Tot va començar el 31 d’octubre de l’any passat quan jo estava estès al sofà mirant la televisió. De sobte, el meu gos va començar a lladrar. Encuriosit, vaig baixar les escales per a veure a què lladrava i resulta que només lladrava als arbrets. Quan m’hi vaig fixar, vaig veure una ombra que em va aterrir. Tot seguit, espantat, molt espantat, vaig pujar altra vegada les escales, vaig cridar el meu gos, ell va entrar a casa i jo vaig tancar breument la porta. Quan estava a l'habitació, vaig rumiar què podria ser aquella ombra que tant em va aterrir. Així, doncs, vaig esperar fins a les dues del matí per agafar el meu patinet i sortir a investigar al parc de dalt de casa meva. Quan hi vaig arribar, no em podia creure el que estava veient: un home alt com un pi, amb un vestit amb corbata tot esgarrat, i el més terrorífic, sense cara!
Els ulls se’m van posar com a plats i em vaig dir: «Cames ajudeu-me!» I tan ràpid com les meves cames podien córrer vaig arribar a casa un altre cop.
Al matí següent, al sortir al carrer, vaig veure que el restaurant estava tancat. Sorprès i com que soc un nen curiós, definitivament, vaig entrar. Quan vaig saltar la reixa i ja estava dins a la terrassa, tot estava pel terra: taules, cadires, plats trencats... De sobte, vaig sentir una veu molt fluixa. Vaig entrar dins el restaurant i em guiava per aquella veu. Quan vaig entrar a la cuina, tot era més espantós! Tot estava també pel terra! I allí vaig trobar la veu: era d'un cambrer que estava gitat a terra demanant ajuda.
Jo li vaig preguntar:
—Què ha passat?
Ell va contestar:
—Un monstre, ha sigut un monstre!
I jo, com que a part de ser curiós soc viu, ja sabia de quin monstre parlava.
A la tarda, em vaig dedicar a buscar llibres sobre monstres a la biblioteca municipal i sí, el vaig trobar. Era un llibre que pareixia molt estrany, es veia antic i la lletra, no era molt normal que diguéssim... El títol era Monstres i encanteris. Encuriosit, vaig començar a buscar i buscar, llegir i llegir, i vaig passar tota la tarda fins que el vaig trobar. Deia: «monstres alts» (com el que jo havia vist), «amb vestits esgarrats» (com el que jo havia vist), «sense cara» (COM EL QUE JO HAVIA VIST!)... «espècie d’esperit que necessita ajuda». Això sí que no ho sabia. Tot seguit deia: «Per ajudar-los, s’ha de fer un sacrifici». «UN SACRIFICI!!!» vaig cridar. Vaig continuar llegint i posava: «però és un sacrifici de paraules». Em vaig quedar estranyat al veure que faltava més de mitja pàgina, però no en vaig fer cas.
Vaig tornar a casa i com que ja era de nit estava decidit per a fer el sacrifici, encara que no sabia com fer-lo. Em vaig tornar a esperar fins a les dues de la matinada i hi vaig anar, però aquesta vegada sense patinet. Vaig anar al mateix lloc: al parc de dalt de casa meva. I allí estava, al mateix lloc de sempre. Més atemorit que mai, vaig començar a dir paraules, però no succeïa res. Vaig pensar quin tipus de paraules podien ser i les primeres paraules que em van vindre al cap van ser paraules boniques. Vaig començar a dir fluixet les paraules i el monstre va començar a vindre cap a mi. Jo, de la temor, cada cop cridava més i ell anava cada cop més ràpid. Vaig anar baixant el carrer, cada cop corrent i cridant més fins que estava a punt d’arribar a la carretera. Vaig començar a caminar cap al monstre. Quan el tenia davant, encara estava cridant paraules boniques. Llavors, va emetre un so horrible, tot es va posar blanc i vaig caure a terra.
Quan em vaig despertar, era de dia. Em vaig aixecar ràpid com un llamp pensant-me que encara estava el monstre. Però en lloc d’un monstre em vaig trobar un home somrient, amb cara amable, simpàtic i que em va preguntar:
—Estàs bè?
Jo li vaig respondre:
—Sí, tranquil.
I em va donar un got d’aigua ja que tenia la boca seca de tant de cridar. Quan se'n va anar, vaig comprendre que aquell home, només podia ser... EL MONSTRE!!! No m’ho podia creure, em vaig quedar bocabadat: com una cosa tan senzilla havia fet un canvi tan gran. I amb els ulls com a plats vaig tornar a pujar el carrer esgotat fins arribar un altre cop a casa. Satisfet, vaig entrar per la porta de casa i la meva mare em va preguntar:
—On has anat?
Somrient, li vag respondre:
—Mama, he ajudat una persona.
Llavors, vaig recordar unes sabies paraules: «Cap adversari podrà mai derrotar unes paraules que provenen de l’arma més poderosa, EL COR».
Àngel Labordeta Pitarch
Escola Horta Vella, Sant Carles de la Ràpita
*Conte premiat en la categoria de primària en el IX Concurs de microrelats de terror 2018, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada