L'estiu al poble

La matinada de l'estiu, comença amb aquella suau gelor que entra lleugerament per la finestra de l'habitació de casa l'àvia.

En despertar-me, el terra està gelat, però amb aquelles calors s'agraeix. L'àvia està esperant-me a la taula del menjador amb l'esmorzar preparat, l'esmorzar de l'àvia, que dic jo. Hi ha fruita, torrades de pa, els famosos croissants de baix del forn de casa, el que se situa al mig de la travessia del poble.

Un cop esmorzada em llevo per rentar-me les dents al lavabo. Allí, com cada dia a la mateixa hora, està el meu pare assegut al vàter amb un llibre a la mà i un cigarret a l'altra mà.

—Bon dia, papa!

—Bon dia, carinyet, ja marxes?

—Clar que sí, és que ho dubtaves?

—Estàs feta una rondacalles. Ens veiem després a la piscina.

Després de rentar-me les dents marxo a l'habitació. Primer que tot em poso el biquini, estic una bona estona mirant la roba que em puc ficar i un cop vestida, agafo les xancletes que estan sota el llit, manllevo alguna moneda del pare i surto per la porta principal. Un cop al garatge, és moment d'agafar la tovallola i marxar a la travessia on m'espera la meva cosina Maria.

—Bon dia, herm!

—Quant de temps, eh!

—Ui, sí fa mesos que no ens veiem, ehhhh? Diràs que fins ahir han passat anys... hahaha! Que tontes!

—Has avisat a Roger perquè baixe ja?

—I tant que sí, fa deu minuts que estan a la piscina…

—Bon dia, xiques— diu el socorrista de la piscina municipal.

—Bon dia, Dani. Cal que t'ensenyéssem el bono?— li preguntem nosaltres,

—No fa falta, passeu, va— ens contesta ell.

—Hoola a tots— diem totes dos.

—Algú es fa una partideta al parxís?

—Va, calla, home. Qui es tire l'últim a la piscina paga.

En aquest precís moment es crea una mena de pel·lícula de Hollywood, les cadires cauen al terra de cop, només es veuen una manada de nois corrent per a veure qui es tira el primer i qui queda l'últim.

Entre unes coses i les altres sempre acaba pagant el mateix, pobre Edgar; és el més gran, però a la vegada el més petit de tots. Ens marquem uns límits dins la piscina per jugar al típic joc de tots els estius, el marco o polo.

La partida comença en un no-res, Pauet com sempre fa de les seves, Hugo fent les volteretes, Maria creent-se una sirena de les de veritat, Roger i Arnau fent el monger per sota l'aigua... Estem fets tots un quadre de persones... Pobre, Edgar, és tan petitet que no agafa mai a ningú, per molt que digui marco o polo no hi ha manera.

Després d'una bona estona dins la piscina és l'hora del sol i del vermutet exprés... Ens agafem les tovalles que estan esteses a la reixa de la piscina i anem asseure-nos a les taules que estan a l'altra part de la gespa... Per una banda, estan les mamis guais prenent el sol als para-sols, i per altra part tenim les típiques àvies xafarderes que sempre ho volen saber tot. Són com un gra al cul, pobres, no tenen res millor a fer. I després tenim al nostre ídol Dami, el del xiringuito, ens ha d’aguantar tots els dies de l’estiu. Està cansat de nosaltres però en el fons ens té molt d’afecte. Gairebé ja sap tot el que volem, així que, en qüestió de segons, tornem a estar tots asseguts i servits a la taula. Uns amb bosses de patates de jumpings de mantega, els altres amb llepolies vàries i així tots...

A les dos i mitja és hora de marxar a dinar. Quan arribem a la travessia ens acomiadem fins a la tarda, on ens tornem a veure un altre cop. Jo marxo amb la meva cosina Maria a casa l'àvia.

Les escales de casa són espantoses, nosaltres li diem la Casa Montser, i amb raó. La porta sempre fa el mateix soroll quan l'obrim un “xxrrrr” molt sorollós. Així l'àvia ja sap que hem arribat, com està una mica bastant sorda, no s'espanta quan ens veu. Allí mateix a la taula del menjador ens espera una bona truita de patata amb l'amanida en oli i vinagre com a nosaltres ens agrada. És el nostre dinar preferit d'estiu de l'àvia. El meu pare no tarda a entrar i pessigar-me la galta de manera animal, és molt pesat, però se l'estima molt.

—Me'n vaig a Manet a fer el cafè— diu ell.

 —Iaia, nosaltres marxem a casa Maria— diem nosaltres.

—Mariiaaaa, vaaa que fa molta calor al carrer!

—Espera’t, que m'estic cagant i no puc aguantar-me més— em diu cada migdia a la mateixa hora.

A casa Maria està el padrí gitat a la butaca mirant Fórmula 1 i pegant uns bufits que arriben fins a l'altra punta del poble. S’està tan a gust allí amb l'aire condicionat, que fa goig pegar-se una bona migdiada.

Riiiingggg, toquen al timbre: és Roger que ens està esperant baix per marxar a la piscina, així que no tardem ni cinc minuts en tornar a estar asseguts a la mateixa taula que aquest matí de la piscina.

I aquest són els meus dies d'estiu al poble, sempre és el mateix, però aquesta rutina m'encanta.


Paula Bordera