Sona el despertador, m'aferro als llençols del meu llit. Ploro, ploro de por. Sé el que m’espera. Sé que ell m’està esperant. Sé que em farà mal. Quan camino les cames em tremolen i els meus ulls ploren de temor, semblen vidres entelats. A la meva ment, la foscor atrapa l’alegria, la por que ho envaeix tot, boira tremolosa. Sé com em tractaran. Sé que ploraré i patiré. Es burlaran de mi i això els divertirà, i tota la classe, tota, se'n riurà de mi.
Em sento impotent, mut, sol, com si fos una titella indefensa. Ell continuarà cridant i rient. El cor m’anirà ràpid, massa ràpid. Intentaré evitarlo, però sé que no podré. Ell vindrà a molestar tot el que pugui, no té límits. No seré capaç de defensar-me, així que intentaré escapar, però serà impossible. Ja no puc més, ja no, el malson comença.
En arribar m'acorralen en un cercle envoltat de gent disposada a fer-me mal, molt de mal. Riuen tot el que poden. Em fan sentir minúscul, inferior a tots ells, una petita formiga a la que tots poder poden trepitjar, i la trepitgen amb molt de gust.
Sé que he d'enfrontar els meus temors i defensar-me, però quan soc a punt de fer-ho, els calfreds i nervis arriben al meu cos i dono un pas enrere. Sé que algun dia ho aconseguiré, quan controli la por, la meva por.
Sona el despertador, abraço els llençols i un mig somriure se m’escapa entre badalls. Els meus amics m’estan esperant. Em sento fort, la por es dissol amb alegria i confiança. Els qui em feien mal, ara són minúsculs i jo... jo ja no tinc por!
Paloma Sainz Sampedro
Escola Cinta Curto, Tortosa
*Conte premiat en la categoria de primària en el IX Concurs de microrelats de terror 2018, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada