19 de gener del 2020

Quan érem morts


Quan Jan va despertar-se aquell dia plujós no hauria pensat mai que durant aquella llarga i profunda nit hagués mort.

Eren a la casa d’aquella família que havia marxat feia unes setmanes. L’edifici estava abandonat i el rellotge s’havia aturat a les 23:52. Ningú sabia el perquè. Jan estava amb el seu amic enmig d’aquella casa buida quan de cop va començar sonar una flauta que emetia la mateixa nota musical sense fi. Un televisor antic que perdurava a la casa es va encendre sol: anunciava la mort d’un nen d’11 anys. El seu amic ja no hi era, la flauta tampoc no sonava.

Va sortir d’aquella casa sense mirar enrere, anava al cementiri del barri jueu. Una brisa llunyana en la nit cada cop més espessa es calava dintre seu.

Una tomba amb el seu nom; ell era mort i es preguntava si havia mort per poder néixer o si havia nascut per poder morir. La flauta va tornar a sonar un altre instant.

I en aquell mateix instant la nit no va ser tan negra, el cel estava morint amb ell. Jan va pensar que s’havia despertat, però en realitat mai no s’havia adormit. Mai no havia viscut. Aquell nen i aquella flauta era quan ell era mort i la melodia l’acaronava a la vida. La mort era negra, era tan negra que no ho seria per sempre. No era un estat d’ànim, un color, una vida o una mort. Era com sonava la flauta, si mai ningú l’havia bufat.


Pau Roselló Prats
Institut de Tecnificació, Amposta


*Conte premiat en la categoria de secundària en el X Concurs de microrelats de terror 2019, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada