En un dels
barris centrals de la capital de França, París, viu una noia
catalana de quinze anys anomenada Iris. Es va mudar allí a causa
d'un trasllat de treball del seu pare, i no va estar molt contenta
amb la decisió fins que va descobrir que París podia ser el camí
més fàcil cap al seu somni: la música.
Iris va
començar a estudiar piano quan tan sols tenia quatre anys. La seva
mare la va ajudar, ja que ella en sabia molt, i encara que Iris
pensava que la vocació de la seva mare era ser advocada, realment
havia renunciat al seu somni de la música perquè no hi veia
sortida. Iris, al contrari, estava molt segura que volia viure de la
música. Va ser per això que quan van arribar a França la seva mare
la va apuntar a un famós conservatori on havien crescut grans
estrelles de la música i el piano, i amb aquella nova notícia, Iris
estava encantada.
Amb tot i
això, ella estava segura que trobaria a faltar als seus amics i
companys de l'institut, ja que els coneixia des de petita, però
havia d'acceptar-ho i continuar amb la seva nova vida de la millor
manera possible.
Va arribar
el primer dia d'institut a París i Iris estava molt nerviosa, no
sabia si entendria prou el francès, ja que no treia les millors
notes en el seu institut anterior. Va esmorzar i el seu pare la va
portar en cotxe fins a l'institut. Allí l'esperava la directora, que
li va ensenyar tot l'edifici per dins i per fora. Finalment, la va
portar a la seva classe, on es trobaven els seus nous companys. Es va
presentar amb el francès que va poder i va seure en un dels pupitres
buits que hi havia a la classe. Va passar l'hora i la mestra li anava
preguntant si entenia el que estava explicant i, encara que Iris no
se n'assabentava molt, deia que sí. Les següents classes no van ser
molt diferents, a Iris no li resultava molt fàcil entendre el que li
explicaven i ningú li va dir una paraula. Ràpidament, es va adonar
que trobaria a faltar els seus companys anteriors.
Més tard,
quan va arribar a casa, va menjar-se el dinar que li havia preparat
la seva mare, després va descansar una estona i més tard es va
començar a preparar per a la seva primera classe de piano a París.
Encara que el primer dia d'institut no havia sigut el que ella
esperava, tenia millors expectatives amb el conservatori.
Caminava
pels carrers de la ciutat emocionada i ansiosa per descobrir el que
l'esperava en aquella nova experiència que estava a punt de
començar. Finalment, va arribar al famós conservatori de París.
Per fora, es veia un edifici molt gran i antic, però quan va entrar,
es va adonar que per dins era molt més modern del que esperava. Iris
es va apropar a recepció per preguntar on era el seu professor, però
li van dir que en aquell moment es trobava a mig concert, així que
havia d'anar
allí i
esperar fins que acabi. Mentre Iris caminava pel gran passadís, ple
de portes, va començar a escoltar moltes melodies de diferents
instruments que es mesclaven entre elles. Va pensar que eren els
alumnes estudiant, i que realment en aquell conservatori hi havia
nivell. Va entrar la sala del concert, i se li van il·luminar els
ulls. Al mig de la sala hi havia un escenari immens on tocava una
orquestra d'almenys cinquanta músics. Mai havia vist res paregut! Va
seure en una de les butaques del fons i va escoltar tota la resta del
concert admirada. No sabia si estaria al nivell que li demanava el
conservatori.
Va acabar el
concert i es va reunir amb el professor per parlar sobre com
funcionava el centre i ell li va explicar tot. En acabar, li va
demanar a Iris que toqués alguna cosa per conèixer les seves
habilitats. En aquell moment Iris es va posar molt nerviosa. No sabia
per què, era capaç de tocar alguna cosa sense practicar, però
potser després de l'audició que acabava d'escoltar, pensava que no
li aniria bé.
Va decidir
que no importava el que els altres eren capaç de fer i es va deixar
anar per la música i els sentiments que tenia dins en aquell moment.
Era el que feia sempre. Per aquesta raó, tots els que havien sentit
a Iris tocar el piano, almenys una vegada, sabien que arribaria
lluny.
En acabar el
professor va començar a aplaudir, però Iris estava confosa, i
sorpresa.
Ell li va
dir que, encara que hi havia coses per millorar, tenia un clar talent
per al piano i que realment aconseguia transmetre el que sentia quan
el tocava. En aquell moment, Iris va sentir una sensació
inexplicable sobre el que estava per vindre.
***
Van passar
uns quants mesos i les coses en París realment havien millorat
bastant. Havia fet uns quants amics i amigues nous a l'institut, ja
començava a entendre el francès sense massa dificultats, i al
conservatori, el seu professor li deia que cada dia millorava més.
Ell n’estava
tan convençut, que va insistir que s'apuntés a un concert que
organitza el centre cada any on, els alumnes que vulguin, poden tocar
individualment i ser escoltats per diferents productors i un jurat
que poden donar una oportunitat als alumnes amb talent. Iris va
acceptar.
Encara que
no portava molt de temps al conservatori, com la majoria d'alumnes
que es presentaven al concert, Iris se sentia segura sobre la seva
decisió, sabia que el seu mestre confiava en ella i que era capaç.
No faltava
molt perquè arribés el gran dia, així que Iris havia de preparar
al millor possible la seva peça. No podia haver-hi errors, havia de
sorprendre el jurat i els productors, era la seva oportunitat i per
al que havia esperat tant de temps.
Iris
assajava dia i nit. Totes les persones amb les quals convivia
diàriament es van sorprendre del que veien, però l'entenien, per a
Iris era molt important el que estava a punt de passar, podria
canviar la seva vida per complet i per sempre.
El dia del
concert va arribar i dins del conservatori tot eren nervis i emoció.
Pràcticament tot l'alumnat, el que participava en el concert i el
que no, va estar present aquell dia. Iris pensava que mai en la seva
vida havia estat tan nerviosa com en aquell moment. Van començar a
sortir els alumnes, s'escoltaven aplaudiments i, finalment, va
arribar el seu torn. Va sortir a l'escenari tremolant. Ja havia tocat
allí moltes vegades, però aquesta se sentia diferent. Des de dalt
va observar els seus pares. La seva mare la mirava orgullosa per tot
el que havia aconseguit fins aquell moment.
Va pujar a
l'escenari, va seure a la butaca i va començar a tocar. Tot anava
segons el plantejat fins que... S'havia equivocat, no ho podia
creure! Tant d'assaig per a res! Havia confós l'acord de sol amb el
de mi. No sabia què fer. Va mirar de reüll el seu professor i ell
li va dir que es tranquil·litzés i que tornés a començar. Ella no
n’estava segura. Seria capaç de completar la cançó? Ja s'havia
equivocat una vegada! La seva mare la va mirar per un segon i li va
contestar la pregunta. Iris va continuar tocant, aquesta vegada sense
preocupar-se tant per fer-ho perfecte i deixant-se portar per la
música, com feia sempre.
Van començar
els aplaudiments, Iris estava orgullosa de la seva presentació, tant
si guanyava com si no. Al moment del veredicte final, tots els músics
estaven a l'escenari. Iris estava nerviosa. Des d'allí veia el seu
professor i els seus mestres desitjant-li tot el millor. Aquella
decisió podia canviar la seva vida. Va tancar i els ulls i no els va
obrir fins que el jurat va dir el guanyador.
***
Uns anys
després...
Iris
s'estava preparant. Era un dia molt important per a ella, volia que
tot sortís bé, però sobretot passar-ho bé. Estava tranquil·la,
després de tants d'anys havia après a controlar els seus nervis.
Va caminar
per l'escenari fins al piano i va recordar aquella audició que va
fer davant d'un jurat i diferents productors quan encara tenia quinze
anys, la mateixa on va quedar tercera i pensava que no tindria més
oportunitats per complir el seu somni. Es va equivocar.
La seva mare
la mirava orgullosa al seu costat, feia molt de temps que no tocaven
juntes davant de tanta gent. Iris havia aconseguit guanyar moltes més
competicions i ara era algú rellevant en el món de la música.
Havia tornat al conservatori de París per tocar una peça amb la
seva mare, on va començar tot.
Ariana Guayanay
*Conte premiat en la categoria de 3r d'ESO el Concurs de contes breus i poemes 2023.