L'horari escolar intensiu

En aquest article d'opinió parlarem de l'horari escolar intensiu, que consisteix a entrar a classe a les vuit del matí i acabar a les dos i mitja.

Hi ha gent que li agrada aquest horari, perquè un cop acabes, ja no et cal tornar a l'institut a la tarda i això vol dir que pots dinar tranquil, ja que no hi tornaràs. També tens més temps per a fer els deures i això és molt important.

Per contra, també té coses negatives, s'ha de dir que has de matinar molt més i has de dinar una mica més tard. Una altra cosa que no m'agrada és que fem sis hores de classe seguides i sols hi ha un pati de 30 minuts que els separa, en mitja hora solament tens temps de menjar-te el bocata, pegar una volta i estar amb els amics uns minutets. 

En resum, com totes les coses hi podem estar a favor i en contra, però al meu gust, aquest horari m'agrada més que el de primària.


Jaume Espuny Grifoll

L'horari escolar intensiu

L’horari escolar intensiu a l’institut és des de les vuit del matí fins a les 14.30 del migdia. Això pot tenir tan avantatges com desavantatges.

Un dels primers avantatges és que a part que tens la tarde lliure, no et cal fer tants viatges, ja sigui caminant o amb el cotxe el teu pare. Un altre avantatge és que els que viuen lluny poden dinar a casa i no els cal quedar-se al menjador.

Aquest horari com hem dit abans té també desavantatges. Un d’ells es que s’ha de matinar per a entrar a classe. Els que viuen lluny han de dinar al menjador o portar bocates. I per últim, el descans entre classes és més curt i encara amb això sortim tard.

Jo penso que, tot i que l’horari intensiu escolar té desavantatges, és millor, ja que tenim tota la tarda lliure i dinem a casa, i això s’agraeix.


Maria Domingo

L’horari intensiu escolar

L’horari escolar, ha canviat bastant del canvi de col·legi a institut. Ara fem un horari intensiu, i això té punts bons i punts dolents per als estudiants.

Per una part, tenim tota la tarda lliure i això ja és un gran avantatge, perquè ens podem organitzar millor el temps. Hem passat de fer dos viatges a un sol viatge, ens estalviem diners i podem dedicar més temps a altres activitats o estudiar.

Per contra, hem de matinar, i això és una cosa que a molta gent no li agrada gens.També cal reconèixer que dinem molt tard, i que són moltes hores seguides de classe.

En conclusió, crec que és millor matinar que no pas tindre que tornar a tarda i perdre tant de temps. Així tenim tota la tarda lliure per dedicar-la a estudiar o fer esport.



David Domingo

L’horari intensiu

L’horari intensiu és una pràctica que actualment s’aplica a la majoria d’instituts de Catalunya. Com tot, té una part positiva i una altra negativa.

Una part bona és que tenim la tarda lliure i la pots utilitzar per moltes coses. No tornar a casa també és un gran avantatge, però per contra matinem i sortim de l’institut molt tard.

Per a mi el millor d’aquest horari és dinar a casa i només anar una vegada a l’institut, però no m’agrada dinar tard. El desavantatge d’aquest horari dintre l’àmbit escolar és que no descansem entre classes, fem tres hores seguides i el poc pati que tenim és insuficient.

Encara que digui moltes coses dolentes d’aquest horari prefereixo l’intensiu. Les coses bones tenen més pes que les dolentes.

Lídia Ferri

L'horari instensiu escolar

L’horari escolar intensiu fa que estiguem tot el matí estudiant i, encara que variï de primària a la secundària.

Per una part té els seus avantatges: tens la tarda lliure i així no cal que tornis més a l’institut i et pots organitzar millor la tarda. A més, si vius lluny, no perds diners en autobús i pots dinar a casa i no gastar tant.

Per una altra banda, té els seus desavantatges: has de matinar molt, t’has d’aixecar molt prompte i no descanses tant. A més, matines molt i surts molt tard de les classes. No tens temps de descansar entre classe i classe, només tens un pati i al sortir tard dines tard. Aniríem millor amb més temps de descans.

Per la meva part, donaria més temps de descans i no faria matinar tant, ja que sinó no descansem prou, ni els alumnes ni els professors.


Marc Martí

Lliurament de premis del VIII Concurs de relats breus 2017

El passat dia 21 d'abril de 2017, en el transcurs de la gala del concurs Canta-la celebrada al Teatre Auditori Felip Pedrell, es va fer l'entrega dels premis del VIII Concurs de relats breus.

En primer lloc es van donar els premis de dos contes breus en català a Lídia Ferri, de 3r d'ESO, pel conte titulat «Cap de setmana en bicicleta», i a Esteve Canalda, de 2n de batxillerat, pel conte titulat «Cabell negre».

En castellà es van donar dos premis més: a Georgina Canalda, de 2n d'ESO, pel conte titulat «A veces el monstruo somos nosotros mismos», i a Mihaela Ceres, de 1r de batxillerat, pel conte titulat «Sueños».

Finalment, encara es va donar un altre premi en francès a l’alumna Vinyet Estrampes, de 1r de batxillerat, pel conte titulat «Le mur».

Enhorabona a totes i a tots!

Cabell negre

Amb la mirada clavada a l’infinit, David feia funcionar el cap com si aquest fos una màquina. Estava trist i tenia ganes de plorar, però no plorava. Ja havia plorat el dia abans, amb més alcohol a les venes que sang, tirat al terra al costat d’una amiga seva. Recordava que li va parlar del Quixot, assegurant que tant ell com el cavaller de la Manxa eren semblants. Suposo que quan un es sent tant diferent, això és normal.

Ell sabia que alguna cosa dins seu no funcionava del tot bé, que per més que ho intentés sempre estava passant-ho malament. Però això ja s’havia acabat, aquell era l’últim dia que en David tindria cos humà.

Va tancar els ulls, es va concentrar i va imaginar un gat. Era un gat negre preciós, amb uns ulls verds penetrants que semblaven tenir la resposta a tot. Tenia el pelatge net i casi brillant, les potes llargues i les urpes afilades. Els braços del noi van començar a escurçar-se, la seva esquena es va fer més petita, el cap li va anar agafant forma redona i mentre li creixia pèl negre per sobre la pell li van sortir unes orelles punxegudes del cap.

A quatre potes a sobre del sofà, es va mirar la panxa ara peluda i va riure interiorment. Va observar el seu voltant, tot es veia diferent i gegant. D’un salt àgil va tocar de potes a terra i va començar a caminar lentament. Passava com una serp entre les potes de la taula, fregava el cos amb els mobles i restava en silenci. Estava en harmonia amb si mateix, era perfecte.

Es va asseure davant la porta i en veure que el pom estava molt alt, va quedar parat pensant. Quan ja se li havien acabat les idees va intentar demanar ajuda, però només va aconseguir miolar un “Hi ha algú?” incomprensible per a un humà. De totes maneres no va ser inútil el seu crit: la seva mare no va tardar a aparèixer al seu costat. Imagineu la cara de sorpresa en veure que un gat s’havia infiltrat a casa seva sense que ella se n’adonés. Encara sorpresa, va obrir la porta i li va pegar una puntada de peu al seu fill per fer-lo fora.

En David va córrer amb el cul adolorit una estona i es va enfilar dalt d’un mur. Caminant de manera àgil pel mur seguia pensant amb la seva existència. Mentre es perdia pels carrerons de la vella ciutat es preguntava si alguna de les coses que feia servien realment d’alguna cosa. Quan es va aturar a una teulada i es va estirar va preguntar-se si la vida no era més fàcil en realitat. Va preguntar-se si en realitat no havia estat sempre tan sol com se sentia dalt d’aquella teulada.

Per un moment va imaginar els seus pares buscant-lo per tot arreu quan arribés l’hora de sopar. Va imaginar la policia buscant-lo i els seus amics penjant cartells amb la seva cara d’adolescent pels carrers. Va imaginar també la seva germana plorant i els seus cosins trobant-lo a faltar. Si no fos perquè ara era un gat i no li importava gairebé res, s’hauria posat trist.
Just quan l’últim rastre d’humanitat va marxar de la seva ment va sentir un soroll a la seva dreta. Va girar el cap i va veure un gat blanc amb els ulls blaus. Estava a quatre potes, mirant-lo fixament. En David es va aixecar i es va apropar a ell. Es van ensumar una mica els morros i llavors el gat blanc va mirar cap avall. Acte seguit va baixar de la teulada i se’l va quedar mirant des d’allí.

En David sense pensar-ho molt el va seguir i els dos van marxar junts. Mai ningú va tornar a saber res d’ell. Segurament va trobar sentit a la seva vida. Per desgràcia va deixar-nos amb el dubte el dia que va marxar i es va perdre entre els carrerons d’una vella ciutat que queia a trossos. És una llàstima, tot plegat: aquella nit la seva mare li havia preparat el seu plat preferit...


Esteve Canalda

*Treball premiat en la categoria de batxillerat del VIII Concurs de relats breus 2017.

Sueños

Uno, dos, tres… (eternidad numérica). Así consigo tranquilizarme. Contar o numerar me ayuda a alejarme de la realidad. Me encantan las matemáticas y cada día me doy cuenta de la razón por la que el placer de la mates producen en mí tanta tranquilidad.

Numerosas veces me he liberado de un castigo por aprender a contar hasta tres, aunque esta vez ha sido inútil, sino no estaría escribiendo esto. Ya sabes que yo soy de enumerar y no de contar, que soy de ciencias y no de letras. Que mi cabeza es un mundo de números eternos, de memoria y capacidad de descifrar numerosos problemas.

Sentirse fría. Sentirse sola, quizás. ¿Entiendes?

Supongo que cuesta entender que alguien con tanto poder, con tanta inteligencia, con una buena familia, con la vida organizada podría sentir tal sentimiento. Cierto, no es posible. Eso creerás.

Mi madre no es mi madre, mi padre es el Lobo feroz que se comía a Caperucita y que, al final, la sacaban de la barriga de dicho ser.

Un mundo bipolar, no de dos polos, de dos mundos. Así es este continuo mar de dudas… bipolar. ¿Que no me entiendes? Interprétalo a tu manera, en tu mundo.

Corazón ardiente. Cabeza perspicaz. Universo único. Vida infinita. Energía eterna. Amor mío. Mírame. Quiéreme. Acógeme. Víveme. Te amo.

Sí, todo este escrito no tiene pura lógica. ¿Pero quizás creerás que algo la tiene? Que esto tenía que ser un cuento romántico. No puedo escribir sobre ti otra vez, mundo. Que el sabor de las lágrimas es desagradable… Aunque un buen final para mi sueño seria terminarlo. No quiero más sabores, quiero acabar con esto.

Uno, dos, tres… (eternidad)

Tortitas, mamá ha preparado tortitas…



Mihaela Ceres

*Treball premiat en la categoria de batxillerat del VIII Concurs de relats breus 2017.

Le mur

Il y a un mur à l’intérieur de moi (je connais beaucoup de gens qui ont aussi un mur, mais il y a une personne qui a créé un mur sur les mêmes motifs que moi. Je comprends très bien ses sentiments), mais ce mur se démolit lentement et silencieusement, clandestinement des autres. Cette barrière, quand elle se démolit, elle se bât de nouveau avec des matériaux de pacotille qu’ au minimum peuvent se démolir une autre fois avec facilité.

Et, qu’est-ce qu’il y a dans ces murs? Personne n’en sait rien. Les gens voient seulement les graffitis qu’eux-mêmes dessinent sur ces murs. Ces immenses murs donnent l’impression d’être des murs de pacotille, innécessaires, stupides. Tout le monde veut les démolir, tout le monde déteste ce mur.

Mais, si ces gens voyaient ce qu’il y a dans l’autre côté de cette barrière, ils pourraient s’effrayer beaucoup et alors ils voudraient que ce mur ne soit jamais démoli. C’est pour ça que ce mur reste ici, il se reconstruit toujours pour que personne puisse entrer pour voir ce qu’il y a à l’intérieur. Mais, s’ils insistaient et faisaient l’impossible pour entrer, je peux leur assurer que ce qu’il y a l’autre côté emmènerait beaucoup de conséquences, et pas positives.

Il y a d’autres qui voudraient démolir ce mur pour améliorer ce qu’il y a à l’intérieur. Mais le constructeur de ce mur n’est pas stupide et il sait qu’il ne peut faire confiance à personne. Même c’est idiot de leur donner une opportunité, car il sait parfaitement qu’ une fois à l’intérieur, ils vont sortir en courant. C’est pour ça qu’il ne leur fait pas confiance ou peut-être il simule que oui pour ne pas être seul.

Il y a des murs très différents. Chacun d’eux est complètement diffèrent des autres et ont des enfers à l’intérieur, c’est pour ça qu’ils se reconstruisent pour éviter que les autres les découvrent. Je respecte et comprend tous ces murs et les admire pour continuer.

Je sais que le mur que je connais est de cette manière, c’est la raison pour laquelle j’ai immédiatement démoli une partie de lui sans qu’il ne sache rien. Alors, je sais son motif.

Maintenant je te regarde d’une autre manière, je te comprends. Mur: premièrement, j’étais trompée par tous les graffitis que tu as écrit dans les barrières extérieurs. Après deux ans que je te connais, j’ai vu comment tu es réellement. Il y a d’ autres qui te connaissent plus que moi et depuis plus longtemps .

Seulement des fortunés connaissent les secrets qu’il y a dans mon mur, mais ils ne peuvent pas imaginer tout ce qu’il y a. Ce mur est, au jour le jour, plus haut et il va continuer comme ça parce qu’il sait que rien va améliorer les jours suivants.


Vinyet Estrampes

*Treball premiat en la categoria de batxillerat en el Concurs de relats breus 2017.

A veces el monstruo somos nosotros mismos

Quiero hacer algo distinto. Que no sea lo de siempre, donde el monstruo aparece pasadas las doce, donde tiene que haber un muerto y una notita siniestra. No quiero que haya una muñeca con los ojos muy abiertos, y tampoco que suceda por la noche. ¿Es que nadie sabe el miedo que se puede llegar a tener durante el día?

Esta historia va de un niño, no era el niño idiota que cuando oye un ruido se va a llamar a su madre. Él era valiente, lo era. Eran las diez, no de la noche, sino del día. Y no, no voy a decirte el minuto exacto, ¿Acaso crees que Jonan se había parado a mirar si eran las diez y siete o las diez y ocho? Que más le daba. El solo estaba en el sofá de su casa, pendiente de los mensajes que le mandaban sus amigos. No pondré que apareció el típico monstruo que todos conocemos, ese que tiene cualquier número de ojos menos el dos. Ese que es grande y que quiere matarte. ¿Cómo iba a saber Jonathan que sí que existían monstruos en el lugar que consideraba “realidad”? Así que voy a poner otra cosa.

Jonathan dejó de mirar el móbil en el momento en que notó una suave caricia en su pierna. Apartó dicha parte de su cuerpo y miró abajo. No había ningún monstruo, es lógico, dije que no pondría. Tampoco había una muñeca con los ojos muy abiertos, ni una notita siniestra. Ni nadie que le quisiera matar, al menos no físicamente.

En el suelo estaba él, temblando, agarrado de la pierna del mismo Jonan. Y el Jonathan del suelo (no el del sofá) le dijo: “A veces el monstruo somos nosotros mismos”. Y el Jonan del sofá no despertó, porque no era un sueño como en todos los finales sin sentido. Aunque tampoco estaba despierto. Simplemente estaba allí, mirando algo que no existía. Algo que le aterraba por dentro y que, sin él darse cuenta, le estaba haciendo daño.


Georgina Canalda

*Treball premiat en la categoria de 2n d'ESO del VIII Concurs de relats breus 2017.