6 de maig del 2020

El so de la tempesta



Ja era ben entrada la tardor, una tardor on havíem estat adormits i poc tafaners, a estones arraulíem els edificis més alts amb una fina manta de seda i provocàvem algunes boirines que ens permetien riure mentr els individus passaven corrent amb compte de no xocar. Per això vam decidir marxar cap a un altre indret, un de nou, on poder experimentar i pedregar.

Una pedregada forta, amb cristalls cobrint tota la superfície i ballant sobre els prats com una dansa tribal. Un festival de llamps i trons i pedres precioses i cauria també fang per fer-ho més emocionant. Els núvols serien grisos com la cendra, les gotes esquitxarien amb força els vidres i els caps dels vianants i nosaltres mentrestant cobriríem el cel de llums i soroll, com una banda sonora. Perfecta. La banda sonora de l’hivern, aquell que s’apropava gelat i que recordarien per sempre.

Barcelona quedaria coberta d’una manta de cotó de sucre pesada, seriosa i trista.
El 31 de desembre vam descarregar amb força, estàvem plens, fins a dalt, teníem ganes de detonar la ciutat i així va ser. Coberts d’una estranya eufòria vam començar el festival.

El primer va ser espectacular, un impacte lluminós que va provocar una petita clariana a tota la ciutat durant uns instants de segon, seguit d’un so estrident com si d’una cantant d’òpera es tractés.

El segon no es va quedar curt, cinc llamps vam esclatar al mateix moment, pareixíem les arrels d’un arbre electritzades, el cel era un quadre. Seguidament, una orquestra va acabar d’explotar a l’immens mar de núvols.

Així en van seguir molts més.

La ciutat va quedar devastada, alguns incendis, rierols que corrien i un silenci incòmode que envoltava la capital.

Havíem acabat.


Gina Sebastià

Premi del X Concurs de relats breus 2020, en la categoria de 4t d’ESO en català.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada