La nena dels núvols

L’Àlex era un soldat. No d’aquells que la seva idea és servir a la guerra, sinó més aviat el que li agradava eren les missions humanitàries. Bé, en realitat tampoc era que l’entusiasmessin, però mai no havia tingut cap vocació ni havia destacat en res particularment, així que ja que li agradava l’esport, conèixer gent, ajudar i que estava enamorat d’una disfressa de militar que li havien regalat quan era petit, va creure que el seu camí anava cap aquí.

Havia crescut en el si d’una família acomodada del nord d’Espanya. No li havia faltat mai res, i podríem dir que era un d’aquells occidentals, com gairebé tots, que són conscients que hi ha altres llocs al món que no gaudeixen dels seus privilegis, però inconscientment pensen que allò queda molt lluny i no va amb ells.

L’Àlex havia entrat a l’exèrcit feia un any, i, ara, per primer cop, era destinat a Kenya per a ensenyar els nens d’una petita escola d’una aldea al sud del país. Així, doncs, la seva intenció era ensenyar els nens a llegir i escriure, principalment, encara que també faria classes de matemàtiques i educació física.

I va ser d’aquesta manera com, al cap de dos mesos, l’Àlex ja estava a l’Àfrica. El grup que li havia tocat no era gaire nombrós, uns dotze alumnes en total. Se’ls parlava en anglès, ja que molts el parlaven.

Una de les nenes a qui ensenyava es deia Mala, una jove molt curiosa i simpàtica que li havia caigut força bé. Si tenia en compte les condicions en les quals vivien en aquell poblat (havien d’anar a buscar l’aigua a dos quilòmetres de l’aldea, els sostres de les cases eren de palla i les parets no gaire aïllants, no hi havia hospitals, ni escoles decents, ni tecnologia, i el menjar sovint escassejava), no acabava d’entendre com aquells nens jugaven sense parar i sempre tenien un somriure a la cara, sobretot la Mala, que semblava ser més que feliç amb el que tenia, especialment, si ho comparava amb el que ell havia tingut a la seva edat. Els adults ja eren una altra cosa. Semblaven haver perdut la il·lusió que tenien els nens, potser perquè ja estaven cansats que els vinguessin a “ajudar” els blancs sense arreglar realment la situació i que fossin els oblidats del món.

Un dia, després de dinar, l’Àlex va veure la Mala asseguda sobre una roca contemplant el cel. Com que no tenia res més millor a fer, s’hi va apropar i es va asseure al seu costat.

—Què mires? —va dir-li ell primer al veure que la nena no deia res.
—Els núvols. —va respondre ella sense abaixar el cap.
—I què diuen, els núvols? —va continuar, que des que havia marxat d’Espanya tenia més curiositat que mai.
—Mira, allò és un ocell. Els ocells poden volar per sobre de tot allò que volen i veure tot el món. Jo, quan sigui gran, també vull veure tot el món.

I es van passar tota la tarda parlant dels núvols i dels somnis. La Mala li va explicar que a ella, quan fos gran, li agradaria viatjar per tot el món i veure com era cada racó del planeta. Li agradaven molt els ocells i sempre que parlava del seu somni deia que volia ser com un ocell, perquè ells viatgen sense parar d’una banda a una altra com si res més importés. Ells eren lliures, allà a dalt.

L’avi de la Mala, que havia mort l’any anterior, li va ensenyar allò que ella en deia llegir els secrets del cel. Deia que quan somiem, quan busquem inspiració o quan volem la solució d’algun problema, sovint mirem el cel buscant alguna resposta. Els núvols ens expliquen històries, històries que són molt personals, perquè cadascú els mira amb uns ulls diferents. L’avi deia que cadascú podia imaginar-se el que volgués i podia somiar que era el que sempre havia volgut ser, perquè el cel ens feia lliures. I les estrelles, ell deia que les estrelles eren les guies de la nostra ànima. Que quan estem amoïnats per alguna cosa que no ens deixa dormir, de nit, mirem el cel. Deia que les estrelles ens tranquil·litzaven perquè simbolitzaven que algú a qui havíem estimat i ja no hi era ens estava mirant des de dalt, que ens estava ajudant i no estàvem sols. Deia que el cel era una espècie de déu que ens donava fe per creure que els nostres somnis es podien fer realitat, que no estàvem sols i que els nostres problemes, tard o d’hora, se solucionarien. L’avi sempre deia que no s’havia de perdre mai l’esperança, que només calia mirar el cel i veure que tot era possible.

A l’Àlex li agradava que la Mala li expliqués tot allò sobre el cel. No sabia per què, però sentia que allò que l’avi li havia explicat era el que feia que la nena sempre tingués un somriure a la cara, i això l’atreia: el fet de tenir la capacitat, sense tenir tots els privilegis que ell havia tingut quan era petit, de ser tant feliç. I durant tots els dies que l’Àlex va estar a Kenya, cada tarda s’asseien ell i la Mala sobre la pedra i ella li explicava els secrets del cel i tot allò que li havia ensenyat el seu avi.

Al cap d’un temps, l’Àlex va tornar a Espanya. Va ser llavors quan es va adonar que no calia tant per a ser feliç. Que les comoditats del seu món estaven molt bé, però no tenien cap valor si no creia en els seus somnis, ni tenia esperança. Potser podia semblar una ximpleria, però la Mala li havia ensenyat que la il·lusió, l’esperança i la fe en els somnis estava a l’abast de tothom, perquè el cel era de tots. Que no era gaire important què tenies o com vivies, que la llibertat estava en la imaginació de cadascú, i que era molt poderosa. Tal i com l’avi deia, el primer pas per fer realitat un somni era creure en ell, tenir fe que els entrebancs se solucionarien, i clar que tot això havia d’anar acompanyat d’acció. No n’hi havia prou només de tenir fe si no perseguies els teus somnis, però el punt de partida era creure que et podies menjar el món i podies ser el que sempre havies volgut ser, i que érem totalment lliures d’imaginar el que voguéssim, que la imaginació i la fe no tenien límits. Des d’aquell moment, l’Àlex cada dia mira el cel.


Maria Subirats Múria

Premi del X Concurs de relats breus 2020, en la categoria de batxillerat en català.