No trobo cap interruptor i em fa tanta por la obscuritat que ni tan sols respiro mentre palpo lentament les parets d’aquesta habitació infinita buscant una mica de llum. Només en vull una mica. Una miqueta. Per favor.
Em mossegues la mà, però estic tan aterroritzada que no sóc capaç de moure-la. Si em quedo sense mà per a obrir l’interruptor, ho faré amb l’altra o amb el peu o el nas o el genoll o l’orella, i no penso parar. No fins que no t’hagis menjat cada membre del meu cos, perquè estic cagada. Em devoraràs, però estic tan segura que vomitaràs després, que ni tan sols em molestaré amb preocupar-me. Després, em despertaré dins una banyera plena de vòmit i me’l tragaré, perquè no puc desembossar la canonada i la mare no pot saber-ho.
Buscaré el coi d’interruptor i abans que em mosseguis ja hauré posat la mà entre les dents i t’obligaré a mastegar la meua carn crua i sagnant. T’has deixat una mica allà, pensa amb els punyeters nens d’Àfrica.
Entraré a una voràgine on els meus ulls s’acostumaran a l’obscuritat i qui tindrà temor ara, eh? Qui en tindrà? Tu? O jo?
Seguiré buscant l’interruptor encara que no tingui temor perquè no sooc valenta. Ploraré cada dia perquè està tot fosc i em mossegaràs el braç perquè és el que sempre passa.
Escodrinyaré la sala mil·límetre a mil·límetre, igual que la mama ho feia amb els meus polls de petita, però jo mai acabaré amb aquest buit.
“Promet-me una cosa. Promet-me que si algun dia arribo a fregar o tan sols apropar-me a aquell maleït interruptor no em deixaràs accionar-lo. Promet-m’ho. Fes el que vulguis, però no deixis que l’obscuritat se’n vagi perquè tinc tanta temor. Promet-m’ho. Trenca’m el braç, rebrega’l, retorça cada os, hòstia! Menja-te’l, si vols, però no em deixis fer-ho”, vaig xiuxiuejar entre l’ombra al meu espill.
Mariam Ouacif Cortés
Accèssit del X Concurs de relats breus 2020, en la categoria de batxillerat en català.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada