Rondava l’any 1970 quan em va passar el fet més tenebrós i esgarrifós de la meva infància. Tenia sis anys i vivia a un poble de les Terres de l’Ebre, Deltebre, amb els meus pares, a la vora del riu. La gent del poble sempre deia que aquell lloc era molt solitari i feréstec, preferien viure pel centre del poble o lluny del riu. A mi, viure allí no em feia por.
Al nostre veïnat vivia una dona que tenia una botiga petita a casa seva, on podíem anar a comprar menjar quan en necessitàvem o quan els mercats ja havien tancat. Moltes nits la mare em demanava d’anar a buscar llet. La meva casa estava envoltada per males herbes i panissars i els havia de travessar per arribar a la botigueta de la tia Cinta. Una nit qualsevol la mare m’ho va demanar. Jo vaig agafar el cistell per posar la llet i em vaig posar l’abric. Vaig sortir al carrer i el vent em va tallar la respiració durant uns segons. Era tardor però gairebé estàvem a tocar de l’hivern i a les nits ja refrescava prou per a quedar-te a casa i no sortir. Caminant per l’hort no parava de tremolar, feia molt de fred, els llavis els tenia tallats i em queia el regalim de moc del nas. Les branques dels arbres es movien al compàs de les bufades de vent, les fulles esgrogueïdes i taronges anaven dansant amunt i avall i les males herbes es cruspien les poques flors que quedaven de l’estiu. Llavors vaig arribar als panissars. Amb les mans tremoloses i gelades com glaçons anava apartant de la meva visió els panissos. Com anava ben abrigada no em tallaven la pell, cosa que a l’estiu moltes vegades acabava ensangonada plena de rascades.
Feia més de cinc minuts que caminava entremig d’aquell laberint de panissos i em vaig començar a posar nerviosa. Normalment en un tres i no res ja estava a l’altra banda i aquell dia pareixia que anés fent cercles sobre mi mateixa i no acabés d’arribar a la botiga de la tia Cinta. Els núvols grisos anaven tintant el cel amb fúria i va començar a espurnejar. Mirava al meu voltant i no trobava la sortida, mirava d’esquerra a dreta, anava amunt i avall desesperada. Llavors un espetec em va sobresaltar. Les pulsacions del meu cor augmentaven cada vegada més, anaven de pressa, molt ràpid. El temps es va aturar, les gotes es van paralitzar i el món es va quedar quiet. Un fort espetec al meu darrere em va fer tombar. I al davant la tenia. Una silueta espantosa coberta per un suau llençol blanc que regalimava sang a cada mil·lèsima de segon. Tapant el rostre el llençol tenia dos forats que em deixaven visualitzar dos ulls. Dues pupil·les enormes negres com la nit serrada, dues bosses que portaven berrugues balancejant-se i unes celles poblades que feien entrar esgarrifances. Aquella mirada em perforava l’ànima. La poca pell de les galtes que se li podia veure estava suquejant una mena de moc verd pudent que em feia retornar el sopar. Va treure del llençol un braç, arrugat i ple de taques de sang. Una mà amb unes urpes plenes de fang i brossa, de color carbó, es va acostar a mi. Va agafar el meu cistell i el va llençar a terra. Va girar cua, i milers d’aranyes i paneroles van sortir del llençol. Se’n va anar. Jo vaig agafar el cistell, vaig trobar la sortida i vaig anar al de la tia Cinta. Desesperada vaig donar cops a la porta de fusta.
—Tia Cinta!!! Obri!!! Necessito llet!!! Però obrim ràpidament que tornarà la marfanta!!!
—I no t’ha dit que te’n tornis a casa i que no em molestis??!!!
Alba Murcia Navarro
Institut Deltebre, Deltebre
*Conte premiat en la categoria de batxillerat i cicles formatius en el IX Concurs de microrelats de terror 2018, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada