Com un ocell en gàbia, sempre he viscut atrapada. Atrapada dintre d’un lloc on hi he estat retinguda en contra de la meva voluntat. Des que havia nascut havia sigut víctima d'un caçador que havia volgut mantenir-me tancada, amb desconeixement del que passava fora d'aquell fred i limitat espai. Al néixer ja marcava la diferència: mentre els altres ocells trencaven la closca a poc a poc, jo ja havia aconseguit treure-la completament. Jo era un ocell poc comú, fins i tot les meves ales eren més grans que les de la resta, estava preparada per volar. En ser-ne conscients, em van voler tallar les ales. No ho podia permetre! Jo volia ser lliure, sabia que el meu lloc no era dintre d’aquella gàbia, hi havia un cel immens el qual jo volia explorar i sobrevolar. Allí em trobava limitada a volar entre els barrots, allò era una presó, igual de solitari i depenent. Es menjava quan es deia, es feia lo que els externs deien, com ells deien i quan ells ho decidien. Jo em negava, no tenia sentit. Quan et vaig veure, quan vaig saber que eres a prop meu, ho vaig acabar de comprendre, vas ser la meva llum en aquesta terrible foscor. Havies arribat com una brisa d’aire fresc després de temps amb molta calor. Havies vingut per alliberar-nos, ho volies fer. No només a mi, sinó a qualsevol que es sentís com jo. Tu eres la clau, l’únic que podia ser capaç d’obrir totes les gàbies que representaven el confort d’alguns i la tortura d’uns altres, perquè no hem d'oblidar que el paradís sempre és un infern per algú acostumat a la foscor i que no ha vist mai un bri de brillantor. Volies que fóssim lliures de pensaments, que veiéssim més enllà de la gàbia on ens trobàvem. Tanmateix, els contraris a la teva presència van veure’t com una amenaça, se sentien atacats per un ocell més poderós que ells. Tenia clar que molts d’ells eren depredadors disfressats d’ocells, els quals volien que la resta estigués tancada sense assabentar-se que no tot el que hi havia dintre d’allí era cert, moltes d'aquelles coses eren fictícies o simplement imatges irreals que ens presentaven com a verídiques quan no ho eren. Ells tenien el control de tot el conjunt de gàbies, i al que volgués escapar el prenien per boig. Ja vaig aconseguir-ho, finalment. Vaig aconseguir sortir d’aquell lloc i ho vaig fer volant el més alt que vaig poder sense pensar-ho dues vegades. No m'importaven les pedrades que pogués rebre. Tot va ser gràcies a tu, tu vas obrir la meua gàbia i vas fer-me lliure. Per fi era jo.
Arantxa Sayas
Conte premiat en el Concurs de contes breus i poemes 2022 en la categoria de batxillerat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada