A casa l'àvia

 

—Petitona! Agafa’t fort, que passen cotxes!— digué l'àvia a la sortida de l'escola acompanyada de la neta.

—Sí, àvia, ja ho sé, sempre em dius el mateix... — respongué la neta.

—Ja ho sé que ho saps, però jo pateixo molt, bonica.

—Què hi ha avui per dinar?

—Poca cosa, nena, una mica de tot. De primer, sopeta, que sé que t'agrada. De segon he fet carn arrebossada amb patatetes, de l'hort. De tercer, ho he pensat molt i m'he decidit pel pa amb tomàquet i pernilet. De quart, per si et quedes amb gana, he fet borraines i per últim maduixes amb nata.

—Però, àvia! No creus que t'has tornat a passar fent menjar? Quilos no me'n falten!

—Ai, fill meu, massa és poc! Avui en dia heu d'estar forts i ben alimentats. Menjar com el de l'àvia no n'hi ha.

—En això tens raó, iaia. Com el teu menjar no hi ha res!

—Ja hem arribat. Descalça’t que he netejat avui i posa’t les espardenyes!

—D'acord, àvia.

—Va asseu-te a taula que ara et porto el menjar.

En arribar a les borraines la nena es desfà el botó del pantaló i li diu a l'àvia que no pot més.

—Però si no has menjat res! I el menjar no es llença!

—Àvia, posa-ho a una carmanyola que m’ho menjaré per sopar, no et preocupis, però no puc més.

—Bé, aleshores et contaré una historieta de quan el teu pare era jove, et sembla bé?

—D'acord, àvia, però és la que em contes sempre?

—Xst! No parlis i escolta'm. El teu pare a la teva edat era igual de tossut i patut com tu. Sobretot despistat. Un dia va sortir amb els amics per anar al canal del poble. Es va fer tard i no tornava. Quan va arribar l'avi a casa, en pau descansi, l’hi vaig contar. De cop i volta, s'obri la porta i apareix el teu pare amb la roba banyada, els genolls pelats, els pantalons trencats... Tan prompte el vaig veure em va dir que havia caigut amb la bici al canal i no volia venir a casa perquè el maldaríem per haver perdut la bici. Jo primer vaig agafar l'espardenya i no saps com va córrer.

—És que àvia, amb l'espardenya tens un do! Ha, ha, ha!

—Ja ho pots ben dir! Després de tocar-lo amb molta punteria li vaig tirar l'altra per haver fet malbé els pantalons. Això sí, després de sopar li vaig fer un petó, una abraçada i li vaig dir que havia de parar compte, que sempre acabes ferit!

—Que bona, àvia! Me la contes sempre i sempre me'n ric!

—Això sí, tu has sortit al teu pare en això, eh?

—És possible, sí. Per cert, hauria de marxar que he quedat amb les amigues a la plaça, àvia.

—D'acord, nena, però espera’t que et doni alguns dinerets!

—No fa falta àvia!

—Vols fer-me cas, tossuda! I no agafes la bicicleta i para compte, petitona! Vine que et faig un petó!

 

Dàmaris Tafalla