veiem la punta privada
asseguts de cara a les corbes de pedra,
blanquinoses,
sota el blau radiant tacat de blanc.
Als nostres peus,
dos temps i quatre temps,
lladrucs de gats i miols de gossos,
i l'eco dels crits dels amants.
L’aire camina lliure i silenciós
i el sol crema i ens encega el front.
Les flors xiulen ensordidores
i riuen de felicitat.
Amb els peus a l'abisme,
algú ens senyala amb el dit aixecat.
Les paraules, com les pedres,
amaguen la mà,
covardes, espantades i mortes.
Fortí d'Orleans, maig 2013
Ruben, Pau, Marc, Walid, Shah, etc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada