El detectiu Otto

14 de gener del 2003

El meu nom és Otto Blanco, soc una persona solitària i tancada, visc al carrer 543 Moreno Ave, Los Angeles, CA 90049 i treballo com a detectiu en la comissaria de Los Angeles, igual que el meu equip de treball, format pel Ferran Topher, és l’únic a qui li tinc afecte; també hi és la Marta Díaz, és la nova, i l’Àlex Prieto, el fill del cap.

Aquesta setmana hi ha hagut quatre assassinats de dones i pensem que tots els casos són causats pel mateix criminal, ja que no hem trobat el culpable; a més, totes les víctimes tenen la mà esquerra tallada i totes han patit una agressió sexual.

Són les tres de la tarda i un nou cadàver ha aparegut, al carrer Union Street 29. En aquest cas, el cadàver estava sobre la taula i li han disparat cinc cops; a més a més, li han tallat la mà esquerra com a les altres víctimes, però ella és l’única que no va sofrir una agressió sexual.

No entenia per què aquest l’assassí va canviar d’estratègia. Intento buscar noves pistes, no he trobat cap aliança, així que no deu estar casada.

El seu nom és Maria López, té trenta-quatre anys i, com he deduït, és soltera.

L’hora de la mort se situava al voltant de les dues de la matinada i la seva causa van ser els trets, però també estava intoxicada; va ser llavors quan l’assassí va matar-la amb una pistola de calibre 45. Els veïns diuen que no han sentit ni vist res, l’únic que recordaven era que ella va sortir aquella nit i no recordaven haver-la vist tornar a casa.

Això podía significar que no la van matar a casa seva, i a més també podria explicar per què la casa estava tan ordenada, ja que tenia marques de defensar-se.

Ara ja sabíem que l’assassí la tenia més que vista, ell ja sabia on vivia. Quan va sortir aquella nit, ell la va seguir, es van trobar i es van conèixer.

Suposem que ella va sortir a la nit a un bar, llavors va conèixer a l’assassí, van estar xerrant i sense que s’adonés la dona, ell va posar droga a la beguda i llavors al cap d’una estona la droga va fer efecte. Surten fora, ja que, ella se sent marejada, i llavors ell aprofita que no hi ha ningú, li tapa la boca i entren dins del seu cotxe. Ell la porta a un lloc on pugui procedir el seu pla, mentre ella és adormida, però aquest cop, l’assassí no li posa la dosis correcta i ella es desperta, es troba amb el vestit muntat i sense les calces. Espantada, intenta sortir de l’habitació, l’assassí la veu i decideix passar a l’última fase, matar-la. Primer intenta agafar-la, però ella es defensa i sense cap remei agafa la pistola i sense pietat li dispara cinc cops. Llavors ho neteja tot i la deixa a casa seva...

Trobava aquest pla impressionant, era un pla molt ben treballat, però, els meus companys no opinaven igual, deien que almenys algú els hagués vist.


15 de gener del 2003

No podia dormir, no quan una persona culpable estava solta per la ciutat. Vaig agafar la meva jaqueta i vaig sortir de casa.

Ja ho tenia! Tenia una nova pista: ella vivia en un barri lluny de la ciutat i per arribar fins allí calia agafar el cotxe. Vaig anar a la comissaria i vaig introduir el seu nom a la base de dades: tenia un Opel Corsa roig, estava aparcat al bar Angel City Brewery.

Em vaig dirigir cap allí. Estava emocionat, per fi trobava una pista decent, però em sentia decebut perquè era el primer moment que el meu equip i jo teníem un pensament oposat.

Quan vaig arribar al bar, vaig interrogar el bàrman.No recordava molt, perquè aquella nit van tenir el bar molt ple, però diu que es va fixar en una dona molt guapa, però que en beure una mica d’alcohol es va marejar i llavors ella i el seu acompanyant van sortir fora; des de llavors no els van tornar a veure. Vaig mostrar-li una fotografia de la víctima i em va confirmar que ella era aquella dona guapa.

Vaig sortir fora a fumar-me una cigarreta. Com jo pensava, l’assassí ho tenia tot planejat: sabia com poder seduir-la i així poder procedir al seu pla. Quan vaig acabar-me la cigarreta, vaig entrar i em va semblar veure el Ferran Topher, el meu company. Què feia allí?

Ell deia que trobava les meves pistes poc realistes, però estava parlant amb el bàrman i quan em va veure va marxar ràpidament pensant que jo no el vaig veure. Vaig intentar seguir-lo, però va desaparèixer.

Quan vaig tornar al bar i li vaig preguntar al bàrman que li havia dit el Ferran. Ell no em va contestar i vaig tornar a la comissaria, però abans d’arribar allí em vaig desviar i vaig demanar-me un croissant i un cafè: tenia ganes de parlar amb el Ferran i poder entendre què feia en aquell bar, però quan vaig arribar a la comissaria ell no hi era.

Em vaig dirigir a casa seva i ell em va obrir la porta i em va deixar entrar. Vaig preguntar-li per què havia anat al bar i em va respondre que va anar a buscar-me, i com que no hi era va marxar ràpidament a casa, ja que tenia una pizza al forn. Em vaig tranquil·litzar, estava content, ara ja sabia què feia allí i sabia que no m’ocultava res.


16 de gener del 2003

Un dia més havia passat i estava més nerviós i estressat perquè no teníem sospitosos. Crec que les víctimes eren escollides per pura casualitat.

De sobte em va sonar el telèfon mòbil, m’estaven trucant. Era el cambrer del bar, volia dir-me una cosa important: pensa que ja sap qui és l’assassí, el seu acompanyant. Vaig emocionar-me i vaig agafar l’abric. Mentre em calçava, em va trucar Ferran, em va invitar per anar a prendre alguna cosa, però jo li vaig respondre que no, perquè tenia una nova pista i que el bàrman sabia qui era l’assassí,. Vaig penjar i ràpidament em vaig dirigir al lloc on treballava. Arribava una mica tard, però ell encara no hi era, van passar quaranta-cinc minuts i vaig comprendre que no apareixeria i vaig tornar cap a casa.

Ja era tot fosc, no podia entendre per què no va aparèixer.

No podia més, tenia ganes de plorar, estava enfadat, feia dies que no dormia bé i vaig decidir sortir i parlar amb el meu únic amic, el Ferran.

Vaig dirigir-me al seu pis i en arribar se sentien crits molt forts d’una baralla de casa seva. Vaig trucar a la porta i ningú em va obrir. Llavors vaig buscar una alternativa: entrar per la seva finestra. Vaig introduir-me per la casa de la seva veïna i acuradament vaig entrar.

Vaig trobar-me una noia sobre el seu llit, pareixia inconscient. Era el que jo pensava? Era ell l’assassí?

Vaig treure el cap per veure amb qui s’estava barallant. No podia ser! S’estava barallan amb el cambrer del bar! Què feia allí?

Estaven discutint sobre la nit que la Maria va morir i ell assegurava que el Ferran era l’assassí. De cop i volta, el Ferran, molt enfadat, va treure una pistola de calibre 45 i li va disparar a l’espatlla. Llavors me’n vaig adonar: era la mateixa pistola amb què es van assassinar les altres víctimes. Notava el meu cor a mil. No, no, no, com podia ser?

Vaig entrar a l’habitació. El cambrer va caure a terra, encara era viu, i jo em vaig mirar el Ferran. Ell es va sorprendre i em va apuntar amb l’arma; jo em sentia trist, traït. Li vaig dir que no m’esperava això d’ell, que pensava que érem amics. Ell va riure, em va dir que ell no coneixia l’amistat i que estava decidit a disparar-me.

Llavors vaig adonar-me del seu magnífic pla.

—Si et feies passar per amic meu, sabies que aconseguiries treball de policia i així podries tenir accés a molta informació, com per exemple, buscar el nom d’alguna dona que t’agradava i així trobar la seva adreça... Així podries seguir el teu pla sense problema, perquè també estaves fora de sospites. Sabies que jo estava molt implicat amb el meu treball i que intentaria trobar el culpable, així que vas posar en desacord la resta de l’equip, per així, jo m’adonés que estava “equivocat”, però no va funcionar i vaig seguir investigant. Quan estava a punt d’aconseguir-ho, vaig ser massa bocamoll i et vaig dir que tenia la prova definitiva. Tu ja estaves a punt d’atacar una altra dona innocent, però aquest imprevist et va fer deixar la víctima inconscient mentre t’emportaves el cambrer abans que jo...

Quan ell va sentir tot això, es va sorprendre. No s’esperava que el destapés tan de pressa. Em va felicitar, però no va demanar perdó i em va apuntar amb la pistola al cap. No podia fer res, estàvem molt lluny perquè jo pogués agafar-li l’arma, així que vaig respirar i vaig tancar els ulls, mentre una llagrimeta recorria el meu rostre. Era aquesta la fi que em mereixia? Es va sentir un bang, però no vaig notar cap dolor. Vaig obrir els ulls lentament i vaig trobar el Ferran tirat en terra, inconscient, envoltat per un bassal de la seva sang. Algun veí havia trucat a la policia, i ells, en veure que tenia una arma van aparèixer discretament i van disparar-li per darrere a l’espatlla a través de la finestra.


17 de gener del 2003

Avui es dicta sentència contra l’acusat Ferran Tompher. Em sento més sol que l’habitual, però m’és igual, no podia deixar-lo en llibertat, hagués matat a moltes més dones innocents.

Ja ha acabat el judici i l’han condemnat a deu anys de presó. Ara que ja ha acabat tot això, em dirigeixo a casa, aniré a dormir la migdiada i després me’n tornaré a la rutina de sempre per atrapar els culpables que segueixen lliures per la ciutat.


Ilinca Muturniuc

Premi del X Concurs de relats breus 2020, en la categoria de 3r d’ESO en català.