9 de gener del 2014

El petit Bill





Hi havia una vegada un xiquet que es deia Petit Bill. Ell sempre minjava llaminadures i xocolata, però quasi mai minjava minjar normal. Un dia, mentres que el Petit Bill cormia va sentir un soroll. Es va aixecar i ...Aaaa!! - Va cridar Bill, es va espantar d'una llaminadura gegant!!! La llaminadura el va seguir fins que va obrir la porta i va vore ...sang, sang, i més sang!!! Va baixar ràpidament les escales mentres deia: - no minjaré més moltes llaminadures!! Només una després de dinar i sopar!!! Mentres la llaminadura es reia, sabeu per què? Perque la llaminadura era son pare disfressat de llaminadura, perque volia que Bill no en mengés més. Ah!! La sang en realitat era melmelada de maduixa...ja, ja, ja! Ai que és graciós?


Radu Plamaderla
Escola Consol Ferré, Amposta


*Conte premiat en la categoria primària en el IV Concurs de microrelats de terror 2013, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

El monstruo del pozo



Quemada es un pueblo abandonado. A las afueras hay un bosque y en el bosque una casa. en la casa vive un matrimonio joven con sus dos hijas gemelas Paula y Sofía. Paula y Sofía siempre jugaban por ahí hasta que un día cayeron a un pozo. Dentro del pozo había una puerta y como era la única salida, entraron. La puerta se cerró de golpe, así que no tuvieron más remedio que seguir. Llegaron a un laberinto y dentro de él encontraron a un elfo mágico. Para salir dibujaron una puerta y la cruzaron. Llegaron a una sala. En la sala había un banquete y a un extremo de la mesa, un monstruo. Delante del monstruo había un plato con dos ojos. El monstruo no se movía, estaba quieto. Paula empezó a andar y vio unos cuadros. Eran como una maldición donde se leía que aquel que comiera algo del banquete, el monstruo se lo comería. Paula no lo creyó, así que comió una mazorca de maíz. El monstruo se activó, cogió los ojos y se los puso en las manos y empezó a perseguirlas. La puerta se cerró y el monstruo las cojió y se las comió. Desde aquel día todos los Halloweens Paula y Sofía iban al pozo a advertir a los niños que no jugaran por ahí.

Alba Meseguer
Escola Consol Ferré, Amposta


*Conte premiat en la categoria primària en el IV Concurs de microrelats de terror 2013, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

20 de desembre del 2013

Esquizofrenia

Abrí los ojos con cierto cansancio, sentía que había envejecido de golpe. Por suerte, era de noche, y no tardé en acostumbrarme a la oscuridad del lugar. A pesar de eso, distinguía bien las figuras que había en la sala. Parecía ser una habitación de hospital, una muy triste.
No tenía nada fuera de lo normal salvo la densa oscuridad, la solitud y ese ruido tan maquinal que sonaba como una fábrica en funcionamiento.
Había una ventana pero estaba cerrada y no parecía provenir del exterior. Quise salir por la puerta cuando me di cuenta de que me encontraba sentado en una cama. ¿Quizás me habían hospitalizado por algún tipo de accidente y había perdido mi memoria? En cambio, recordaba mi nombre, William y Will para Elaine… ¡Elaine! La única persona importante en mi vida, la única razón para seguir vivo. Tenía que verla.
Poco a poco todo me venía a la cabeza: dónde vivo, mi trabajo, Elaine,... Todo excepto el motivo de mi hospitalización.
Me levanté y fui hacia la puerta, fue entonces cuando oí a alguien hablar. En la parte exterior de la puerta de la habitación, a punto de entrar, había dos personas conversando.
-No sé si ha salido bien.
-Ya lo veremos cuando despierte.
La primera era una voz femenina por su tono agudo, la segunda del sexo opuesto.
-Si es así, será mejor que no se entere nadie, nos caería una gorda… - Dijo la mujer, esta vez susurrando.
-Bah, de eso me encargo yo, no es nada complicado. Bueno, será mejor que entres.
Me pegué contra la pared que estaba al lado de la puerta para que no me vieran. En ese preciso instante un pitido muy fuerte hizo que me llevara las manos a los oídos y que cayera de culo al suelo. Cerré los ojos con fuerza a causa del dolor.
Cuando paró abrí los ojos y retiré las manos. No pude evitar soltar un grito, entré en pánico.
La habitación que hacía unos segundos parecía de un hospital ahora parecía de un matadero. Las sábanas blancas estaban manchadas de sangre, al igual que el colchón. En realidad todos los muebles de la sala estaban cubiertos de manchas rojas. Por el suelo también había rastros de sangre y con más cantidad. ¿Cómo había cambiado todo de repente?
Alguien abrió la puerta. Se oía una respiración muy fuerte y muy inhumana. Me vio en seguida, no debería haber gritado.

Àngela Cartil


 *Conte premiat en la categoria de Batx i CF en el IV Concurs de microrelats de terror 2013, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Ángeles de piedra

Una calle vacía, las siete de la tarde, la gente en los bares con gafas vintage y jerséis de los cincuenta, yo con mi ipod encendido caminando de regreso a casa, Gràcia iluminada con luces navideñas. Una chica bella pasa rozándome intentando hacerse un hueco entre la multitud consumista de estas fechas, su pelo castaño cae sobre su blanco abrigo, sus ojos brillan a la luz multicolor de su rostro pálido y sereno.
Un intento falso de encontrar la llave correcta, entro en el tronado ascensor cuando de repente esa linda muchacha entra en el mismo. Yo pensando en mis malditas vacaciones solo y con repugnancia de una nochebuena en ese solitario piso cenando canelones del súper, pavo pre-cocinado y un champán barato, mirando el especial navideño de “La 1”.
De pronto mis azulados ojos se dirijen a entrecruzarse con los de la muchacha, ella acepta, me sonríe dulcemente.
-Hola, me llamo Elvira, soy la nueva vecina.
-Buenas, yo soy Mateo.
-Encantada, ¿en qué piso vives?
-Yo en el 3º B. ¿Y tú?
-En el 5º B .
-¡Genial!
Mi mente no podía pensar en qué demonios decirle, sólo pensaba en ese esbelto y albino rostro que aguardaba dos sonrojadas mejillas y esos delicados y carnosos labios. Para más problemática sólo le faltaba a mi mente ese delicioso perfume de frutos silvestres.
¡Invítala a cenar idiota, la vida se resume en aprovechar las más irracionales oportunidades!-repetía continuamente mi mente-.
Eso mismo hice, un poco bruscamente:
-Disculpa, ¿tienes algún modo de conocerme mejor durante una improvisada cena?
-Oh... Pues... La verdad... me encantaría aceptar.
En ese mismo instante sus tiernos labios se fueron a encontrar con los míos y un intenso beso con sabor a menta con una pizca de chocolate bajo el irónicamente chirriante ascensor con el fluorescente parpadeando románticamente se desenvolvió.
Se abrió el ascensor y el vecino del 5º A nos sorprendió con un guiño simpático y cuando salimos me dio una palmadita en la espalda.
Abrió muy deprisa la puerta del humilde pero a la vez espacioso y acogedor inmueble y me invitó a entrar .
-¿Qué podemos preparar para cenar?-me murmuró al oído-
-No me importa... ¿Qué te apetece?-le dije-
-Bueno si quieres podemos comer un delicioso postre que compré esta tarde.
Para mi sorpresa empezó a descubrir su verdadera e inmaculada belleza de doncella de 21 años. Directamente el cuerpo y la pasión empezaron a hacer sus deberes y besos y caricias juntamente con gritos de placer culminaron en el climático orgasmo. Me dirigí al cuarto de baño, durante la acción noté un mordisco en el cuello. De repente mi cuerpo se volvió pálido y mi cara empezó a volverse de mármol. En un instante apareció ella con mirada vacía y unas alas de ángel. Unos colmillos se asomaban, era un demonio de piedra, ambos lo éramos...

Balthasar Añasco (pseudònim)


*Conte premiat en la categoria de Batx i CF en el IV Concurs de microrelats de terror 2013, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Un bocadillo sospechoso

Había un bar que estaba en un pueblo muy conocido,era tan conocido porque tenía un bocadillo muy bueno. En el mismo pueblo había otro bar que tenía los mismos ingredientes,pero no conseguía averiguar el tipo de carne.
Entonces se puso a probar todos los tipos de carne con las que se podía hacer un bocadillo. El hombre estuvo probando carnes durante unas semanas pero no conseguía igualar el sabor. Entonces decidió ir a hablar con el dueño del otro restaurante .El dueño le dijo que si quería, algún día podría venir a visitar la cocina y el almacén donde guardan la comida,y le revelaría la receta secreta. El hombre no podía esperar y entró por la noche cuando todos dormían. Entró al almacén y fue buscando los ingredientes del bocadillo. En una nevera encontró carne de cerdo. En otra encontró ternera y encontró una habitación,entró lentamente y encontró unos ocho cadáveres humanos. Y en ese momento apareció el dueño del local y llevaba un cuchillo bien grande y dijo:
-Somos lo que comemos, y tú querías saber el secreto de mi receta pues entonces la sabrás... ¡tú estás en ella!
Y le cortó la cabeza.

Daniel Palenque


*Conte premiat en la categoria de secundària en el IV Concurs de microrelats de terror 2013, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Horror story

A Saturday of December, a family was driving to spend the weekend on a little house far from the city. Anne, the mother was reading the newspaper, meanwhile their children were playing. All was perfect, although the weather seemed to want to tease their plans, they were really happy because the father, Paul worked as a journalist so he had to travel every day and he couldn’t stay with the family all he wanted but these day was starting his little holiday with the family, he wanted to enjoy every moment with his wife and his sons, Dylan and Peter.
Paul was travelling by an old road near ”La Eliana”, a small village with pretty houses and with lots of land covered by grass with an incredible landscape, an idyllic place for vacationers. They had a house in that place and there was where they were going.
It was afternoon and driving calmly when the car started to do strange things. The radio suddenly turned off and a bright white light appeared over them. Suddenly, they saw a strange shadow, it was a little boy who was walking across the road and he was wearing a striped swimsuit and a red bucket, then he disappeared so quickly that they didn’t know if that was real or from fatigue. They decided to stop and took a break and ate something.
Finally, at night they arrived at home and when they were watching TV, the light switched off and when Paul, the father tried to get some candles, they heard some strange sounds and they saw again the same boy walking around the house with his stripped swimsuit and his bucket but now there were more people next to him. When Anne saw that decided to close all doors and windows and tried to keep calm and stay together, then the father called to the police.
The family told all happened these day to the police, but the police didn’t give to it much importance but a policeman when all his colleagues had gone, he told to the family that a group of police some weeks ago had visited these zone and had seen some strange shadows of people walking through the forest too and some lawyers were investigating these case and the policeman told to Paul, that a judge told him that a night he dreamed with a boy who wore a stripped swimsuit and a red bucket asking him for some help to find his family.
These judge started to search information about it all and discovered that twenty years ago, in these little village with beautiful houses and with an unforgettable landscape happened a tragedy and many people died with the explosion, since then, there had been some witnesses that saw different ghosts from people who died walking around the village looking for something and appearing in the dreams of the people who visited that little village called “La Eliana”.
But the Police said that anyone wanted to publish these case because there were some important people involved in it that couldn’t lose their jobs and he told to the family that when some ghost appeared in your live, you can’t remove him from yours because he has chosen you for some reason and if you make he get angry he will rest in your live for ever and will try to make your life a nightmare.


Judith Muñoz 

*Conte premiat en la categoria de Batx i CF en el IV Concurs de microrelats de terror 2013, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Viatge a Transilvània

Hi havia una vegada una família que va decidir anar a conèixer la Romania profunda. Van viatjar amb avió a la ciutat de Transilvània. Ells no havien pujat mai a un avió.
Quan van arribar es van recórrer tota la regió amb la finalitat del que més il.lusió els feia, conèixer el poble de Bran, en el qual va viure i morir el comte Vladímir, conegut familiarment com l´empalador o també conegut, en moltes històries de terror, amb el nom del comte Dràcula. La família va decidir visitar el castell i conèixer la vertadera història.
Van visitar el castell ansiosament. Els van explicar que el comte empalava les seves víctimes i les exposava al davant del castell per a què no fos atcat i al mateix temps es bevia la seva sang per a sobreviure. La família es va quedar molt sorpresa pels detalls de les explicacions.
Recorrent les dependències del castell, van entrar en una de les zones prohibides, que no estaven obertes al públic i es van quedar atrapats. Quan se´n van adonar ja eren sols en aquell terrorífic castell, en pocs instants van començar a sentir sorolls de cadenes inquietants. Quan se´n van adonar... el comte Vladímir... estava allí! Davant seu!
El pànic els cobria però van aconseguir escapar per una de les finestres del castell, tot i que el més petit de la família no va poder saltar, va quedar subjectat per la cama a mans de Vladímir que li va clavà una mossegada. Estira que estiraràs el van treure com van poder.
Arribant a l´hotel on estaven allotjats, aterrits, van contar la història que acabaven de passar, sense que ningú s´ho cregués.
Acabada la seva estança de vacances van tornar a casa sense donar-li cap importància al que havia passat. Uns dies després el nen es va ficar molt malalt i la família es va espantar, preguntaven el que havia passat però...
Ningú els creia...
Qui era realment?...
El comte Vladímir?

Qui ho sap?...


Lluís Casanova León
Escola Sant Miquel de Deltebre


*Conte premiat en la categoria primària en el IV Concurs de microrelats de terror 2013, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

El noi Tocatimbres

Un xiquet que es deia Aleix sortia totes les nits per la finestra de la seva habitació i anava passant per totes les cases tocant timbres i sortint corrents.
La nit de Halloween no li va caldre sortir per la finestra, perquè tenia l’excusa d’anar a demanar caramels. Va tocar un timbre, va sortir corrents i va notar que algú l’obserbava i el seguia.
Va continuar tocant timbres, i cada vegada que sortia corrents notava el mateix però cada cop més. Al final es va girar i va veure unes ombres terrorifíques.
Va començar a córrer fins que no li va quedar més remei que entrar al cementiri. Allí les ombres el van matar i enterrar i a la tomba van escriure:
El Tocatimbres



Àlex Baiges Mariné
Escola CEIP Bítem

*Conte premiat en la categoria primària en el IV Concurs de microrelats de terror 2013, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

El planeta de la por


No fa gaire temps, uns nens es van trobar una màquina del temps, però aquella màquina del temps no era una màquina del temps qualsevol: era una màquina del temps de la por!
Els nens, per curiositat, van entrar a la màquina. Tot seguit, la màquina els va portar al planeta de la por! (el planeta Terra però de por). Primer van anar a parar al Big Bang de por, l’origen del planeta de la por.
Quan van arribar al Big Bang, van veure com es formaven zombis, fantasmes, monstres, vampirs, bruixes, bruixots... Tenien tanta por que no gosaven a cridar.
A continuació la màquina els va transportar a l’Imperi Romà de la por, al temps de Neró. Els nens van contemplar l’incendi de Roma provocat pel mateix Neró, les flames cremaven com l’olla del dimoni! Els nens estaven molt espantats, tant que es pensaven que tot estava perdut, es van trobar la màquina i van anar a una altra època.
Van anar al Renaixement de la por. Es van trobar a Miquelangelo, Rafael, Donatelo i Leonardo (els artistes, no les tortugues ninja). Els volien tirar marbre damunt i convertir-los en estàtues però per sort un dels nens tenia un súper ventilador i els va tornar el marbre contra ells i els artirstes van acabar convertits en estàtues de marbre. Després la màquina els va fer tornar al seu temps i a la Terra normal i corrent.
Va ser un dia terrorífic!


Joan Alegría
Escola Xerta


*Conte premiat en la categoria primària en el IV Concurs de microrelats de terror 2013, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Le réveil de la puopée qui n'a pas de nom

Il été une fois une poupée diabolique qui s'apelle Chuky, qui été sous terre en train de se préparer pour la fameuse es terrifiante nuit de Halloween. Il préparait ses trucs de maichanste et il se refeisé ses cicatrices. Il limait son cauteaux, ses ciceaux, sa hache... Mais tout ça il le préparais la nuit avant.

Le jour suivant a la premidi, il choisissait ses vétements de terreur. Il avait mi ses couteaux, ses ciceaux et ses haches dans se vétemement en atendent minuit pour rejoindre a la surfas passant à travers la porte de l'enfer.

Une fois dehors il a comensé à tuer des gent es à s'alimentér de leur sang. Mais quant il allai tuer une petite fille il s'arrêta d'un coup parseque elle avait une poupée com lui dans la main.

Il lui arracha la poupée des mains et il parti dans une grange oú il la revaillé pour aller tue des gent ensemble.

On dit que chaque nuit de Halloween, la poupée qui n'a pas de nom et la belle poupée qu'il a revaillé sortent ensemble pour aller tuer des gent


Jennifer Bonet
Escola Consol Ferré, Amposta


*Conte premiat en la categoria primària en el  IV Concurs de microrelats de terror 2013, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.