En un dels barris centrals de la capital de França, París, viu una noia catalana de quinze anys anomenada Iris. Es va mudar allí a causa d'un trasllat de treball del seu pare, i no va estar molt contenta amb la decisió fins que va descobrir que París podia ser el camí més fàcil cap al seu somni: la música.
Iris va començar a estudiar piano quan tan sols tenia quatre anys. La seva mare la va ajudar, ja que ella en sabia molt, i encara que Iris pensava que la vocació de la seva mare era ser advocada, realment havia renunciat al seu somni de la música perquè no hi veia sortida. Iris, al contrari, estava molt segura que volia viure de la música. Va ser per això que quan van arribar a França la seva mare la va apuntar a un famós conservatori on havien crescut grans estrelles de la música i el piano, i amb aquella nova notícia, Iris estava encantada.
Amb tot i això, ella estava segura que trobaria a faltar als seus amics i companys de l'institut, ja que els coneixia des de petita, però havia d'acceptar-ho i continuar amb la seva nova vida de la millor manera possible.
Va arribar el primer dia d'institut a París i Iris estava molt nerviosa, no sabia si entendria prou el francès, ja que no treia les millors notes en el seu institut anterior. Va esmorzar i el seu pare la va portar en cotxe fins a l'institut. Allí l'esperava la directora, que li va ensenyar tot l'edifici per dins i per fora. Finalment, la va portar a la seva classe, on es trobaven els seus nous companys. Es va presentar amb el francès que va poder i va seure en un dels pupitres buits que hi havia a la classe. Va passar l'hora i la mestra li anava preguntant si entenia el que estava explicant i, encara que Iris no se n'assabentava molt, deia que sí. Les següents classes no van ser molt diferents, a Iris no li resultava molt fàcil entendre el que li explicaven i ningú li va dir una paraula. Ràpidament, es va adonar que trobaria a faltar els seus companys anteriors.
Més tard, quan va arribar a casa, va menjar-se el dinar que li havia preparat la seva mare, després va descansar una estona i més tard es va començar a preparar per a la seva primera classe de piano a París. Encara que el primer dia d'institut no havia sigut el que ella esperava, tenia millors expectatives amb el conservatori.
Caminava pels carrers de la ciutat emocionada i ansiosa per descobrir el que l'esperava en aquella nova experiència que estava a punt de començar. Finalment, va arribar al famós conservatori de París. Per fora, es veia un edifici molt gran i antic, però quan va entrar, es va adonar que per dins era molt més modern del que esperava. Iris es va apropar a recepció per preguntar on era el seu professor, però li van dir que en aquell moment es trobava a mig concert, així que havia d'anar
allí i esperar fins que acabi. Mentre Iris caminava pel gran passadís, ple de portes, va començar a escoltar moltes melodies de diferents instruments que es mesclaven entre elles. Va pensar que eren els alumnes estudiant, i que realment en aquell conservatori hi havia nivell. Va entrar la sala del concert, i se li van il·luminar els ulls. Al mig de la sala hi havia un escenari immens on tocava una orquestra d'almenys cinquanta músics. Mai havia vist res paregut! Va seure en una de les butaques del fons i va escoltar tota la resta del concert admirada. No sabia si estaria al nivell que li demanava el conservatori.
Va acabar el concert i es va reunir amb el professor per parlar sobre com funcionava el centre i ell li va explicar tot. En acabar, li va demanar a Iris que toqués alguna cosa per conèixer les seves habilitats. En aquell moment Iris es va posar molt nerviosa. No sabia per què, era capaç de tocar alguna cosa sense practicar, però potser després de l'audició que acabava d'escoltar, pensava que no li aniria bé.
Va decidir que no importava el que els altres eren capaç de fer i es va deixar anar per la música i els sentiments que tenia dins en aquell moment. Era el que feia sempre. Per aquesta raó, tots els que havien sentit a Iris tocar el piano, almenys una vegada, sabien que arribaria lluny.
En acabar el professor va començar a aplaudir, però Iris estava confosa, i sorpresa.
Ell li va dir que, encara que hi havia coses per millorar, tenia un clar talent per al piano i que realment aconseguia transmetre el que sentia quan el tocava. En aquell moment, Iris va sentir una sensació inexplicable sobre el que estava per vindre.
***
Van passar uns quants mesos i les coses en París realment havien millorat bastant. Havia fet uns quants amics i amigues nous a l'institut, ja començava a entendre el francès sense massa dificultats, i al conservatori, el seu professor li deia que cada dia millorava més.
Ell n’estava tan convençut, que va insistir que s'apuntés a un concert que organitza el centre cada any on, els alumnes que vulguin, poden tocar individualment i ser escoltats per diferents productors i un jurat que poden donar una oportunitat als alumnes amb talent. Iris va acceptar.
Encara que no portava molt de temps al conservatori, com la majoria d'alumnes que es presentaven al concert, Iris se sentia segura sobre la seva decisió, sabia que el seu mestre confiava en ella i que era capaç.
No faltava molt perquè arribés el gran dia, així que Iris havia de preparar al millor possible la seva peça. No podia haver-hi errors, havia de sorprendre el jurat i els productors, era la seva oportunitat i per al que havia esperat tant de temps.
Iris assajava dia i nit. Totes les persones amb les quals convivia diàriament es van sorprendre del que veien, però l'entenien, per a Iris era molt important el que estava a punt de passar, podria canviar la seva vida per complet i per sempre.
El dia del concert va arribar i dins del conservatori tot eren nervis i emoció. Pràcticament tot l'alumnat, el que participava en el concert i el que no, va estar present aquell dia. Iris pensava que mai en la seva vida havia estat tan nerviosa com en aquell moment. Van començar a sortir els alumnes, s'escoltaven aplaudiments i, finalment, va arribar el seu torn. Va sortir a l'escenari tremolant. Ja havia tocat allí moltes vegades, però aquesta se sentia diferent. Des de dalt va observar els seus pares. La seva mare la mirava orgullosa per tot el que havia aconseguit fins aquell moment.
Va pujar a l'escenari, va seure a la butaca i va començar a tocar. Tot anava segons el plantejat fins que... S'havia equivocat, no ho podia creure! Tant d'assaig per a res! Havia confós l'acord de sol amb el de mi. No sabia què fer. Va mirar de reüll el seu professor i ell li va dir que es tranquil·litzés i que tornés a començar. Ella no n’estava segura. Seria capaç de completar la cançó? Ja s'havia equivocat una vegada! La seva mare la va mirar per un segon i li va contestar la pregunta. Iris va continuar tocant, aquesta vegada sense preocupar-se tant per fer-ho perfecte i deixant-se portar per la música, com feia sempre.
Van començar els aplaudiments, Iris estava orgullosa de la seva presentació, tant si guanyava com si no. Al moment del veredicte final, tots els músics estaven a l'escenari. Iris estava nerviosa. Des d'allí veia el seu professor i els seus mestres desitjant-li tot el millor. Aquella decisió podia canviar la seva vida. Va tancar i els ulls i no els va obrir fins que el jurat va dir el guanyador.
***
Uns anys després...
Iris s'estava preparant. Era un dia molt important per a ella, volia que tot sortís bé, però sobretot passar-ho bé. Estava tranquil·la, després de tants d'anys havia après a controlar els seus nervis.
Va caminar per l'escenari fins al piano i va recordar aquella audició que va fer davant d'un jurat i diferents productors quan encara tenia quinze anys, la mateixa on va quedar tercera i pensava que no tindria més oportunitats per complir el seu somni. Es va equivocar.
La seva mare la mirava orgullosa al seu costat, feia molt de temps que no tocaven juntes davant de tanta gent. Iris havia aconseguit guanyar moltes més competicions i ara era algú rellevant en el món de la música. Havia tornat al conservatori de París per tocar una peça amb la seva mare, on va començar tot.
Ariana Guayanay
*Conte premiat en la categoria de 3r d'ESO el Concurs de contes breus i poemes 2023.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada