Vaig tindre una impressió horrible al veure la llum de l'exterior, el món que m'esperava i la lluita del meu poble i de tota la humanitat. Tot i això, em vaig anar acostumant a la nova vida en el nou món de preocupacions que m’havia tocat pel fet de néixer on vaig néixer. Hagués preferit quedar-me més temps gaudint de l’escalforeta que em proporcionava el cos de la meva mare, més enllà dels nou mesos de rigor que em corresponien.
Primer vaig aprendre a gatejar, després a menjar i finalment i amb molta dificultat a caminar. Una vegada vaig haver après a caminar, també vaig poder sentir el que era córrer. Tot passava molt ràpid. Les paraules sortien de la meva boca més ràpid que el moviment de la meva llengua. Em quedaven només 4 mesos per anar a escola. Els meus germans sempre se'n burlaven perquè no sabia els números en anglès o perquè no sabia parlar bé. Anar a escola era el meu somni a punt de fer-se realitat.
Era cert que no sabia parlar bé ni podia entendre totes les converses que sentia, però comprenia perfectament els sentiments dels meus pares i del meu poble. Síria necessitava ajuda, una ajuda global i humanitària. La por de la família, els comentaris de les notícies, els sorolls i crits de l'exterior feien part de la rutina diària de la gent del barri.
Quedaven cinc dies per anar a escola, però l'ambient no era molt agradable. En aquells últims dies la meva mare no parava de plorar, el meu pare es passava tot el dia fora de casa i els meus germans grans no sortien de casa. El dia abans del gran dia, els pares es presentaren amb les maletes i el meu pare em va agafar en braços. No van dir ni una paraula. Tot era fosc, el barri buit, nosaltres corrents i jo plorant per aquell petit somni que no s’havia pogut fer realitat i per la tristor de la família.
Dos hores després ens portaren a la mar. Vaig començar a somriure ja que pensava que estàvem a la platja. Després d'una estona vam embarcar en una petita barca. Hi havia molts nens i dones. No sabia amb exactitud què anàvem a fer, però del que sí que estava segur era de l'ambient, que era terrorífic i insegur.
Mentrestant jo dormia profundament i tendra. Sentia una mica de fred però amb l'amor de la meva mare no em podia queixar. Només se sentien la remor del mar i el motor de la flota. Després de tres hores tot va començar a canviar. La tempesta va embogir, el motor de l’embarcació va callar, la temor va augmentar, la foscor se n’anava i ja no quedava cap esperança. Aquell instant va ser terrorífic, tot i que l’ única cosa que recordo és el tomb de la barca.
No podia ni plorar ni riure, no podia ni obrir ni tancar els ulls, no sabia ni nadar ni flotar. En fi, no tenia cap possibilitat. La mar ens va trair. Per un moment vaig sentir la l’escalfor de la mà de la meva mare però va durar poc perquè la força del mar ens separà i ens allunyà. La respiració se'm va tallar, una ànima començava a sortir de mi, començava a veure un altre paradís, com un altre món més il·luminat que el nostre món.
Des d’allí dalt podia contemplar el meu cos estirat i solitari damunt de la sorra, la sorra d’una platja de Turquia, allí on els meus pares tenien intenció de fer-nos feliços. No estic trist: la meva mare i el meu germà em van poder acompanyar i sé que d'aquí a poc temps el meu pare també ens acompanyarà.
No té cap mèrit matar, ni conquerir, ni castigar per les creences i per les aparences. Tot el que importa és que cadascú sigui conscient dels seus actes i que aprengui el lema de la Revolució Francesa.
Dedicat a Aylan Kurdi, el nen sirià mort a la
platja de Bordum (Turquia)
Nacera Charef
* Conte premiat en el Concurs de contes breus 2016, en la categoria de batxillerat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada