23 de maig del 2016

Amagatalls



Quan tot va començar, quan aquella història d’amor entre dos amics sortia al cel, també començava una guerra, al 1933, que faria un relat difícil i ple d’obstacles.

En Joseph Samson mai s’havia imaginat la seva vida adulta, però ara que ja complia els tretze, ja li rondinaven pel cap els típics pensaments encarats al futur. Era un noiet de poca estatura, el més baixet de la classe, i això, de tant en tant, li proporcionava mofes per part dels companys d’escola. En Joseph vivia a Auschwitz, Polònia, on havia nascut ell, la seva germana petita, la Caroline i la seva mare, la Paola. El seu pare, en David, havia nascut a Lille, al nord de França, però es va traslladar a Brussel·les quan tenia dotze anys i finalment a Auschwitz, als disset, on va conèixer la Paola i es va quedar a viure per sempre a la ciutat. En David era d’origen jueu, el que va fer que la resta de la família adoptés la religió.

La família Samson fins al moment havia anat tirant en la seva vida. Amb pare conserge de la caserna policial de la ciutat i la mare professora de dansa, la família s’havia pogut permetre petits luxes com viatjar, portar els fills a escoles privades...

Aquell any en Joseph havia conegut una noia a l’escola, la Mariane, amb la qual havia connectat des del primer moment que l’havia vist. Fins ara havien estat amics, molt amics; es contaven els secrets més íntims, jugaven sense parar, s’anaven a visitar l’un a l’altre... Però ara, la Mariane havia passat a ser una novieta per al noi. Feia menys d’un mes, després que els pares li fessin la xerrada que ja començava a ser adolescent o preadolescent, en Joseph li havia demanat de sortir a la Mariane, que des de feia temps li agradava. Ella, per a sort del noi ho havia acceptat, ja que ella tenia els mateixos sentiments encarats a ell.

Aquell matí, però, va ser diferent. Era dilluns, però aquell dia el pare d’en Joseph no treballava per vaga. A les onze del matí van trucar a la porta. Els toc-toc contra la fusta eren potents i insistents, cosa que va fer que en David anés tot el de pressa que podia a obrir la porta. Eren dos guardes del cos policial amb una carta que els advertia que havien de recollir-ho tot i fer les maletes. Al final de la carta hi havia una signatura, una firma d’un tal Adolf Hitler.

—Com que hem de fer les maletes i recollir-ho tot? Per què?— exclamà en David indignat.
—El senyor Hitler ens dóna unes ordres i nosaltres l’hem d’obeir. Ells ens ha manat fer fora del territori tots les jueus. Diu que no tenen cap dret i si ell ho diu, els seus homes també ho pensem. També remarca que això només és el principi, així que faci el favor d’empaquetar-ho tot si no vol anar-se’n sense res— digué el guarda.
—Tot això és una bogeria! I els meus fills? I la meva dona?
—Hem enviat un guarda en busca dels seus fills i un altre en busca de la seva dona. Us portarem a l’estació de tren, des d’on viatjareu fins al camp de concentració, on romandreu tancats fins que en Hitler actuï. Ah, i senyor, com ja li he dit, jo no faig les lleis, només obeeixo les ordres dels meus superiors. Té deu minuts per recollir-ho tot. L'esperem a la porta.
—Que no! Jo d’aquí no em moc! Els jueus tenim els mateixos drets que tothom!
—Miri— digué el guarda apuntant-lo amb la seva pistola— o entra ja a casa i fa les maletes o me l’enduc ara mateix. No m’obligui a disparar-li.

En David, indignat, va entrar a la casa i va enllestir-ho tot ràpidament, per por del què li pogués fer aquell home malcarat.

A l’escola d’en Joseph també van trucar a la porta. Quan es va obrir va aparèixer un home alt com un sant Pau, que només entrar va pronunciar el nom del noi, el va agafar pel braç i li digué que el portarien primer a l’estació i després als camps de concentració. Sense pensar-s’ho més, el guarda se’l va endur. En Joseph va intentar resistir-s’hi, però aviat va veure que eren intents fallits. La Mariane es va quedar en blanc, com si se li hagués congelat la sang, mentre veia el noi desaparèixer en l’horitzó a través de la finestra.

Aquell migdia, mentre la família de la noia dinava, ella va exposar tots els fets del matí. Els Baukagham sempre havien estat bones persones; no eren jueus, però no s’hi havien portat mai malament amb ells, i menys amb els Samson, i allò no era fet per esborrar la seva amistat. Els pares de la noia es van quedar pensatius per un moment, mentre veien com la cara de la Mariane s’anava enfonsant en un pou de tristor. Els Baukagham es van mirar als ulls.

—Filla, potser en unes altres circumstàncies no et diríem això, però pensem que no hi ha cap altre remei ara. T’ajudarem en tot i més per retornar els Samson aquí, com sempre havia estat, i començarem per anar a l’estació de la ciutat, a veure si els podem treure d’allí; si no, anirem als camps de concentració, però els rescatarem, costi el que costi!— va dir el pare de la noia, parlant també per la seva mare.

La Mariane va somriure, un somriure d’aquells dolços que omple la cara d’algú enfonsat, una rialla que valia més que mil paraules.

Aquella tarda els Baukagham estaven plantats en un petit racó de l’estació d’Auschwitz, intentant localitzar els Samson. Res. Entre tanta multitud era difícil veure algú. Acte seguit va arribar un tren, un tren llargíssim que va carregar tota aquella gent, tots jueus, tret dels guardes i de la família de la Mariane, que es van poder escapolir en l’últim vagó.

Un cop als camps de concentració, els Samson van ser dirigits cap a unes casernes, on s’hi estarien fins nova ordre. Durant el camí la família no s’havia atrevit a parlar gaire; només amb les cares pagaven. Mentrestant, els Baukagham s’havien posat darrere uns matolls, intentant localitzar els seus objectius per al rescat.

Aquell mateix vespre, quan tothom anava a dormir, van trobar la caserna dels Samson, situada al nord-est del camp. Intentant fer el mínim soroll possible van fer la ruta fins la caserna. Van trucar a la porta suaument, però amb decisió. Els va obrir la Paola, que només de veure’ls sabia que per fi allò s’acabava. La família de la Mariane va entrar i va explicar tot un pla que prèviament havien estudiat, aprofitant que el pare Baukagham coneixia el terreny.
Tots van sortir en fila, com soltats a punt de combatre, i van enfilar el camí que portava fins un turó proper, des d’on tindrien un camp de visió de tota la ciutat. Aprofitant una petita pausa, en Joseph li va donar un petó a la Mariane, un petó com de pel·lícula, que va significar tot allò que pensaven tots dos.

De sobte van sentir un soroll: un dels guardes s’havia adonat de la mancança d’algú i unes petjades sobre un terra fangós ho confirmaven. El cor els sortia del pit, què farien, ara? Per sort, hi havia un forat sota uns matolls on s’hi van poder escapolir. El guarda va registrar la zona. Res. Però es veu que no s’havia rendit i es va quedar a fer nit al terra d’allò que semblava ser un conjunt de matolls que, més amunt, donarien lloc a un bosc. Les dues famílies, malgrat tot, també van fer nit, bastant incòmodes, dintre aquell amagatall.

L’endemà, a la primera llum d’alba, no va ser el sol qui els va despertar, sinó un guarda, aquell que la nit anterior els havia trobat a faltar, que baixava cap al camp per demanar reforços. El camí que els hi faltava per recórrer pel turó per endinsar-se en les profunditats del bosc, que els proporcionaria una mica més de protecció, era encara llarg i si no volien ser descoberts pels reforços que aquell guarda havia anat a demanar, s’havien d’afanyar, i molt.
Amb el cor a la mà van córrer com van poder, intentant no fer fressa. Just en aquell moment, cinc guardes, ara quatre més, estaven disposats a trobar-los. Un cop més, un petit amagatall situat entre un petit rierol, uns matolls i unes branques baixes d’un arbre feien un lloc més segur que a la intempèrie per no ser descoberts. I van tornar a no ser descoberts pels guardes, ja una mica desesperats en la recerca. Tot i això, semblava que els guardes no es rendien mai i van tornar a baixar per buscar encara més reforços.

Les dues famílies ja es començaven a cansar d’aquell joc. De debò que era tant important no perdre una família de jueus? I així va ser com va tornar la correguda. Ara ja s’endinsaven en les profunditats del bosc, que de per si ja semblava un amagatall, una fortalesa natural.

Però com era d’esperar, el joc del gat i el ratolí encara no s’havia acabat. Ara però, n’eren una vintena els que els empaitaven. Els van veure des de lluny corrent amunt pel turó. Ells els portaven cert avantatge, així que van continuar amunt i amunt. Però, pocs minuts després, els ratolins ja havien estat preses dels gats, que finalment se n’havien sortit amb la seva.

Els guardes van baixar les dues famílies al camp, els van tancar en un departament on s’hi tirava gas i bé, el final ja el deveu imaginar.

«Sí, no era el final que s’esperava per a unes famílies que sempre ens hem portat bé amb la societat, però és la duresa d’un inici de dictadura, que farà mal a més d’un innocent. Mai ningú ens hagués desitjat aquell final, bé, ningú menys el Hitler, que vés a saber on devia tenir el cap quan va prendre aquestes decisions, però bé, no som qui, ara, per canviar un final tan tràgic. El present que vivim en aquests moments no el podem canviar», van ser els últims pensaments d’en Joseph i la Mariane, abans de fer-se l’últim petó que sentenciaria la seva vida.


Maria Subirats Múria


*Treball premiat en el Concurs de contes breus 2016 en la categoria de primer cicle d'ESO.






29 d’abril del 2016

Treballs premiats en el II Concurs de haikus il·lustrats 2016

Divendres 22 d'abril, en el transcurs dels actes de celebració de la Diada del Llibre que es van fer a l'institut, es van donar els premis del Concurs de haikus il·lustrats, convocat per la biblioteca de l'Institut Crisòfol Despuig, de Tortosa, el curs 2015-2016.


Aquí teniu una presentació de diapositives dels treballs premiats, obra de Meixia Zhu, Sara Ortiga i Màxim Zayats, de 4t d'ESO; Oussama Toujane i Fatima El Khatbi, de 2n ESO; i de la professora Tere Izquierdo, i també un tauler de Pinterest amb tots els participants:



21 d’abril del 2016

A mysterious accident



Suddenly we heard a loud noise coming from outside and we ran quickly to the street to see what was happening. Two cars had crashed and there was nobody in the cars. It was very strange. How can two cars crash with nobody inside? Who was driving those cars? ‘A ghost perhaps’, said my brother jokingly.

It was a mystery, so we phoned the police and a quarter later they were in front of the mysterious accident. First, the police officer couldn’t believe that nobody was driving those cars, later he started asking questions: ‘When was the accident exactly? Did you see someone escaping from the cars?...’.

I explained that that morning, while we were having breakfast, we heard a very loud noise coming from the street; it was 7:36. Then we ran to the street to see what was happening and help the people who were in the cars but when we got near the accident we saw there wasn’t anybody injured and nobody needed our help because there were no people in the cars. And finally we phoned the police.

‘Thank you. We will tell you if we discover what has happened’, said the policeman. We were astonished because nobody could explain to us what had happened in the street, but I had to forget the accident and go to work, because we have lots of projects to develop at the moment. So, at 9:45 I had to leave home to go to work.

I have been working for National Scientific Laboratories for a year and now we are working and testing new car designs. These cars can fly, so I’m very excited about the project but I’m more keen on discovering new technologies that all of us can use every day like new phones that can be charged without electricity or phones that can save our lives. My co-workers have just invented a new system of phones for old people, like our grandparents, who can’t use a smart phone because most people at this age don’t understand the current system.

When I arrived at the laboratory, Maria asked me why I was late; I explained the mysterious story and she answered: ‘What a coincidence; some people are working here on cars which don’t need a driver. Why don’t you ask them if they were testing this type of cars this morning? Do you remember the colour of those cars? It can be useful to know if those cars were from this laboratory. Ask Paul; he will help you’.

I didn’t wait any more and I went to visit Paul. He looked sad so I asked why he was looking upset. ‘We have invented a new type of car which doesn’t need a driver but they disappeared this morning when we were going to test them in the street. We phoned the police and they said they would inform us if they got more information. Later we checked the security cameras and we saw two men stealing the cars and leaving in them. They don’t know how the cars work so probably they will crash. We are very sad because that cost us two years of work’.

‘I’m sorry to hear that but I have to ask you one question; what was the colour of those cars?’
‘They were blue and red but, why do you ask me that?’, said Paul.

Suddenly my phone rang. It was the police number. I answered the call and I explained that the cars involved in the crash that had happened in the morning in front of my house were the same cars that had disappeared from the laboratory.

The policeman said: ‘Yes, you are right but…the thieves stole the cars at 5:28 from the laboratory, and then they robbed a bank at 6:45; while they were in the bank, the cars left and they men stayed in the middle of the road with all the money; then, the cars tried to return to the laboratory but their GPS got crazy and unfortunately they crashed in front of your house. And one more thing; tell your co-workers that the next time they have to be sure that the keys aren’t in the car’.

When he finished explaining to me what had happened I couldn’t believe it.

Ring, ring...

—‘Jane, good morning! Did you dream a lot last night?’


Andrea Cid


*Treball premiat en el Concurs de contes breus 2016 en la categoria de segon cicle d'ESO.


La inesperada salvació de la guerra



Vaig tindre una impressió horrible al veure la llum de l'exterior, el món que m'esperava i la lluita del meu poble i de tota la humanitat. Tot i això, em vaig anar acostumant a la nova vida en el nou món de preocupacions que m’havia tocat pel fet de néixer on vaig néixer. Hagués preferit quedar-me més temps gaudint de l’escalforeta que em proporcionava el cos de la meva mare, més enllà dels nou mesos de rigor que em corresponien.

Primer vaig aprendre a gatejar, després a menjar i finalment i amb molta dificultat a caminar. Una vegada vaig haver après a caminar, també vaig poder sentir el que era córrer. Tot passava molt ràpid. Les paraules sortien de la meva boca més ràpid que el moviment de la meva llengua. Em quedaven només 4 mesos per anar a escola. Els meus germans sempre se'n burlaven perquè no sabia els números en anglès o perquè no sabia parlar bé. Anar a escola era el meu somni a punt de fer-se realitat.

Era cert que no sabia parlar bé ni podia entendre totes les converses que sentia, però comprenia perfectament els sentiments dels meus pares i del meu poble. Síria necessitava ajuda, una ajuda global i humanitària. La por de la família, els comentaris de les notícies, els sorolls i crits de l'exterior feien part de la rutina diària de la gent del barri.

Quedaven cinc dies per anar a escola, però l'ambient no era molt agradable. En aquells últims dies la meva mare no parava de plorar, el meu pare es passava tot el dia fora de casa i els meus germans grans no sortien de casa. El dia abans del gran dia, els pares es presentaren amb les maletes i el meu pare em va agafar en braços. No van dir ni una paraula. Tot era fosc, el barri buit, nosaltres corrents i jo plorant per aquell petit somni que no s’havia pogut fer realitat i per la tristor de la família.

Dos hores després ens portaren a la mar. Vaig començar a somriure ja que pensava que estàvem a la platja. Després d'una estona vam embarcar en una petita barca. Hi havia molts nens i dones. No sabia amb exactitud què anàvem a fer, però del que sí que estava segur era de l'ambient, que era terrorífic i insegur.

Mentrestant jo dormia profundament i tendra. Sentia una mica de fred però amb l'amor de la meva mare no em podia queixar. Només se sentien la remor del mar i el motor de la flota. Després de tres hores tot va començar a canviar. La tempesta va embogir, el motor de l’embarcació va callar, la temor va augmentar, la foscor se n’anava i ja no quedava cap esperança. Aquell instant va ser terrorífic, tot i que l’ única cosa que recordo és el tomb de la barca.

No podia ni plorar ni riure, no podia ni obrir ni tancar els ulls, no sabia ni nadar ni flotar. En fi, no tenia cap possibilitat. La mar ens va trair. Per un moment vaig sentir la l’escalfor de la mà de la meva mare però va durar poc perquè la força del mar ens separà i ens allunyà. La respiració se'm va tallar, una ànima començava a sortir de mi, començava a veure un altre paradís, com un altre món més il·luminat que el nostre món.

Des d’allí dalt podia contemplar el meu cos estirat i solitari damunt de la sorra, la sorra d’una platja de Turquia, allí on els meus pares tenien intenció de fer-nos feliços. No estic trist: la meva mare i el meu germà em van poder acompanyar i sé que d'aquí a poc temps el meu pare també ens acompanyarà.

No té cap mèrit matar, ni conquerir, ni castigar per les creences i per les aparences. Tot el que importa és que cadascú sigui conscient dels seus actes i que aprengui el lema de la Revolució Francesa.


Dedicat a Aylan Kurdi, el nen sirià mort a la
platja de Bordum (Turquia)


Nacera Charef


* Conte premiat en el Concurs de contes breus 2016, en la categoria de batxillerat.



20 de febrer del 2016

Bases del Concurs de contes breus 2016


Un any més l'Institut Cristòfol Despuig convoca el Concurs de contes breus 2016.

Hi pot participar l'alumnat, el professorat i el personal no docent de l'institut i presentar una narració de tema lliure escrita en català, castellà, anglès, francès o alemany fins al dia 10 d'abril de 2016.


Aquest any estrenem un cartell nou, obra de Cristina Zandovas de 3r d'ESO, realitzat gràcies a una activitat coordinada per la professora d'Educació visual i plàstica Rosa Curto.

19 de febrer del 2016

Un diumenge com tots els altres


Avui l’alarma no sona, el mòbil no està tancat però com si ho estigués.

La Marta es desperta com quasi tots els diumenges a les deu aproximàdament i el primer que fa és anar al lavabo, aquell lavabo de parets molt blanques. Després va a la cuina i obri l’armari que hi ha sota de la televisió i mira tots els tipus de donuts que hi ha, però opta pels de xocolata i després es prepara un te. Després d’esmorzar s’ordena l’habitació i es fica davant l’escritori a fer feina de classe.

A l'acabar, se'n va a dinar. La taula està llesta i Andrea asseguda la primera. Després d’aquell bon dinar, la Marta va directe a l’habitació i obri l’armari. S’està mitja hora mirant roba fins que tria uns texans i una camisa blanca. Es fa tard. A les quatre ha quedat amb Marc, el seu nòvio, per a acomiadar-se d’ell, ja que estudia a València. La mare la crida amb un “Va, noia, que el Marc se’n cansarà d’esperar!”. Queden al lloc de sempre. Marc ja està allí. "Bona tarda, noieta, tornes a fer tard", són les primeres paraules del jove.

Dos hores després, Marta torna a casa trista, per no haver pogut estar més temps amb ell. No passa res, el divendres el tornarà a veure. A casa Marta pensa: "Ja ha tornat a passar un dia més".


Alexandra Draghici, 4t ESO

7 de febrer del 2016

L'empresari solidari


Hi havia una vegada un empresari català, molt important, que guanyava tres-cents mil euros a l’any. Vivia a Nova York amb la seua dona i els seus dos fills de deu i dotze anys.

Aquest empresari era important perquè era el director de l’empresa que ell mateix havia creat: una marca de roba que va triomfar arreu del món. Ell dissenyava la roba: pantalons, dessuadores, camises, samarretes… La seua dona era famosa perquè treballava de model a l’empresa del seu marit.

El director de l’empresa va tenir la gran idea de donar a conèixer encara més l’empresa: fer una desfilada de models a Central Park. Aquesta desfilada, deia el director, tenia un secret però ningú sabia quin era. Quan va arribar el dia de la desfilada el director ho tenia tot controlat, els vestits estaven al lloc, les models preparades, i hi havien acudit més de quatre-centes persones. Ell estava molt nerviós.

Va començar la desfilada i el director veia que anava tot com la seda, la roba estava meravellant la gent, fins i tot la botiga: havien obert expressament per l’esdeveniment i van haver de tancar perquè es van quedar sense roba.

Quan es va acabar la desfilada, va sortir a parlar. Va dir que estava molt agraït a tothom, i que els diners que havia guanyat durant tota la seva carrera els enviaria als països més pobres del món. I així va ser, aquest empresari va alegrar a tot el món.


Martí Carot Mora, 1r ESO



Per sempre?



Li encanta estar amb ell. Li encanta que l’agafi de la mà com ho està fent ara, que li somrigui, que la besi... L’Aina l’estima molt i sap que ell a ella també. Però el que no sap és que el Víctor està a punt de donar-li una notícia que la destrossarà per dins.

El somriure tan ple d’alegria i amor s’esborra immediatament de la cara de la noia en escoltar el que el seu xicot li acaba de dir. El cor li ha fet un salt i li ha deixat de funcionar, ja no se sent la sang a les venes i els ulls se li han omplert de llàgrimes. De veritat que se’n va a viure als Estats Units i que per això vol tallar amb ella? No s’ho pot creure, no ho assimila, l’únic que es veu capaç de fer és posar-se a plorar desconsoladament. El noi sense poder evitar-ho fa el mateix i l’abraça. Els dos es fonen en una càlida i tendra abraçada de llàgrimes i petons.

Ha arribat el dia de dir adéu, els dos saben que serà massa dur i cap ho vol fer, però no hi ha cap altra opció. L’avió del jove està a punt de sortir, cap dels dos sap com s’han d’acomiadar, així que sense pensar-ho dues vegades, és el noi qui s’abalança sobre ella i li fa un petó, dolç, el petó més intens que els seus llavis han tastat mai i ple de sentiments i emocions.

—T’estimo, com mai he estimat a ningú, i així serà per sempre.— li diu el noi amb llàgrimes als ulls.

—Jo també t’estimo. Em promets que serà per sempre?

—T’ho prometo, per sempre.

El Víctor puja dalt de l’avió, li pesen les cames a cada pas que dóna, ho donaria tot per poder-se quedar allà amb ella, però el seu pare ja ha pres una decisió que no pensa canviar, ja que l’espera assegut dins del vehicle. Tot s’acabarà així? No, no ho pot permetre. L’Aina ha sigut la persona qui li ha ensenyat què és l’amor de debò, per qui donaria la vida tants cops com fes falta, la persona amb qui desitja estar dia i nit.

Deixa la maleta al portaequipatges i, com que no té temps de baixar fins a baix perquè les portes ja s’estan començant a tancar i els motors han arrancat, trau el cap cap per una finestra i crida com mai ho havia fet abans:

—Per sempre?!

La noia ha sentit perfectament aquell crit que tothom ha pogut apreciar. Emocionada i eufòrica, l’Aina deixa anar una rialla plorosa. Davant de l’atenta mirada de la gent de l’aeroport, es deixa portar pels seus sentiments i, abans que l’avió s’enlairi, amb tot l’aire dels seus pulmons posats en dues paraules li contesta cridant:

—Per sempre!


Eulàlia Espuny, 1r ESO

18 de desembre del 2015

Premis del VI Concurs de microrelats de terror 2015


El jurat del VI Concurs de microrelats de terror 2015, format pels responsables de la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig, amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres, ha acordat donar els premis següents:

Categoria primària:

Relats en llengua catalana

Què passarà amb els nens?, d'Ainhoa Pallarés Ventura, 4t de primària.
Escola Sant Roc, Paüls.

Rialles de Tots Sants, de Deneb Roure Vila, 6è de primària.
Escola Sant Miquel, Deltebre.

L'ombra de l'Arnau, de Xavi Marcoval López, 6è de primària.
Escola Jaume Balmes, Santa Bàrbara.

Relats en llengua castellana

Los muertos vivientes, d'Alisson Nenger Rusa, 6è de primària.
Escola de Bítem, Bítem.


Categoria secundària:

Relats en llengua catalana

Les set de la matinada, de Rut Salvadó Bertomeu, 2n d'ESO.
Institut de Deltebre, Deltebre.

L'últim sospir, de Noemí Muñoz Bota, 4t d'ESO.
Institut Ramon Berenguer IV, Amposta.


Relats en llengua castellana

Juego de niños, d'Alexia Sentís Navarro, 2n d'ESO.
Institut Julio Antonio, Móra d'Ebre.

El bien y el mal, de Sara Ortiga Sánchez, 4t d'ESO.
Institut Cristòfol Despuig, Tortosa.


Relats en llengua francesa

Une nuit terrible, d'Oriol Colomé Serrano, 4t d'ESO.
Institut Escola Daniel Mangrané, Jesús.


Relats en llengua anglesa

Don't say Sally, d'Andrea Cid Lombarte, 2n d'ESO.
Institut Cristòfol Despuig, Tortosa.


Categoria batxillerat i cicles formatius:

Relats en llengua catalana

Al final del passadís, de Montse Bonet, 2n de batxillerat.
Institut de Deltebre, Deltebre.

Un destí inevitable, de Manel Gonzàlez Sorribes, batxillerat.
Institut de Deltebre, Deltebre.


Relats en llengua castellana

Su bolígrafo paró de repente, d'Esteve Canalda Boldú, 1r de batxillerat.
Institut Cristòfol Despuig, Tortosa.

Una historia un tanto peculiar, de Zaida Vázquez Justicia, cicles formatius de grau superior.
Institut Montsià, Amposta.


Relats en llengua francesa

Le pire rêve de ma vie, d'Eliane Hoffer Forner, 1r de batxillerat.
Institut Cristòfol Despuig, Tortosa.


Relats en llengua anglesa

My bad side, de Ferran Buera Nadal, 2n de batxillerat.
Institut Joaquín Bau, Tortosa.



El lliurament dels premis es farà dimarts 22 de desembre de 2015 a la sala d'actes de l’Institut Cristòfol Despuig en el transcurs de la cantada de nadales en català, castellà, anglès, francès, alemany, llatí i grec clàssic que farà l'alumnat del centre, a partir de les 11.30 h.

Si voleu llegir els relats premiats, cliqueu a sobre dels títols dels relats o llegiu el llibre sencer a Issuu.



La resta de contes premiats en altres convocatòries està disponible al bloc Calaixó de sastre i també en format de llibre electrònic a Issuu.



Su bolígrafo paró de repente


Su bolígrafo paró de repente. El joven estaba sobresaltado y eso quedaba plasmado en su blanca piel. Tan solo la pequeña lamparita de su escritorio iluminaba la estancia y la oscuridad se comía lentamente la tranquilidad del periodista.

En su cerebro se proyectaron centenares de fotografías de cuerpos sin vida e historias aterradoras sobre aquel sombrío lugar. Su cabeza y cuerpo giraron lentamente hacia atrás y sus ojos se clavaron en el oscuro y vacío baño.

Quería levantarse, pero algo le impulsaba a quedarse clavado en esa vieja silla de madera. Le puso el tapón al bolígrafo y esperó un momento. Ya no tenía ninguna duda, alguien le estaba observando.

Escuchó un ruido que procedía de la puerta de cristal que daba a la terraza. Puso atención en aquel lugar y en la oscuridad divisó una silueta pequeña que abría la puerta.

El ser se adentró en la habitación y anduvo hasta empapar su rostro adorable de niña con la luz de la lámpara. La sangre del joven quedó congelada en sus venas y éste, demasiado horrorizado, no pudo correr.

No hubo gritos esa noche en la ciudad que nunca duerme ni lágrimas ni remordimientos. Tan solo un hombre colgando del techo de una habitación iluminada por una pequeña lámpara y una carta de muerte descansando sobre una mesa.


Esteve Canalda Boldú
Institut Cristòfol Despuig, Tortosa.



*Conte premiat en la categoria de batxillerat i cicles formatius en el VI Concurs de microrelats de terror 2015, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.