7 de febrer de 2016

Per sempre?



Li encanta estar amb ell. Li encanta que l’agafi de la mà com ho està fent ara, que li somrigui, que la besi... L’Aina l’estima molt i sap que ell a ella també. Però el que no sap és que el Víctor està a punt de donar-li una notícia que la destrossarà per dins.

El somriure tan ple d’alegria i amor s’esborra immediatament de la cara de la noia en escoltar el que el seu xicot li acaba de dir. El cor li ha fet un salt i li ha deixat de funcionar, ja no se sent la sang a les venes i els ulls se li han omplert de llàgrimes. De veritat que se’n va a viure als Estats Units i que per això vol tallar amb ella? No s’ho pot creure, no ho assimila, l’únic que es veu capaç de fer és posar-se a plorar desconsoladament. El noi sense poder evitar-ho fa el mateix i l’abraça. Els dos es fonen en una càlida i tendra abraçada de llàgrimes i petons.

Ha arribat el dia de dir adéu, els dos saben que serà massa dur i cap ho vol fer, però no hi ha cap altra opció. L’avió del jove està a punt de sortir, cap dels dos sap com s’han d’acomiadar, així que sense pensar-ho dues vegades, és el noi qui s’abalança sobre ella i li fa un petó, dolç, el petó més intens que els seus llavis han tastat mai i ple de sentiments i emocions.

—T’estimo, com mai he estimat a ningú, i així serà per sempre.— li diu el noi amb llàgrimes als ulls.

—Jo també t’estimo. Em promets que serà per sempre?

—T’ho prometo, per sempre.

El Víctor puja dalt de l’avió, li pesen les cames a cada pas que dóna, ho donaria tot per poder-se quedar allà amb ella, però el seu pare ja ha pres una decisió que no pensa canviar, ja que l’espera assegut dins del vehicle. Tot s’acabarà així? No, no ho pot permetre. L’Aina ha sigut la persona qui li ha ensenyat què és l’amor de debò, per qui donaria la vida tants cops com fes falta, la persona amb qui desitja estar dia i nit.

Deixa la maleta al portaequipatges i, com que no té temps de baixar fins a baix perquè les portes ja s’estan començant a tancar i els motors han arrancat, trau el cap cap per una finestra i crida com mai ho havia fet abans:

—Per sempre?!

La noia ha sentit perfectament aquell crit que tothom ha pogut apreciar. Emocionada i eufòrica, l’Aina deixa anar una rialla plorosa. Davant de l’atenta mirada de la gent de l’aeroport, es deixa portar pels seus sentiments i, abans que l’avió s’enlairi, amb tot l’aire dels seus pulmons posats en dues paraules li contesta cridant:

—Per sempre!


Eulàlia Espuny, 1r ESO