Sol i amb la música...

 

Àlex Campillo Curto 

Poema premiat en el Concurs de cal·ligrames 2022, en la categoria de 1r d’ESO.

Potser és fàcil...

 

Marta Carles Favà 

Poema premiat en el Concurs de cal·ligrames 2022, en la categoria de 2n d’ESO.

Al borde de la muerte...

 

Marta Insa Alegria 

 Poema premiat en el Concurs de cal·ligrames 2022, en la categoria de 3r d’ESO.

En aquesta nit d'hivern...

   

Arnau Garcia Llorach

 

Poema premiat en el Concurs de cal·ligrames 2022 en la categoria de 4t ESO.

Canvi d’amics

   Una vegada van canviar la meva casa de lloc. Vam tornar a Barcelona després d'estar quatre anys a Madrid i m'havien canviat la casa de quan era una nena, fins al punt que l'única de reconèixer-la va ser Lucy, la meva gosseta, que es va posar a lladrar i remenar la cua del contenta que estava.
 
   I no sé de què s'alegrava, la veritat: al parc d'enfront, on jugava de petitona, havien construït edificis i tots eren iguals. A la botigueta de pipes i dels tebeos de Mortadelo y Filemón havien posat un caixer, i el carrer feia olor de pizza, i això que la pizzeria estava al carrer del costat.
Aquella no era la meva casa i aquell carrer no era el dels meus records...
  
   L'endemà vaig preguntar als meus pares a quina escola aniria, i com seria. Quan els vaig fer la pregunta, els dos van abaixar la mirada i no van dir res.
   —No aniré a l'escola?— vaig preguntar.
   —Veuràs— havia començat el pare—. Te'n recordes de la teva antiga escola?
  El mirava com preguntava si la seva situació l'hagués afectat o li haguera passat alguna cosa estranya.
   —Sí, és clar..., com no te n'aniràs a recordar.
   —Mira...— Va començar de nou, i apareixia entrebancar-se. Jo ja començava a olorar que alguna cosa no anava bé.
   —Sí, la meva escola, el Max Aub... —vaig dir jo per a recordar-li de què estàvem tenint una conversa.
   —Si...— El meu pare tancava al puny de la mà fort, mirant per la finestra i semblava que no sabia dir-ho—. Pos veràs, el teu col·legi ha "desaparegut".
   Durant uns instants no vaig entendre molt bé el que volia dir. Com, desaparegut?... S'ha esfumat? Així com així? L’hauran robat? En aquell moment m'imaginava a una banda de gegants que hi arribaven de nit, agafaven l'escola i la posaven en un sac de patates enorme...
  —Però, com?
  —L'han tancat— va acabar d'explicar la meva mare.
  —Tancat?— No vaig entendre el perquè.
   —És que no hi havia suficients alumnes— va dir el meu pare.
   —Ja no hi han nens?
   —Sí que n'hi han— va acceptar ma mare—, però cada vegada menys, i així s’han d'anar tancant tots...
  En aquell moment hi havia molta tensió i per alleujar-la vaig preguntar:
   —I així, no aniré a l'escola?
   —Que més voldries tu!— va intervenir ma mare, que com sempre és ella la que precisa el que diu el meu pare.
  Després d'una gran estona de xerrada, els meus pares em van dir que la meva escola es va unir a l'institut de Valle Inclán.

   Quan eren les vui de la nit, la mare va posar els plats a taula i seguidament ens va cridar per a rentar-nos les mans i sopar els famosos macarrons amb tomàquet i formatge ratllat de l'àvia. Mmm, tenien tan bona pinta, que era per a xuclar-se els dits, i la Lucy ja estava esperant-nos a veure si li donàvem alguna sobra.
   Amb la panxa plena, me'n vaig anar a l'habitació per fer una bona dormida, però tenia el cap ple de pensaments de com seria el primer dia, si faria nous amics, si els professors em caurien bé... Vaig tancar els llums i vaig caure adormida.

  Em va sonar el despertador, i de seguida em vaig aixecar del llit. Vaig fer una bona menjada.
   —Uff, avui és el primer dia d'escola, amb nous companys, nous professors, noves experiències...—
  Bé, jo ja sé el que és haver de començar a una nova escola: els primers dies són molt incòmodes, però després t’hi vas acostumant i és com si estiguessis allí des dels tres anys, la veritat.                                           
   Abans de sortir de casa li vaig fer una abraçada molt forta a la mare, mentre el pare em posava l'entrepà dins la motxilla, li vaig fer uns quants petons a la Lucy... I ja estava llesta per al meu primer dia d'escola!
   Quan estava de camí, em vaig trobar a una nena que pareixia desorientada.
  —Hola, soc Anna, t’has perdut?
  —Hola— em va dir com si tingués temor de mi.
  —Bé, si em pogueres ajudar, t'ho agrairia molt. Em sento un poc desorientada, i m’he d’afanyar, sinó arribaré tard a l’escola.
  —A quina escola vas?
  —A la Valle Inclán.
  —De debò?— vaig dir sorpresa— Jo també i vaig cap allà. Si vols, hi anem juntes.
   En aquell moment jo estava un poc nerviosa perquè no em solia relacionar amb altra gent, i menys amb desconeguts.
   —D’acord.
  
   Estàvem anant cap a l’escola i hi havia un silenci molt incòmode, les mans em suaven i em tremolava tot el cos, quan de sobte va sonar el timbre de l’escola i vam començar a córrer, el més ràpid que vam poder, per no arribar-hi tard.
   La nena em va mirar i em va dir:
  —És el teu primer dia d’escola?
  —Sí, i el teu?
  —No, jo ja fa uns quants dies que vinc aquí, però encara em costa trobar el camí.
   Jo li vaig somriure i vam entrar les dues a classe. I sí, ella anava a la mateixa classe que jo. Ni sabia com es deia, però m'havia fet la impressió de bona persona, amable i descuidada.
  —Ah!, perdó per no presentar-me. Em dic Lluna.        
  —Encantada, Lluna, jo em dic Anna. Ja t'ho havia dit abans, però t’ho torno a dir per si de cas.
   Les dos vam somriure i encara que soni estrany vaig sentir com si hi tingués un munt de papallones a la panxa, una sensació que mai havia sentit ni expressat.
   Vaig anar directa a buscar una taula on no hi hagués ningú a prop.
M'encanta estar sola i com soc filla única em passo la majoria del temps sola a casa, jugant a la Play amb els llums apagats.
   Va entrar la mestra a la classe a donar la benvinguda a tots. Mentre donava classes, alguna vegada em mirava de reüll, però jo intentava que no s’adones que era nova.
   Les classes van ser molt avorrides, ja que els primers dies sempre ens hem de presentar tots i sols fem jocs i més jocs...
   I  per fi, l’hora del pati, on fas el que et doni la gana.
  Quant estava baixant les escales, em vaig creuar amb Lluna. Ella tenia uns auriculars rojos posats, pareixia que escoltava música, i també portava un quadern, un llapis i una goma.
   Em vaig apropar a ella per a veure què feia, pareixia que no s'havia adonat que jo estava al seu costat, i li vaig posar la mà a l'esquena.
Ella es va girar per a veure qui era i va somriure, jo li vaig tornar el somriure.

   Després de passar tot el dia a l'escola, me’n vaig anar cap a casa. Pensava que em trobaria amb la Lucy, però no hi havia senyals de vida. Els meus pares estaven treballant i no hi havia ningú a casa. Com que estava sola, vaig anar directa a l'habitació i em vaig deixar caure al llit. Estava rendida.
  Vaig estar rumiant un poc sobretot el que havia passat avui. Primer havia conegut la Lluna, després la profe em mirava tota l’estona de reüll, i més tard la trobada al pati amb la Lluna. Ha sigut tot molt mogut i estava morta de son, vaig tancar els ulls i em vaig deixar portar.


Meritxell Mulet Ramos

Conte premiat en el Concurs de contes breus i poemes 2022 en la categoria de 1r ESO.


 

La petita assassina

D'acord, aquesta sóc jo, Eleonor Prints, una adorable i preciosa nena de nou anys amb molt poca innocència. I dic poca per no dir res, i és que als cinc vaig assassinar els meus pares, als set vaig robar un banc molt important en aquesta ciutat i acabats de fer els vuit la família que em va adoptar i maltractar des dels sis va ser arrestada gràcies a la meva declaració. Però no parlem del meu passat, sinó del que estava passant ara mateix, i és que m'estava adoptant una família que fa bona olor! 

Sí, ja sé que direu que és una ximpleria perquè GAIREBÉ tothom fa bona olor, però al meu barri no, tot aquí fa pudor, però per fi em portaran a un lloc millor: Salem, ciutat de Massachusetts. 

 Sí, llar de les bruixes, però no importa, perquè ara estic en un cotxe a dues hores d'arribar a Salem, la meva nova “llar”. Les monges de l’orfenat deien que tenia sort després de tot el que m'ha passat, però no crec que el que jo tinc sigui sort. 

 

Esther Martin Altadill 

Conte premiat en el Concurs de contes breus i poemes 2022 en la categoria de 2n d'ESO.

Subjectes

 

SUBJECTES

Nosaltres, subjectes.
Subjectes a què?
Què subjectes?
Subjectes o subjectes?
Subjectes i subjectes.
Qui ens subjecta?
Ens subjecten altres?
Subjectem a altres?
O entre altres ens subjectem nosaltres?
Em subjectes?

Entre nosaltres
Nosaltres les altres.


Marta Ferrer

Poema premiat en el Concurs de contes breus i poemes en la categoria de professorat i PAS.

Records

 

 

 

 

 

 

 

 

Records

Ara somnio les nits que anàvem al llit.
Però ara, al meu costat, hi ha un buit.
Em venen tots els records de tu.
Com l’olor del teu suau perfum
que ara es converteix en fum
quan cremo les nostres imatges del passat
i sento que he anat mal acompanyat.

Vaig dir que, per amor, no tornaria a fer-me mal,
però he de confessar-li al meu jo del passat
que li he tornat a fallar.


Francesc Teruel

Poema premiat en el Concurs de contes breus i poemes 2022 en la categoria de batxillerat.

La llibertat

 

Com un ocell en gàbia, sempre he viscut atrapada. Atrapada dintre d’un lloc on hi he estat retinguda en contra de la meva voluntat. Des que havia nascut havia sigut víctima d'un caçador que havia volgut mantenir-me tancada, amb desconeixement del que passava fora d'aquell fred i limitat espai. Al néixer ja marcava la diferència: mentre els altres ocells trencaven la closca a poc a poc, jo ja havia aconseguit treure-la completament. Jo era un ocell poc comú, fins i tot les meves ales eren més grans que les de la resta, estava preparada per volar. En ser-ne conscients, em van voler tallar les ales. No ho podia permetre! Jo volia ser lliure, sabia que el meu lloc no era dintre d’aquella gàbia, hi havia un cel immens el qual jo volia explorar i sobrevolar. Allí em trobava limitada a volar entre els barrots, allò era una presó, igual de solitari i depenent. Es menjava quan es deia, es feia lo que els externs deien, com ells deien i quan ells ho decidien. Jo em negava, no tenia sentit. Quan et vaig veure, quan vaig saber que eres a prop meu, ho vaig acabar de comprendre, vas ser la meva llum en aquesta terrible foscor. Havies arribat com una brisa d’aire fresc després de temps amb molta calor. Havies vingut per alliberar-nos, ho volies fer. No només a mi, sinó a qualsevol que es sentís com jo. Tu eres la clau, l’únic que podia ser capaç d’obrir totes les gàbies que representaven el confort d’alguns i la tortura d’uns altres, perquè no hem d'oblidar que el paradís sempre és un infern per algú acostumat a la foscor i que no ha vist mai un bri de brillantor. Volies que fóssim lliures de pensaments, que veiéssim més enllà de la gàbia on ens trobàvem. Tanmateix, els contraris a la teva presència van veure’t com una amenaça, se sentien atacats per un ocell més poderós que ells. Tenia clar que molts d’ells eren depredadors disfressats d’ocells, els quals volien que la resta estigués tancada sense assabentar-se que no tot el que hi havia dintre d’allí era cert, moltes d'aquelles coses eren fictícies o simplement imatges irreals que ens presentaven com a verídiques quan no ho eren. Ells tenien el control de tot el conjunt de gàbies, i al que volgués escapar el prenien per boig. Ja vaig aconseguir-ho, finalment. Vaig aconseguir sortir d’aquell lloc i ho vaig fer volant el més alt que vaig poder sense pensar-ho dues vegades. No m'importaven les pedrades que pogués rebre. Tot va ser gràcies a tu, tu vas obrir la meua gàbia i vas fer-me lliure. Per fi era jo. 

 

Arantxa Sayas 

Conte premiat en el Concurs de contes breus i poemes 2022 en la categoria de batxillerat.

Videoclip del rap “Delinqüència“