La calçotada de l'any

Estàvem tota la família a la muntanyeta del tiet Josep per fer la calçotada que fem tots els anys. 

—On són el tio Paco i la tia Cinta?  

—De seguida vindran, han anat a comprar el pa i la cervesa per a tot el dia. 

Mentre el tio Josep i el pare estaven fent el foc per als calçots, vaig anar dins de la caseta de muntanya on estaven la meva mare i la tia Elsa, com sempre, ficant-se al dia de tot el que passava al poble. 

—Te'n recordes d'aquell tal Andreu? 

—Qui era aquest? 

—Sí, dona, el fill de la panadera que feia cantonada al carrer major. 

—Vale, sí! Què passa? 

—Doncs, ara s'ha divorciat, que es veu que l'enganyava amb una altra. 

Em vaig dirigir a veure el foc quan van arribar el tio Paco, la tia Cinta i els meus cosins. 

—Estàvem esperant-vos, volíem les cerveses ja! 

—Tranquils, que de cerveses en tindrem de sobres. 

—Paco! Porta una cerveseta fresqueta que estem aquí al foc a punt de posar els calçots ja. 

—Ja vaig, estaquirot, només em vols per la cervesa. 

—No, home, no. Va, vine cap aquí. 

Vam acabar tots al voltant del foc fent els calçots i contant anècdotes de les bones. 

—Encara recordo aquell dia que el pare es va enfadar i em va pegar amb la guitarra al mig del cap. 

—Sí, aquell dia ens vam quedar tots parats amb la reacció del pare, Paco.

—Però, xeic, quan va caure Josep pel balcó, aquell dia ens van agafar tots els mals. 

—Ui, sí, quanta raó! Amb sort va caure damunt de l'estenedor del veí de baix i li va parar el cop.

—Paco! Porta sis cervesetes més, ja que vas fins la nevera. 

Així va seguir aquell dia esplèndid, ple de rialles, que tenim tots els anys quan és època de calçots.


Gisela Castilla