La rosa

 

 

 

 

 

 

 

 

Començo aquesta carta amb un dolor de dits horribles, ja que l'artritis no em deixa en pau. Escric aquesta carta, per si el dia que jo no estigui en aquesta vida terrenal algun nét o fill meu trobi aquesta carta i amb l'esperança que la meva pròpia experiència en aquesta vida sigui recordada.

Aquell 12 d'abril del 1937 vaig ser detingut per les forces antirepublicanes i després deportat a un camp de concentració de Figueres anomenat, si no m'equivoco, La Carbonera. El primer que van fer va ser prendre’m el rellotge i les meves coses de valor. L’únic que van deixar-me van ser unes petites llavors de rosa que em va encomanar que comprés ma mare el dia que em van empresonar.

Recordo com si estiguessin davant meu aquelles parets infinites, aquelles parets grises fetes de formigó i recobertes amb una gran xarxa de filferro que els envolta. Des d’un punt aeri, segurament, pareixia que ens menjava, i sí, era així aquell camp: ens menjava fins al punt que les nostres forces s'acabaven i finalment moríem.

Els primers dies en aquell camp vaig conèixer l'Arnau, un noi que l'havien detingut per publicar en un diari poesia antifeixista, i junts vam establir una gran amistat, i inclús compartíem menjar, i mira que era quasi imposible, ja que pràcticament no n'hi havia.

Per aquells primers dies ens van rapar el pèl i ens van fer treballar, o més ben dit esclavitzar, en el treball d'una mina de carbó. En fi, era un presoner més dins d'un món d'innocents.

Un dia que feia una calor horrible, em vaig trobar a la butxaca del meu pantaló de pres unes poques llavors de rosa i em va passar un pensament pel cap: «És l'últim record que em queda de la meva mare». I sí, eren aquelles llavors que em va fer comprar la meva mare el dia que em van empresonar.

Automàticament em vaig separar del grup i vaig decidir fer un acte molt simbòlic per recordar la meva mare: vaig plantar les llavors de rosa en un petit turonet de terra fet amb molt de estima.

Aquella nit vaig plorar, vaig recordar la meva mare. Pobra, segur que ella ni sabia que estava allí i que segurament jo moriria allí. I aquella nit, entre llàgrimes, em vaig prometre que faria créixer aquelles llavoretes simplement per recordar la meva mare i la seva olor, aquella olor de flors...

Feia ja tres mesos que estava al camp de concentració i ja feia setmanes que sols ens donaven un got d'aigua al dia. Jo donava mig got d'aigua a les roses, per així recordar cada dia la meva mare, ja que si d’alguna cosa n’estava segur és que l'esclavitud et fa desaparèixer la humanitat i per tant els records.

A la primera setmana de donar aigua a aquella llavoreta va brotar un petit filet verd, i va començar a créixer. Estava content, dins el dolor, estava feliç. Recordo que inclús vaig plorar d'alegria perquè sentia la meva mare a prop.

Un mes després, jo i l'Arnau continuàvem amb les nostres tertúlies, ja que eren l'única via d'entreteniment que hi havia. Parlar... i inclús hi havia cops en què els guàrdies ens maldaven o inclús pegaven per parlar... Recordo aquella frase d'Arnau: «Que és la vida d'una persona sinó un conjunt de fets moguts per les emocions».

I jo li vaig dir que en el moment en què una persona deixa de tenir emocions deixa de ser una persona. I ara ho penso i caic que els guàrdies no eren persones sinó cossos moguts per les ordres d'un home més fort ,i això no és vida sinó que també és una esclavitud.

Aquell dia vaig veure la flor d'aquella flor i era una rosa, una simple rosa, roja, roja com els llavis de la meva mare, i si m'apropava el suficient podia sentir l'olor de ma mare. Cada dia em parava enmig del meu treball de carboner i mentre els guardes no miraven em parava a olorar la rosa.

Un dia mentre regava la rosa amb el meu mig got d'aigua, em va veure un guarda del camp de concentració. Recordo que aquell guàrdia va anar de pressa contra mi i amb un àgil cop de porra va intentar destrossar a rosa, però jo vaig parar aquell cop amb el palmell de la mà.

A continuació van vindre molts moments desagradables: em va apallissar i em va dir que podia triar entre dues opcions: destrossar la rosa (EL RECORD DE LA MEVA MARE) o deixar-la, però si era així, en el moment en què la rosa es morís, jo també moriria afusellat. Vaig elegir salvar la rosa.

La rosa creixia, la meva vida s'acursava. Recordava aquelles històries que em deia la meva mare sobre Sant Jordi, recordava quan em deia que en el moment que el drac mor creix una rosa roja de la seva sang, i ben bé era així, aquella rosa creixia amb un preu molt elevat, la meva sang.

El primer dia que vaig veure caure el primer pètal va ser un moment horrible, vaig sentir que el meu cor defallia i l'Arnau (que no sabia res d'això) em va preguntar per què estava tan trist, que sol era una simple planta... Jo recordo el moment que, després de sentir això, em vaig tirar als braços d'ell i vaig començar a plorar. Sentia que la meva vida acabava. En veure aquella escena tan dramàtica va vindre el guarda del nostre grup i em va apartar d'Arnau, em va pegar i després em va deixar sol. Recordo aquella imatge meva, envoltat en un toll de sang, i recordo com aquell toll de sang va acariciar suaument aquell pètal de rosa caigut.

Pocs dies després, sols quedaven uns dos o tres pètals (no ho recordo ben bé) i cada dia regava la flor, però era impossible... Notava que la meva vida s’acabava.

El guarda, que vaig descobrir que es deia González, em va anar a buscar una nit i em va dir que l'afusellament no el faria ell sinó que el faria Arnau, obligat.

El dia del meu afusellament va ser el 27 de maig del 1939. Era de nit i em van agafar a mi i a Arnau i van obligar-lo a canvi de la seva llibertat.

Arnau em va mirar i vaig veure com li queia una llàgrima de l’ull. Aquell moment vaig entendre que les bones persones existeixen.

Aquell dia ningú va morir, recordo tot el que va passar amb tot detall. Arnau va aixecar el fusell que li havien donat i va apuntar als guardes. No va dir res, però la seva mirada ho deia tot. Va disparar a terra i els guardes van tirar l'arma. En aquell moment vaig descobrir que el guarda González no era una persona sinó un esclau del sistema militar. Arnau va despertar tota la nau de presoners i els va portar tots a la porta del camp (que consti que els guardes dormíen en una nau a part).

Ningú sabia que estava passant, tots pensaven que anaven a morir, però no, aquell dia el bé va guanyar i tots vam fugir, ja que Arnau va aconseguir trencar la porta amb el fusell.

Ara fill o nét meu, ja saps la meva història. Recorda que les males persones no existeixen, sinó els esclaus de la nostra societat, en canvi, fill o net meu, et puc assegurar que les bones persones existeixen.

Aquest relat és ciència ficció inspirat en llocs reals i fets reals. Els personatges sols existeixen a la meva imaginació i ara a la teva.

Adrià Castelló

*Accèssit del Concurs de relats breus i poemes 2021.