Al·lucinació

Un fulgor, un raig de llum va il·luminar el dia, els primers colors van travessar les muntanyes i el petit bosc que rodejava la ciutadella. Els raigs de sol van començar a acariciar suaument les flors: començava el dia. Però aquell meravellós dia de sol era gris per a Hèctor Morales. Ell era la persona més alta que veuràs mai amb el seu metre vuitanta-sis i al mateix temps era la persona més prima (per no dir esquelètica) que veuràs en la teva vida. Aquest noi era martiritzat i assetjat dia a dia pels seus companys de classe, el seu pare era alcohòlic i addicte a l'LSD* i la seva mare va morir el dia del part. Això és el que tenia el nostre amic Morales, repassem: res, no tenia amics, tampoc podem considerar que tingués un bon pare i no tenia mare, però aquell dia gris prompte acabaria. Per què? Perquè tenia pensat acabar amb tot, pujar al bosc i prendre's una sobredosi de l'LSD del seu pare. Sí, l'hi havia robat, i no, no l'havia provat mai. El pitjor: no sabia què era un al·lucinogen.

Era de dia i Hèctor es preparava per a anar a classe, així que es va preparar i va sortir per la porta de casa. Estava nerviós, sabia el que li esperava. Anar al bosc i autodrogar-se era terrorífic, notava una pressió al cor, notava com li bategava i la suor li començava a brotar del cuir capil·lar.

El seu cap era una balança, una balança que pesava el que era més important, vida o mort, vida o mort, vida o mort... Tots morirem algun dia, es va dir ell mateix, així que: què importa morir avui o demà, d'aquí un any o d'aquí vuitanta, no?

Així que no s'ho va pensar i va començar a caminar. No va parar, tenia una expressió insípida, aquella era la cara d’algú que no sentia cap sentiment, simplement ell caminava, no pensava, com si es mogués per impulsos: camina, camina, camina...
El bosc estava a tres quilòmetres de casa seva i va tardar una hora a arribar al bosc. La llum del sol començava a fer ombres obliqües sobre arbres i altres cossos.
Quan va arribar al bosc, més ben dit a la profunditat, a la immensitat del bosc que envolta la ciutadella, es va parar i va dir en veu alta: —Tothom morirà algun dia.

(Tothom)

De la butxaca va treure un pot de color groc amb unes pastilles, en va agarrar un grapat (totes les que li cabien a la mà) i amb una botella d'aigua sencera se les va prendre totes.

(Tots morirem)

(Tots)

El que ell no sabia era que el que vindria ara: seria canvi d'emoció, mareig, pèrdua de sentits, al·lucinacions, la pèrdua del coneixement, asfíxia i la mort.

Però anem a poc a poc, no?

Primer Hèctor va sentir mareig, el cap li donava voltes, era com si li clavessin tatxes al cervell, el dolor era insuportable, es va tirar a terra i va començar a vociferar de dolor, però ningú podia sentir-lo ni ajudar-lo.

(Ningú)

Després se li van cangrenar les mans, com si li anestessiessin el cos sencer, però sí, el mal estava, el dolor continuava. A continuació, un cop de calor, com si estigués davant d'una foguera. Però el pitjor va ser l'al·lucinació, de cop Hèctor va obrir els ulls i va veure que l'observaven, els arbres tenien ulls, ulls humans, milers d'ulls i observaven, el miraven tots a ell. Terror era poc el que sentia, allò era indescriptible. Darrere dels arbres s'amagaven éssers sense rostre, ànimes sense vida que gaudien amb aquella dansa macabra. Un d'aquells éssers tenia la cara del seu pare, finalment li va dir: —Les pastilles no són per a nens.

La seva mort va ser lenta.  


Adrià Castelló
Institut Cristòfol Despuig, Tortosa


*Conte premiat en la categoria de secundària en el XI Concurs de microrelats de terror 2020, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.