4 de juny de 2013

Un final inesperat


















No era un matí més. Alguna cosa em deia que avui era un dia especial, però no sabia què. Em vaig llevar com cada dia a la mateixa hora, amb el singular soroll del meu despertador, l'himne del meu equip de futbol. Em vaig asseure a l'espona de meu llit gran, confortable, situat en una àmplia habitació càlida i il·luminada.

Van colpejar la porta de casa la meva habitació i vaig mirar sorprès el rellotge. «Qui em molesta tan d'hora?», em vaig preguntar. Llavors vaig reconèixer immediatament la veu de l'impetuós Cristian cridant: «Senyor Martínez! , desperti's!». Vaig enfonsar el cap sota el coixí, amb l'esperança que marxés, però va insistir fins que no vaig poder més. «Entra i deixa de cridar com un boig!», vaig respondre malhumorat mentre llançava el coixí a terra.

Cristian, el meu secretari, amb la veu entretallada, em va dir que per fi ja teníem els resultats, que per fi, ho havíem aconseguit. Era el 27 d'abril del 2050 i després de molts intents frustrats havíem aconseguit que la clonació humana fos un fet. El clon que havíem creat havia obert els ulls i estava conscient.

No era hora de romandre al llit, era el moment de passar a l'acció. Per tant, vaig baixar al laboratori i vaig anar per feina. Volia veure amb els meus propis ulls el resultat de tants anys d'esforços. I no vaig quedar decebut.

El primer que se'm va acudir va ser trucar als mitjans de comunicació, per tal de fer-los arribar la bona notícia. Volia un article a la primera pàgina dels principals diaris del país. Com tenia bons contactes, ho vaig aconseguir de seguida.

Aviat van trucar a la porta i van acudir un munt de periodistes. Tots em volien entrevistar. Jo estava emocionat. El telèfon no parava de sonar. En Cristian anava atabalat de tantes trucades. Els periodistes volien un reportatge en exclusiva i es barallaven com a llops oferint-me diners. Jo no sabia què fer. Els diners eren importants, em podrien permetre seguir investigant una temporada sense patir pel pressupost, però, no era millor parlar amb tots els periodistes i donar més difusió al meu descobriment?

Mentre intentava decidir entre els diners i els titulars arreu del món, un periodista va començar a fer fotos amb el flaix a través del vidre que ens separava del meu experiment i de sobte, de la sala on estava, va aparèixer l'humà clonat, una còpia exacta de mi mateix.

L'altre jo —el meu clon— estava enfurismat per la llum del flaix i de tant d'enrenou que hi havia i va ja des d'un principi va posar de manifest que no només tenia les meves bones qualitats, sinó també les dolentes.

En veure la mala disposició del clon envers els periodistes, aquests van decidir afalagar-lo. De seguida va passar a ser el centre d'atenció de tothom i jo em vaig quedar en un racó sense que ningú em fes cas.

Qui s'ho havia de pensar. Tants d'anys de recerca esperant el moment de revelar els meus èxits i el clon es va quedar amb tota la fama.


Marc Pitarch



*Conte premiat en el Concurs de contes breus 2013, organitzat per l'Institut Cristòfol Despuig, en la categoria d'alumnat de batxillerat.