4 de juny de 2013

Què mires, oh bell Narcís...


















-Ho veig i no m'ho crec: tinc un cabell blanc!
-Tenim, voldràs dir.
-Sí, tenim.
-Saps què vol dir això?
-Què?
-Que ens fem grans, que ja no som joves.
-Els éssers humans tenim entre cent mil i cent cinquanta mil cabells al cap. No vindrà d'un.
-Fixa-t'hi bé. Vols dir que només en tenim un?
-L'aigua està tèrbola. No en veig cap més.
-Si no el veus, aviat el veuràs. Aquest deu ser el primer.
-El primer? Què insinues?
-Que després del primer va el segon i després del segon el tercer...
-Ben pensat, els cabells blancs fan interessant, diuen, i atractiu.
-Uns quants, potser sí, però cent cinquanta mil...
-Ai, me moriria!
-Morirem, Narcís. No tingues cap dubte: morirem.


Albert Aragonés Salvat


Aquest conte està inspirat en l'emblema 5 del llibre Atheneo de grandesa (1681), de Josep Romaguera. Romaguera aprofita la imatge mitològica de Narcís agenollat mirant-se reflectit a una font i és precisament de la narració de les Metamorfosis d'Ovidi d'on pren el lema Fallit imago ('La imatge enganya'): «Iste ego sum! Sensi; nec me mea fallit imago: / uror amore mei, flammas moueoque feroque». Ovidi (III, 463-64).


*Conte premiat en el Concurs de contes breus 2013,organitzat per l'Institut Cristòfol Despuig,  en la categoria de professorat.