Són les 13.00 hores d'un dia calorós de finals de juliol, comencen les festes de la Ràpita i la mare aixeca les persianes de la nostra habitació per intentar despertar-mos. Res, cap moviment ni cap queixa, estem cansades de voltar durant tot el dia amb les amigues i els amics que hem conegut a la platja fa unes setmanes i per això, seguim dormint profundament.
—Xiques! Bon dia, és la una– crida Sònia.
Ens costa molt obrir els ulls, però l'olor dels espectaculars macarrons ens fan entrar gana ràpidament i, per tant, anem al nostre lavabo a rentar-nos la cara. Com cada dia, des del menjador sentim com Manel pregunta pel dinar i jo passo per la cuina per agafar el que falta. Ens asseiem els quatre a la taula i mentre vaig posant aigua a cadascú, la mare ens pregunta pels plans d'avui. Com sempre, Marina és la que respon.
—No ho sabem encara, suposo que de tarde anirem a la plaça de bous i al tard tornarem per sopar i arreglar-mos.
Ara toca acordar l'hora de tornada a casa de la nit que ens espera i sense cap mena d'esforç aconseguim la que les dues tant volíem. Seguim dinant i opinem sobre la nit passada.
—Que pesada, la Carla. Mai li sembla res bé!— confesso jo, i Marina em dona la raó.
—Ja pots dir-ho, ja, no es pot fer res amb ella.
Ràpidament intervé la mare per frenar-nos:
—Ui! Si ho sou dolentes! Deixeu-la estar i feu la vostra.
Acabem de dinar recordant les anècdotes de les últimes setmanes i descartem la possibilitat d'un gelat com a postre, ja el menjarem més tard. Sense pensar-nos-ho dos vegades, tornem a l'habitació il·luminada pel sol del migdia i gràcies al suau corrent d'aire d'estiu que entra per la finestra ens adormim per agafar forces.
—Són les cinc, Alina! Ens canviem i marxem?
—Buf, quina mandra, de veritat...
Ella s'aixeca i fa cap a la cuina per agafar dos gelats, un per ella i un per a mi. Ens adonem que a casa sols estem nosaltres dos i, per tant, no hi ha cap pressa per marxar. Tranquil·lament ens arreglem i ens dirigim cap al camp de futbol. Són les 18:30 de la tarda i el sol encara crema, això fa que la petita costa que hi ha per arribar-hi es faci més duradora. Quan arribem, tot just al costat, trobem la plaça de bous i un carro on ens esperen el Pablo, la Paula, Maria, Laura... Només arribar ja podem sentir dir a la Paula:
—Anem a per pipes, Pablo?
—Compra'm un xupa-xup!— crida la Maria.
El temps passa molt de pressa, com cada tarda d'estiu, i en poc temps ja estarem a setembre, preparats per tornar i començar un nou curs. Es fa hora de sopar i tots junts marxem. De camí a casa cadascú va desapareixent pel seu camí sabent que en menys de tres hores ens tornarem a veure tots.
Per sopar ens està esperant un bocata de truita de patata i, com sempre, el Manel amb el seu refresc mirant la televisió al sofà.
Alina Kozhokar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada