CAS TANCAT
INFORME POLICIAL
Transcripció de gravació. Dijous 7/15/2019, 23:09:34
Helena Giménez Nito, 37 anys, divorciada. Mare de Leo Hernández Giménez, de 5 anys. Desaparegut.
(Comença la gravació.)
Policia (P): Bé, senyora, expliqui.
Sra. Giménez (G): Tot va començar dimarts. En Leo va tornar a casa de l’escola amb un osset de peluix a la mà. Li vaig demanar d’on havia sortit i ell me va dir que l’havia trobat al carrer. No volia que el meu fill es quedés un nino que hagués estat al carrer, però ell va insistir, o sigui que al final se’l va quedar.
A la nit vaig sentir unes veus a l’habitació del meu fill. Em pensava que estava jugant amb els seus ninos fent-los les veus, però quan m’hi vaig apropar a manar-li callar —era molt tard— vaig sentir... (Sospir entretallat.)
Era la veu del meu pare. Va... Va morir fa temps... Un tren va descarrilar... (Silenci d’uns segons.)
P: Està segura?
G: Vostè creu que no reconec la veu del meu pare? (Silenci. P remuga una excusa.) Bé, em vaig espantar, però vaig obrir la porta i li vaig dir que deixés de fer el que estigués fent. L’habitació estava a les fosques i ell estava ajagut al llit amb l’osset del carrer davant seu. Li vaig preguntar què estava fent i em va dir que només estava jugant amb Mimi, el nou peluix. Vaig suposar que devia estar cansada i m’ho devia imaginar. Vaig anar a dormir.
(G explica que l’endemà tot va anar bé. Li explica la seva rutina, és una rutina normal i corrent. P demana que no perdi temps en aquest tipus d’explicacions.)
G: Bé... A la nit següent vaig tornar a sentir veus. Era... la meva cosina Mireia. Va morir als cinc anys... Li contestava la veu d’en Leo. Estava molt espantada. Vaig entrar i vaig veure que estava al centre de l’habitació amb el peluix al davant, parlant-li. Li vaig treure l’osset. Es va posar a plorar, deia que Mimi s’enfadaria, però l’havia de castigar.
Avui he anat a despertar-lo i he vist que tenia l’osset al costat del llit. Li he demanat com havia aparegut allí i ell m’ha contestat que no ho sabia, que segurament Mimi el trobava a faltar. M’ha semblat veure que el peluix em mirava desafiant, però (riu, nerviosa), és clar, no pot ser. L’he enviat a l’escola, però ja em començava a preocupar.
I avui a la nit... he tornat a sentir les veus i m’hi he apropat. He agafat un ganivet de la cuina, per si de cas. Aquesta vegada m’he quedat escoltant i de sobte he sentit la veu del meu pare dient: “Hem de callar, la teva mare està escoltant a l’altra banda de la porta.” M’he quedat glaçada.
He entrat a l’habitació. Tot estava molt fosc, però no he encès el llum. He vist una silueta petita ajaguda al llit, rient. Li he clavat el ganivet. No recordo res després d’això, crec que m’he desmaiat. Quan he despertat, estàveu la policia i... m’heu portat fins aquí. El que no entenc és perquè ningú em respon quan pregunto pel Leo. On està? Vull veure el meu fill! On està?
(Soroll d’una porta que s’obre.)
G: És ell! És l’ós de pelu…
Veu d’infant: Mare… He tornat, mare…
G: Leo?
(Cops forts. Crits de G i P. Interferències.)
(Fi de la gravació.)
Vera Checa Miralles
Institut Dertosa, Tortosa
*Conte premiat en la categoria de secundària en el XII Concurs de microrelats de terror 2021, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.
INFORME POLICIAL
Transcripció de gravació. Dijous 7/15/2019, 23:09:34
Helena Giménez Nito, 37 anys, divorciada. Mare de Leo Hernández Giménez, de 5 anys. Desaparegut.
(Comença la gravació.)
Policia (P): Bé, senyora, expliqui.
Sra. Giménez (G): Tot va començar dimarts. En Leo va tornar a casa de l’escola amb un osset de peluix a la mà. Li vaig demanar d’on havia sortit i ell me va dir que l’havia trobat al carrer. No volia que el meu fill es quedés un nino que hagués estat al carrer, però ell va insistir, o sigui que al final se’l va quedar.
A la nit vaig sentir unes veus a l’habitació del meu fill. Em pensava que estava jugant amb els seus ninos fent-los les veus, però quan m’hi vaig apropar a manar-li callar —era molt tard— vaig sentir... (Sospir entretallat.)
Era la veu del meu pare. Va... Va morir fa temps... Un tren va descarrilar... (Silenci d’uns segons.)
P: Està segura?
G: Vostè creu que no reconec la veu del meu pare? (Silenci. P remuga una excusa.) Bé, em vaig espantar, però vaig obrir la porta i li vaig dir que deixés de fer el que estigués fent. L’habitació estava a les fosques i ell estava ajagut al llit amb l’osset del carrer davant seu. Li vaig preguntar què estava fent i em va dir que només estava jugant amb Mimi, el nou peluix. Vaig suposar que devia estar cansada i m’ho devia imaginar. Vaig anar a dormir.
(G explica que l’endemà tot va anar bé. Li explica la seva rutina, és una rutina normal i corrent. P demana que no perdi temps en aquest tipus d’explicacions.)
G: Bé... A la nit següent vaig tornar a sentir veus. Era... la meva cosina Mireia. Va morir als cinc anys... Li contestava la veu d’en Leo. Estava molt espantada. Vaig entrar i vaig veure que estava al centre de l’habitació amb el peluix al davant, parlant-li. Li vaig treure l’osset. Es va posar a plorar, deia que Mimi s’enfadaria, però l’havia de castigar.
Avui he anat a despertar-lo i he vist que tenia l’osset al costat del llit. Li he demanat com havia aparegut allí i ell m’ha contestat que no ho sabia, que segurament Mimi el trobava a faltar. M’ha semblat veure que el peluix em mirava desafiant, però (riu, nerviosa), és clar, no pot ser. L’he enviat a l’escola, però ja em començava a preocupar.
I avui a la nit... he tornat a sentir les veus i m’hi he apropat. He agafat un ganivet de la cuina, per si de cas. Aquesta vegada m’he quedat escoltant i de sobte he sentit la veu del meu pare dient: “Hem de callar, la teva mare està escoltant a l’altra banda de la porta.” M’he quedat glaçada.
He entrat a l’habitació. Tot estava molt fosc, però no he encès el llum. He vist una silueta petita ajaguda al llit, rient. Li he clavat el ganivet. No recordo res després d’això, crec que m’he desmaiat. Quan he despertat, estàveu la policia i... m’heu portat fins aquí. El que no entenc és perquè ningú em respon quan pregunto pel Leo. On està? Vull veure el meu fill! On està?
(Soroll d’una porta que s’obre.)
G: És ell! És l’ós de pelu…
Veu d’infant: Mare… He tornat, mare…
G: Leo?
(Cops forts. Crits de G i P. Interferències.)
(Fi de la gravació.)
Vera Checa Miralles
Institut Dertosa, Tortosa
*Conte premiat en la categoria de secundària en el XII Concurs de microrelats de terror 2021, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada