L’últim estiu

 

 

 

 

 

 

 

 

L’escuma de les onades que ferotgement colpeja els meus peus em recorda cada instant el que ha estat aquest intens i últim estiu per mi. Aquest estiu que tant havia anhelat i desitjat, que em permetria acomiadar de tot allò que havia fet en tota la meva vida.

El primer dilluns de juny em vaig aixecar ben d’hora per començar el llarg trajecte en el qual buscaria el lloc ideal per finalitzar-ho tot.

Vaig agafar la furgoneta fins al primer destí. Un lloc més aviat fred, envoltat d’una boira que en escasses hores seria diluïda, m’esperava per poder gaudir de la vegetació i animals de la zona. Allí, després de dinar fins quedar-me tipa, vaig caminar i caminar entre arbres i, finalment, perdent-me entre les pàgines del meu llibre preferit, la son es va apoderar de mi. Tot i la gran pau que em donava aquell lloc, el bosc no seria la meva elecció.

A l’acabar aquest tram del viatge, un poble on poder-me perdre entre els seus estrets carrers de pescadors m’estava esperant. M’encanten els llocs marítims; aquella olor a l’aigua salada que omplin l’ambient em recorden la meva infantesa, a aquells estius al poble de l’àvia que ara semblen tan llunyans.

Per casualitat, una nit molt clara i plena de gent a vessar, un vell amic i jo ens vam retrobar, originant així un sentiment de nostàlgia molt gran, fet que va derivar que a partir d’aquell moment ell es va unir un temps a la meva aventura. Durant uns dies em va deixar viure a la seva casa i vam fer memòria de tots els divertits moments que havíem viscut, recorrent així totes les platges i restaurants de la zona. Vaig pensar que calia fer una pausa per decidir el lloc que havia de triar i passar un temps amb ell.

Per passar uns dies de relax i molt llegir, ens vam dirigir a un lloc més serè i tranquil, on banyar-nos en unes olles situades al costat d’on estàvem acampats, parada obligatòria si no et volies cremar després d’un llarg dia d’esport. També vam llogar unes bicicletes per pedalar al llarg d’una antiga via que travessava gairebé totes aquelles terres. Ens vam sentir com uns nens petits que descobreixen un món ocult als seus ulls.

En acabat vam embarcar-nos en un seguit de visites a llocs ben diferents, encara que cap d’ells em va convèncer per fer la tria. Tastar vins, visitar unes runes de la guerra civil i fins i tot navegar pel riu com abans. Els riures i plors eren assegurats. Tot i això, el meu amic desconeixia el motiu del trajecte, tot i que mentiria si digués que jo sabia quin seria el final.

En aquell moment els nostres camins es van separar, ja que ell va decidir tornar a la seva rutina, i tot seguit la recerca de l’indret que ho havia de finalitzar tot va seguir endavant.

Cansada i sense ja forces existents, vaig fer un últim esforç demanant ajuda a l’únic familiar que em quedava, el meu cosí, que vivia a uns quilòmetres d’on estava en aquell moment. Després de parlar molta estona i aconsellar-me sobre diferents paratges, ens vam acomiadar i, decidida, em vaig embarcar en el tram final del viatge. Ja sabia el meu destí.

L’escuma de les onades que ferotgement colpeja els meus peus em recorda cada instant el que ha estat aquest intens i últim estiu per mi. Avui és el dia. El far, pintat de blanc i roig em fa companyia igual que les gavines, que aletegen per sobre el meu cap constantment. Després d'haver-me despertat d’una llarga migdiada miro l’horitzó. El cel està tintat de matisos grocs que anuncien l’arribada de la nit. Deixo caure a l’aigua tot el que porto damunt a mesura que avanço. Mentre el nivell del mar em va cobrint lentament tot el cos, recordo tots els moments que algun dia m’han arribat a fer feliç.

Mar endins, el meu cos, emmalaltit i sense cap cura, finalment queda suspès a l’aigua, i el que era el meu ser desapareix, alhora que la meva ànima, que s’enfonsa per trobar una altra escapatòria.

Pol Ferrando

*Conte premiat en el Concurs de contes breus i poemes 2021.