Meritxell Fernández participa en el Certamen en confinament del Certamen de Lectura en Veu Alta i llig un fragment del llibre Contes de bona nit per a nenes rebels, de Elena Favilli i Francesca Cavallo.
29 de maig del 2020
Lluc Jornet llig un fragment de la novel·la Eragon, de Christopher Paolini
Lluc Jornet participa en el Certamen en confinament del Certamen de Lectura en Veu Alta i llig un fragment de la novel·la Eragon, de Christopher Paolini.
27 de maig del 2020
Mems literaris de poesia catalana
Aquí teniu una selecció de mems literaris de poesia catalana elaborats per les companyes i companys de 4t d'ESO a les classes de Llengua catalana i literatura durant aquests dies de confinament.
26 de maig del 2020
7 de maig del 2020
Premis del X Concurs de contes breus 2020
Ja tenim els contes guanyadors del Concurs de contes breus 2020 que, malgrat el confinament, la biblioteca ha convocat igualment per no deixar de celebrar el seu desè aniversari.
Els contes premiats són els següents:
No m'agrada llegir,
de Meritxell Fernández Borrull, 1r ESO
Dr. Destinity,
de Marina Altadill Gisbert, 2n ESO
El detectiu Otto,
d'Ilinca Muturniu, 3r ESO
La niña que quería volar como las mariposas,
d'Adrià Castelló Martí, 3r ESO
El so de la tempesta,
de Gina Sebastià, 4t ESO
Allò,
de Patricia Beatriz Ordean, accèssit 4t ESO
La nena dels núvols,
de Maria Subirats Múria, 1r de batxillerat
Un conte de por que només em fa por a mi,
de Mariam Ouacif Cortés, accèssit 1r de batxillerat
Enhorabona!
La nena dels núvols
L’Àlex era un soldat. No d’aquells que la seva idea és servir a la guerra, sinó més aviat el que li agradava eren les missions humanitàries. Bé, en realitat tampoc era que l’entusiasmessin, però mai no havia tingut cap vocació ni havia destacat en res particularment, així que ja que li agradava l’esport, conèixer gent, ajudar i que estava enamorat d’una disfressa de militar que li havien regalat quan era petit, va creure que el seu camí anava cap aquí.
Havia crescut en el si d’una família acomodada del nord d’Espanya. No li havia faltat mai res, i podríem dir que era un d’aquells occidentals, com gairebé tots, que són conscients que hi ha altres llocs al món que no gaudeixen dels seus privilegis, però inconscientment pensen que allò queda molt lluny i no va amb ells.
L’Àlex havia entrat a l’exèrcit feia un any, i, ara, per primer cop, era destinat a Kenya per a ensenyar els nens d’una petita escola d’una aldea al sud del país. Així, doncs, la seva intenció era ensenyar els nens a llegir i escriure, principalment, encara que també faria classes de matemàtiques i educació física.
I va ser d’aquesta manera com, al cap de dos mesos, l’Àlex ja estava a l’Àfrica. El grup que li havia tocat no era gaire nombrós, uns dotze alumnes en total. Se’ls parlava en anglès, ja que molts el parlaven.
Una de les nenes a qui ensenyava es deia Mala, una jove molt curiosa i simpàtica que li havia caigut força bé. Si tenia en compte les condicions en les quals vivien en aquell poblat (havien d’anar a buscar l’aigua a dos quilòmetres de l’aldea, els sostres de les cases eren de palla i les parets no gaire aïllants, no hi havia hospitals, ni escoles decents, ni tecnologia, i el menjar sovint escassejava), no acabava d’entendre com aquells nens jugaven sense parar i sempre tenien un somriure a la cara, sobretot la Mala, que semblava ser més que feliç amb el que tenia, especialment, si ho comparava amb el que ell havia tingut a la seva edat. Els adults ja eren una altra cosa. Semblaven haver perdut la il·lusió que tenien els nens, potser perquè ja estaven cansats que els vinguessin a “ajudar” els blancs sense arreglar realment la situació i que fossin els oblidats del món.
Un dia, després de dinar, l’Àlex va veure la Mala asseguda sobre una roca contemplant el cel. Com que no tenia res més millor a fer, s’hi va apropar i es va asseure al seu costat.
—Què mires? —va dir-li ell primer al veure que la nena no deia res.
—Els núvols. —va respondre ella sense abaixar el cap.
—I què diuen, els núvols? —va continuar, que des que havia marxat d’Espanya tenia més curiositat que mai.
—Mira, allò és un ocell. Els ocells poden volar per sobre de tot allò que volen i veure tot el món. Jo, quan sigui gran, també vull veure tot el món.
I es van passar tota la tarda parlant dels núvols i dels somnis. La Mala li va explicar que a ella, quan fos gran, li agradaria viatjar per tot el món i veure com era cada racó del planeta. Li agradaven molt els ocells i sempre que parlava del seu somni deia que volia ser com un ocell, perquè ells viatgen sense parar d’una banda a una altra com si res més importés. Ells eren lliures, allà a dalt.
L’avi de la Mala, que havia mort l’any anterior, li va ensenyar allò que ella en deia llegir els secrets del cel. Deia que quan somiem, quan busquem inspiració o quan volem la solució d’algun problema, sovint mirem el cel buscant alguna resposta. Els núvols ens expliquen històries, històries que són molt personals, perquè cadascú els mira amb uns ulls diferents. L’avi deia que cadascú podia imaginar-se el que volgués i podia somiar que era el que sempre havia volgut ser, perquè el cel ens feia lliures. I les estrelles, ell deia que les estrelles eren les guies de la nostra ànima. Que quan estem amoïnats per alguna cosa que no ens deixa dormir, de nit, mirem el cel. Deia que les estrelles ens tranquil·litzaven perquè simbolitzaven que algú a qui havíem estimat i ja no hi era ens estava mirant des de dalt, que ens estava ajudant i no estàvem sols. Deia que el cel era una espècie de déu que ens donava fe per creure que els nostres somnis es podien fer realitat, que no estàvem sols i que els nostres problemes, tard o d’hora, se solucionarien. L’avi sempre deia que no s’havia de perdre mai l’esperança, que només calia mirar el cel i veure que tot era possible.
A l’Àlex li agradava que la Mala li expliqués tot allò sobre el cel. No sabia per què, però sentia que allò que l’avi li havia explicat era el que feia que la nena sempre tingués un somriure a la cara, i això l’atreia: el fet de tenir la capacitat, sense tenir tots els privilegis que ell havia tingut quan era petit, de ser tant feliç. I durant tots els dies que l’Àlex va estar a Kenya, cada tarda s’asseien ell i la Mala sobre la pedra i ella li explicava els secrets del cel i tot allò que li havia ensenyat el seu avi.
Al cap d’un temps, l’Àlex va tornar a Espanya. Va ser llavors quan es va adonar que no calia tant per a ser feliç. Que les comoditats del seu món estaven molt bé, però no tenien cap valor si no creia en els seus somnis, ni tenia esperança. Potser podia semblar una ximpleria, però la Mala li havia ensenyat que la il·lusió, l’esperança i la fe en els somnis estava a l’abast de tothom, perquè el cel era de tots. Que no era gaire important què tenies o com vivies, que la llibertat estava en la imaginació de cadascú, i que era molt poderosa. Tal i com l’avi deia, el primer pas per fer realitat un somni era creure en ell, tenir fe que els entrebancs se solucionarien, i clar que tot això havia d’anar acompanyat d’acció. No n’hi havia prou només de tenir fe si no perseguies els teus somnis, però el punt de partida era creure que et podies menjar el món i podies ser el que sempre havies volgut ser, i que érem totalment lliures d’imaginar el que voguéssim, que la imaginació i la fe no tenien límits. Des d’aquell moment, l’Àlex cada dia mira el cel.
Maria Subirats Múria
Premi del X Concurs de relats breus 2020, en la categoria de batxillerat en català.
6 de maig del 2020
Un conte de por que només em fa por a mi
No trobo cap interruptor i em fa tanta por la obscuritat que ni tan sols respiro mentre palpo lentament les parets d’aquesta habitació infinita buscant una mica de llum. Només en vull una mica. Una miqueta. Per favor.
Em mossegues la mà, però estic tan aterroritzada que no sóc capaç de moure-la. Si em quedo sense mà per a obrir l’interruptor, ho faré amb l’altra o amb el peu o el nas o el genoll o l’orella, i no penso parar. No fins que no t’hagis menjat cada membre del meu cos, perquè estic cagada. Em devoraràs, però estic tan segura que vomitaràs després, que ni tan sols em molestaré amb preocupar-me. Després, em despertaré dins una banyera plena de vòmit i me’l tragaré, perquè no puc desembossar la canonada i la mare no pot saber-ho.
Buscaré el coi d’interruptor i abans que em mosseguis ja hauré posat la mà entre les dents i t’obligaré a mastegar la meua carn crua i sagnant. T’has deixat una mica allà, pensa amb els punyeters nens d’Àfrica.
Entraré a una voràgine on els meus ulls s’acostumaran a l’obscuritat i qui tindrà temor ara, eh? Qui en tindrà? Tu? O jo?
Seguiré buscant l’interruptor encara que no tingui temor perquè no sooc valenta. Ploraré cada dia perquè està tot fosc i em mossegaràs el braç perquè és el que sempre passa.
Escodrinyaré la sala mil·límetre a mil·límetre, igual que la mama ho feia amb els meus polls de petita, però jo mai acabaré amb aquest buit.
“Promet-me una cosa. Promet-me que si algun dia arribo a fregar o tan sols apropar-me a aquell maleït interruptor no em deixaràs accionar-lo. Promet-m’ho. Fes el que vulguis, però no deixis que l’obscuritat se’n vagi perquè tinc tanta temor. Promet-m’ho. Trenca’m el braç, rebrega’l, retorça cada os, hòstia! Menja-te’l, si vols, però no em deixis fer-ho”, vaig xiuxiuejar entre l’ombra al meu espill.
Mariam Ouacif Cortés
Accèssit del X Concurs de relats breus 2020, en la categoria de batxillerat en català.
Allò
Fa fresqueta, però mereix la pena patir una miqueta de fred per veure l’espectacle. N’he sentit parlar, d’aquestes, per la televisió, i ara que tinc l’edat per poder viatjar sola, he decidit anar a un dels pocs països on s’hi aprecien.
Són les tres de la matinada i m’estic morint de son, però sols es poden apreciar a aquestes hores. Estic al cotxe que he llogat per uns dies i em tapo amb una manta per entrar més aviat en calor. Observo el meravellós espectacle que les aurores boreals m’ofereixen, com les diferents ones decoren el cel d’espectaculars colors. Em sento com si estigués en un somni i no em volgués despertar mai més... Doncs, no vull tornar.
Patricia Beatriz Ordean
Accèssit del X Concurs de relats breus 2020, en la categoria de 4t d’ESO en català.
El so de la tempesta
Ja era ben entrada la tardor, una tardor on havíem estat adormits i poc tafaners, a estones arraulíem els edificis més alts amb una fina manta de seda i provocàvem algunes boirines que ens permetien riure mentr els individus passaven corrent amb compte de no xocar. Per això vam decidir marxar cap a un altre indret, un de nou, on poder experimentar i pedregar.
Una pedregada forta, amb cristalls cobrint tota la superfície i ballant sobre els prats com una dansa tribal. Un festival de llamps i trons i pedres precioses i cauria també fang per fer-ho més emocionant. Els núvols serien grisos com la cendra, les gotes esquitxarien amb força els vidres i els caps dels vianants i nosaltres mentrestant cobriríem el cel de llums i soroll, com una banda sonora. Perfecta. La banda sonora de l’hivern, aquell que s’apropava gelat i que recordarien per sempre.
Barcelona quedaria coberta d’una manta de cotó de sucre pesada, seriosa i trista.
El 31 de desembre vam descarregar amb força, estàvem plens, fins a dalt, teníem ganes de detonar la ciutat i així va ser. Coberts d’una estranya eufòria vam començar el festival.
El primer va ser espectacular, un impacte lluminós que va provocar una petita clariana a tota la ciutat durant uns instants de segon, seguit d’un so estrident com si d’una cantant d’òpera es tractés.
El segon no es va quedar curt, cinc llamps vam esclatar al mateix moment, pareixíem les arrels d’un arbre electritzades, el cel era un quadre. Seguidament, una orquestra va acabar d’explotar a l’immens mar de núvols.
Així en van seguir molts més.
La ciutat va quedar devastada, alguns incendis, rierols que corrien i un silenci incòmode que envoltava la capital.
Havíem acabat.
Gina Sebastià
Premi del X Concurs de relats breus 2020, en la categoria de 4t d’ESO en català.
La niña que quería volar como las mariposas
Tania estaba tumbada en la cama, mirando al techo. Se fijaba en el estampado de las flores y en las mariposas de alas naranjas del techo de su habitación.
Ella era una chica curiosa, un poco tímida e incluso impulsiva, pero sobre todo era obsesiva. Ahora, con la cara ladeada hacia la ventana, se fijaba en el horizonte, miraba al cielo, pero esta vez no se pudo concentrar porque dentro de su cabeza había una voz que no paraba de chillarle y de gritarle. A Tania le diagnosticaron hace poco tiempo un trastorno psicológico. Dentro de su cabeza había algo, una voz, un timbre, a veces un terremoto, que sonaba, gritaba o temblaba cada vez que le pasaba por la cabeza un pensamiento. Ese pensamiento era para Tania una pesadilla, era la muerte de su padre.
Su padre, policía de la brigada número 102 de Barcelona, murió delante de ella. Tania y su padre iban camino a casa. Su padre fue a recoger a su hija al instituto con el coche de policía. Lo primero que le dijo su padre era la broma de cada día:
—Sube detrás ladrona, y agacha la cabeza, y no me pises la alfombrilla.
Tania rió.
Mientras ivan de camino a casa a Tania se le ocurrió un buen plan:
—Papa.
—¿Sí, cariño?
—¿Podríamos ir a comer al restaurante ése donde os hacen descuento a los polis?
El padre se quedó mirando hacia delante, se paró en el semáforo en rojo y dijo:
—Así que la niña ladrona quiere ir al restaurante de la estación de autobuses...
—¡Sí, agente!
—De acuerdo, pero tendré que ir al banco, solo me quedan unos 10 euros.
Decidieron ir a comer al restaurante que estaba junto a la estación de autobuses, pero antes tenían que pasar por el banco. Fue la peor decisión y la última de su vida.
Dentro del banco, su padre se paró delante de la cola para sacar el dinero. Cuando faltaban solo dos para su turno, un hombre con unas gafas de sol, entró por la puerta.
Al padre de Tania no le pareció sospechoso, pero en el momento que se paró frente de un asesor financiero, que estaba sentado delante de su ordenador contado billetes, sacó del bolsillo un revólver calibre 38 y gritó:
—¡Dame el dinero o te disparo!!
Solo con ver la pistola, el padre de Tania se abalanzó sobre el atracador, pero el ladrón apretó el gatillo tres veces. El padre de Tania murió.
Tania se levantó de la cama, no se dio cuenta pero una lágrima le resbalaba de la mejilla. A veces le pasaba, lloraba al rememorar ese momento. Fue directa al comedor a ver la tele, a ver si se podía concentrar en algo. Pero no. Inútil. La sangre le empezó a hervir, se estaba enfadando. Era día a día, era como tener dentro de su cabeza una puerta, sonaba el timbre, una y otra vez, cada vez más y más fuerte, y ella abría pero detrás la puerta no había nadie.
Tania se sentía muy culpable, ella se decía a sí misma que por su culpa su padre murió, ya que fue ella la que le pidió ir a comer al restaurante. Y ahora era tarde para disculparse.
Eso cambió el día que su padre se presentó.
Fue de noche, cuando su madre dormía, Tania no podía dormir, le costaba desde ese día. Siempre se fijaba en las mariposas. Ella pensaba que las mariposas son libres y Tania deseaba sentirse libre como las mariposas. Estaba dentro de una prisión invisible, una prisión hecha de dolor.
Esa misma noche, le pareció oír que alguien caminaba por el pasillo. Cada vez los pasos se iban acercando. De repente, alguien abrió la puerta, pero lo hizo poco a poco, con cariño, como si quisiera entrar sin hacer ruído.
Era su padre, aún iba con el traje, con el que lo enterraron, y sólo tenía algo de diferente, como si una aura azul lo envolviera.
Tania se frotó los ojos, no daba crédito a lo que veía, pero ahí estaba.
A Tania no le salieron palabras de la boca, pero sí lágrimas por los ojos. Se quedó paralizada y de pronto su padre habló:
—Cariño..., sé que tus peores miedos están haciéndote daño, pero lo que pasó no fue culpa tuya, no llores.
Su padre se acercó e hizo como si le quitara las lágrimas de la cara, pero Tania no sintió nada. Después se arrodilló y le dio un beso en la frente, tampoco lo sintió.
Su padre se levantó y se marchó. Tania no sabía qué sentía: ¿Alegría? ¿Tristeza?
Pero no fue un sentimiento, lo que sintió, fue como si una paz interior la abrazara, como si la puerta de la celda se abriera, como si el timbre que no paraba de oírse se callara, como si el terremoto parase o como si la voz que no paraba de chillarle se silenciara.
Tania ahora se sentía como si pudiera volar, como si fuera una mariposa.
Adrià Castelló Martí
Premi del X Concurs de relats breus 2020, en la categoria de 3r d’ESO en castellà.
El detectiu Otto
14 de gener del 2003
El meu nom és Otto Blanco, soc una persona solitària i tancada, visc al carrer 543 Moreno Ave, Los Angeles, CA 90049 i treballo com a detectiu en la comissaria de Los Angeles, igual que el meu equip de treball, format pel Ferran Topher, és l’únic a qui li tinc afecte; també hi és la Marta Díaz, és la nova, i l’Àlex Prieto, el fill del cap.
Aquesta setmana hi ha hagut quatre assassinats de dones i pensem que tots els casos són causats pel mateix criminal, ja que no hem trobat el culpable; a més, totes les víctimes tenen la mà esquerra tallada i totes han patit una agressió sexual.
Són les tres de la tarda i un nou cadàver ha aparegut, al carrer Union Street 29. En aquest cas, el cadàver estava sobre la taula i li han disparat cinc cops; a més a més, li han tallat la mà esquerra com a les altres víctimes, però ella és l’única que no va sofrir una agressió sexual.
No entenia per què aquest l’assassí va canviar d’estratègia. Intento buscar noves pistes, no he trobat cap aliança, així que no deu estar casada.
El seu nom és Maria López, té trenta-quatre anys i, com he deduït, és soltera.
L’hora de la mort se situava al voltant de les dues de la matinada i la seva causa van ser els trets, però també estava intoxicada; va ser llavors quan l’assassí va matar-la amb una pistola de calibre 45. Els veïns diuen que no han sentit ni vist res, l’únic que recordaven era que ella va sortir aquella nit i no recordaven haver-la vist tornar a casa.
Això podía significar que no la van matar a casa seva, i a més també podria explicar per què la casa estava tan ordenada, ja que tenia marques de defensar-se.
Ara ja sabíem que l’assassí la tenia més que vista, ell ja sabia on vivia. Quan va sortir aquella nit, ell la va seguir, es van trobar i es van conèixer.
Suposem que ella va sortir a la nit a un bar, llavors va conèixer a l’assassí, van estar xerrant i sense que s’adonés la dona, ell va posar droga a la beguda i llavors al cap d’una estona la droga va fer efecte. Surten fora, ja que, ella se sent marejada, i llavors ell aprofita que no hi ha ningú, li tapa la boca i entren dins del seu cotxe. Ell la porta a un lloc on pugui procedir el seu pla, mentre ella és adormida, però aquest cop, l’assassí no li posa la dosis correcta i ella es desperta, es troba amb el vestit muntat i sense les calces. Espantada, intenta sortir de l’habitació, l’assassí la veu i decideix passar a l’última fase, matar-la. Primer intenta agafar-la, però ella es defensa i sense cap remei agafa la pistola i sense pietat li dispara cinc cops. Llavors ho neteja tot i la deixa a casa seva...
Trobava aquest pla impressionant, era un pla molt ben treballat, però, els meus companys no opinaven igual, deien que almenys algú els hagués vist.
15 de gener del 2003
No podia dormir, no quan una persona culpable estava solta per la ciutat. Vaig agafar la meva jaqueta i vaig sortir de casa.
Ja ho tenia! Tenia una nova pista: ella vivia en un barri lluny de la ciutat i per arribar fins allí calia agafar el cotxe. Vaig anar a la comissaria i vaig introduir el seu nom a la base de dades: tenia un Opel Corsa roig, estava aparcat al bar Angel City Brewery.
Em vaig dirigir cap allí. Estava emocionat, per fi trobava una pista decent, però em sentia decebut perquè era el primer moment que el meu equip i jo teníem un pensament oposat.
Quan vaig arribar al bar, vaig interrogar el bàrman.No recordava molt, perquè aquella nit van tenir el bar molt ple, però diu que es va fixar en una dona molt guapa, però que en beure una mica d’alcohol es va marejar i llavors ella i el seu acompanyant van sortir fora; des de llavors no els van tornar a veure. Vaig mostrar-li una fotografia de la víctima i em va confirmar que ella era aquella dona guapa.
Vaig sortir fora a fumar-me una cigarreta. Com jo pensava, l’assassí ho tenia tot planejat: sabia com poder seduir-la i així poder procedir al seu pla. Quan vaig acabar-me la cigarreta, vaig entrar i em va semblar veure el Ferran Topher, el meu company. Què feia allí?
Ell deia que trobava les meves pistes poc realistes, però estava parlant amb el bàrman i quan em va veure va marxar ràpidament pensant que jo no el vaig veure. Vaig intentar seguir-lo, però va desaparèixer.
Quan vaig tornar al bar i li vaig preguntar al bàrman que li havia dit el Ferran. Ell no em va contestar i vaig tornar a la comissaria, però abans d’arribar allí em vaig desviar i vaig demanar-me un croissant i un cafè: tenia ganes de parlar amb el Ferran i poder entendre què feia en aquell bar, però quan vaig arribar a la comissaria ell no hi era.
Em vaig dirigir a casa seva i ell em va obrir la porta i em va deixar entrar. Vaig preguntar-li per què havia anat al bar i em va respondre que va anar a buscar-me, i com que no hi era va marxar ràpidament a casa, ja que tenia una pizza al forn. Em vaig tranquil·litzar, estava content, ara ja sabia què feia allí i sabia que no m’ocultava res.
16 de gener del 2003
Un dia més havia passat i estava més nerviós i estressat perquè no teníem sospitosos. Crec que les víctimes eren escollides per pura casualitat.
De sobte em va sonar el telèfon mòbil, m’estaven trucant. Era el cambrer del bar, volia dir-me una cosa important: pensa que ja sap qui és l’assassí, el seu acompanyant. Vaig emocionar-me i vaig agafar l’abric. Mentre em calçava, em va trucar Ferran, em va invitar per anar a prendre alguna cosa, però jo li vaig respondre que no, perquè tenia una nova pista i que el bàrman sabia qui era l’assassí,. Vaig penjar i ràpidament em vaig dirigir al lloc on treballava. Arribava una mica tard, però ell encara no hi era, van passar quaranta-cinc minuts i vaig comprendre que no apareixeria i vaig tornar cap a casa.
Ja era tot fosc, no podia entendre per què no va aparèixer.
No podia més, tenia ganes de plorar, estava enfadat, feia dies que no dormia bé i vaig decidir sortir i parlar amb el meu únic amic, el Ferran.
Vaig dirigir-me al seu pis i en arribar se sentien crits molt forts d’una baralla de casa seva. Vaig trucar a la porta i ningú em va obrir. Llavors vaig buscar una alternativa: entrar per la seva finestra. Vaig introduir-me per la casa de la seva veïna i acuradament vaig entrar.
Vaig trobar-me una noia sobre el seu llit, pareixia inconscient. Era el que jo pensava? Era ell l’assassí?
Vaig treure el cap per veure amb qui s’estava barallant. No podia ser! S’estava barallan amb el cambrer del bar! Què feia allí?
Estaven discutint sobre la nit que la Maria va morir i ell assegurava que el Ferran era l’assassí. De cop i volta, el Ferran, molt enfadat, va treure una pistola de calibre 45 i li va disparar a l’espatlla. Llavors me’n vaig adonar: era la mateixa pistola amb què es van assassinar les altres víctimes. Notava el meu cor a mil. No, no, no, com podia ser?
Vaig entrar a l’habitació. El cambrer va caure a terra, encara era viu, i jo em vaig mirar el Ferran. Ell es va sorprendre i em va apuntar amb l’arma; jo em sentia trist, traït. Li vaig dir que no m’esperava això d’ell, que pensava que érem amics. Ell va riure, em va dir que ell no coneixia l’amistat i que estava decidit a disparar-me.
Llavors vaig adonar-me del seu magnífic pla.
—Si et feies passar per amic meu, sabies que aconseguiries treball de policia i així podries tenir accés a molta informació, com per exemple, buscar el nom d’alguna dona que t’agradava i així trobar la seva adreça... Així podries seguir el teu pla sense problema, perquè també estaves fora de sospites. Sabies que jo estava molt implicat amb el meu treball i que intentaria trobar el culpable, així que vas posar en desacord la resta de l’equip, per així, jo m’adonés que estava “equivocat”, però no va funcionar i vaig seguir investigant. Quan estava a punt d’aconseguir-ho, vaig ser massa bocamoll i et vaig dir que tenia la prova definitiva. Tu ja estaves a punt d’atacar una altra dona innocent, però aquest imprevist et va fer deixar la víctima inconscient mentre t’emportaves el cambrer abans que jo...
Quan ell va sentir tot això, es va sorprendre. No s’esperava que el destapés tan de pressa. Em va felicitar, però no va demanar perdó i em va apuntar amb la pistola al cap. No podia fer res, estàvem molt lluny perquè jo pogués agafar-li l’arma, així que vaig respirar i vaig tancar els ulls, mentre una llagrimeta recorria el meu rostre. Era aquesta la fi que em mereixia? Es va sentir un bang, però no vaig notar cap dolor. Vaig obrir els ulls lentament i vaig trobar el Ferran tirat en terra, inconscient, envoltat per un bassal de la seva sang. Algun veí havia trucat a la policia, i ells, en veure que tenia una arma van aparèixer discretament i van disparar-li per darrere a l’espatlla a través de la finestra.
17 de gener del 2003
Avui es dicta sentència contra l’acusat Ferran Tompher. Em sento més sol que l’habitual, però m’és igual, no podia deixar-lo en llibertat, hagués matat a moltes més dones innocents.
Ja ha acabat el judici i l’han condemnat a deu anys de presó. Ara que ja ha acabat tot això, em dirigeixo a casa, aniré a dormir la migdiada i després me’n tornaré a la rutina de sempre per atrapar els culpables que segueixen lliures per la ciutat.
Ilinca Muturniuc
Premi del X Concurs de relats breus 2020, en la categoria de 3r d’ESO en català.
Dr. Destinity
Jo, Douglas Bradley, un historiador que es va mudar a un petit poble fa tres anys, tinc la missió d’explicar-vos un relat.
De totes les històries inacabades del meu petit poble, m’ha tocat explicar-vos la del Dr. Destiny, el relat més estrany que amaguen les parets de la biblioteca, que abans havia amagat estranys experiments fets pel mateix doctor. Ningú sabia amb certesa quins secrets amagaven les parets, en aquell temps incert, revestides d’acer i envoltades d’un aire gèlid que feia més sinistre aquell edifici.
Els rumors d’un poble tafaner que volia saber que passava al seu voltant van arribar a orelles del mateix doctor, el qual va deixar de sortir del seu laboratori; això va comportar que el poble s’encuriosís encara més per conèixer els suposats “experiments malèvols” que es feien al laboratori del doctor. Durant aquell temps, van anar sortint a la llum tot tipus de teories esbojarrades: que si feia mutacions amb animals, que si experimentava amb ell mateix, inclús que si era un boig vingut de Mart. La gent no parava d’enviar-li coses, però per més regals, cartes i paquets que li enviaven, mai obtenien resposta.
Uns anys més tard, el doctor va enviar una única carta dirigida a l’ajuntament on deia que el seu laboratori es convertiria en una biblioteca i que l’obertura seria unes setmanes més tard. Els habitants del poble van assabentar-se’n i el dia de l’obertura tothom estava al que abans havia sigut un laboratori.
Quan la gent va entrar, esperaven trobar-se amb el doctor, però, en canvi, van trobar-se al davant de la biblioteca més increïble que havien vist mai: estava a vessar de tot tipus de llibres i les parets estaven plenes de frases relacionades amb figures literàries i la lectura. Hi havia una frase escrita a la paret principal, una que tothom va memoritzar:
“El destí és allò que ningú pot canviar, allò que està escrit al llibre de la vida i ningú pot esborrar.”
Amb aquesta frase el poble va batejar aquell doctor, del qual no van tornar a saber res, com a Dr. Destiny, perquè mai van saber el seu nom reial.
Ara us preguntareu: per què he dit al principi una història inacabada si us he explicat un final? Doncs, perquè jo, Douglas Bradley, també conegut com Dr. Destiny, no he mort.
Marina Altadill Gisbert
Premi del X Concurs de relats breus 2020, en la categoria de 2n d’ESO en català.
No m’agrada llegir!
Aquest relat ocorre un dia de pluja, de molta pluja. He acabat l’institut súper cansada: avui, entre matemàtiques i gimnàstica, m’han esgotat completament. Només em feia falta que plogués i que tronés, amb el poc que m’agraden les tronades. Arribo a casa i mentre intento dinar ja torno a tenir les dos mares, una per cada costat, preguntant-me que quina lectura farem aquesta tarda. Ja no sé com evitar aquesta pregunta, ja no sé com contestar, ja no sé...
Necessito ajuda!!!!
Júlia: Ec, noies i nois.
Sofía: Què et passa?
Jan: Què ha passat?
Maria: Ha passat alguna cosa, Júlia?
Lucía: Què ha passat?
Roger: Estàs bé?
Júlia: Sí, estic bé tranqui, el que em passa és que m’he tornat a barallar amb les meves mares. No em volen escoltar, diuen que llegir és molt important per a l’ortografia, però no pensem el mateix!
Maria: I per què no els ho dius que no et mola llegir i que no hi ha cap llibre que t’agradi?
Júlia: Ja ho he intentat, però no em volen escoltar, diuen que són excuses barates.
Roger: Júlia, i tant de drama per aquesta tonteria? Llegeix i au, i així ja no et maldaran més.
Júlia: Roger, no ho pilles o què? No m’agrada llegir; igual que a tu no t’agrada jugar a futbol, a mi no m’agrada llegir. Ah que tu no jugues a futbol perquè no t’agrada?
Roger: Però jo no jugo al futbol perquè no és una cosa obligatòria, en canvi, llegir sí que ho és, perquè gràcies a la lectura no fas tantes faltes quan escrius.
Júlia: Roger, imagina’t que els teus pares t’obliguen a jugar a futbol. T’agradaria?
Roger: La veritat? No m’agradaria, però em buscaria la manera que m’agradés, intentaria veure el futbol com si fossin matemàtiques o geografia que són les meves assignatures preferides. El que et vull dir, Júlia, és que busquis la manera que t’agradi la lectura.
Júlia: Bona idea, Roger! Però, no és un poc difícil trobar res que m’agradi en la lectura?
Maria: Res és impossible, Júlia!
O sigui, que he de fer alguna cosa que m’agradi perquè m’agradi llegir? Jo ho trobo un poc difícil; el Roger és un nen superdotat i per a ell això deu ser molt fàcil, perquè com que li agraden totes les assignatures... I a mi, l’única assignatura que m’agrada és la que fem a les tardes sobre les xarxes socials, què he de fer? Buscar un llibre de les xarxes socials? Vaig a buscar-ho per internet perquè potser em sorprenc! He trobat un llibre sobre les xarxes socials que potser em pot agradar. Vaig a dir-los a les meves mares si me’l poden comprar. De totes formes, com és un llibre de lectura no crec que em diguin que no.
Avui he de reconèixer que el dia m’ha anat perfecte, la veritat. Unes hores després d’arribar a casa, he anat a buscar les cartes a la bústia i per sort el paquet havia arribat i estava allí a dalt de la bústia. L’he agafat i he corregut a la meva habitació: mai en la vida m’havia il·lusionat tant per un llibre. He acabat de fer els deures (perquè si no els feia em cauria la bronca), i m’he posat a llegir. Si he de ser sincera, no m’ha agradat gens, només t’explicava alguns trucs de Houseparty, o d’Instagram, o de whats. No et contava una història sobre les xarxes socials, que era el que jo volia. Finalment he obert l’Insta, perquè m’he cansat de perdre el temps llegint un llibre que no m’agrada.
Júlia: Ei, nois i noies, com van els deures?
Maria: Perfecte, Júlia! Ja els tinc acabats. Ja t’ha arribat el llibre?
Júlia: Sí! Però no estic gens contenta!
Jan: Per què? Amb l’il·lusionada que estaves!
Maria: Ja! Estaves molt il·lusionada
Lucía: És veritat! Mai t’havia vist tan contenta per un llibre.
Júlia: Ja, ja ho sé, estava molt il·lusionada, però és que jo m’esperava un altre tipus de llibre.
Maria: Jo et puc deixar un llibre sobre les xarxes socials, és com una història, però en lloc de parlar sobre Instagram, parla de whats. És una mini historia i tal.
Júlia: Perfecte! Demà me’l pots portar a classe?
Maria: És clar! Demà te’l portaré, i espero que t’agradi! A mi em va agradar molt!
Júlia: Jo també espero que m’agradi! Perquè estic de les bronques de les meves mares fins a dalt. Com no trobi un llibre que m’agradi em moriré!
Roger: Nena!!! Ets la reina del drama.
Maria: Ai, nen, no, posa’t a la seva pell, home!
Júlia: Nen, tu no saps el que és que et maldin per un llibre!
Menys mal, que demà la Maria em portarà un llibre com el que jo busco, perquè ja no sé què fer perquè m’agradi llegir!
Al dia següent...
Ja m’he llegit un capítol, però tampoc m’agrada. Ja no sé què fer!
Júlia: Roger!!! Necessito un consell.
Lucía: Nena, obri’l per privat, que estic fent deures!
Roger: Espera, Lucía; un moment, home, quin consell vols Júlia?
Júlia: Necessito que em digues què puc fer perquè m’agradi la lectura.
Roger: El que podries fer és escollir un tipus de llibre... Per exemple, un còmic o llibres d’Internet i tal...
Roger m’ha dit que he de trobar el tipus de llibre que m’agradi, però això per a mi, es una cosa molt difícil. Vaig a veure si em puc concentrar i penso una mica...
Aaahhh, ja ho sé! Els puc dir a les meves mares que l’únic que m’agrada llegir són els memes que penja la gent a l’Insta. Ostras!, potser és això, ja ho tinc!!! No tinc perquè llegir-me un llibre sobre una història. He de buscar un llibre o un còmic de memes. A les meves mares no els farà molta gràcia, però tot es pot intentar!
Uns dies després...
Ja estic a punt d’acabar-lo, m’encanta!!! Mai m’havia agradat tant un llibre i mai havia vist les meves mares tan contentes.
Meritxell Fernández Borrull
Premi del X Concurs de relats breus 2020, en la categoria de 1r d’ESO en català.