ara sí! Apreta, ara, apreta!».

Piiiiiiiiiiiiip, piiiiip! -sona el to d’arribada.

«He quedat segona. Tampoc està tan malament, eh? Estic orgullosa. Sé que no ho podria fer millor. El que faré ara és entrenar més. No es pot tindre tot a esta vida».



Natàlia Arasa


*Aquest conte va rebre el primer premi en el Concurs de contes breus 2012 de l'Institut Cristòfol Despuig en la categoria de 4t d'ESO.