Boja, em diu la mare. Dimoni, em crida el pare. I el meu germà no em diu res perquè no sap parlar encara. El meu món és totalment diferent del vostre, està tintat de roig llampant. Veig ànimes amb cors perforats, les veig. Els nens de la meva escola juguen amb nines i ninots, i jo jugo amb ànimes. Em diuen el que haig de fer i com m’he de comportar. Diuen que al final podré anar amb ells.
La meva ment és capaç de fer coses que ningú dels qui llegireu això us podeu imaginar. Puc travessar-te. Puc arribar als teus somnis i tacar-los de sang. Puc emboirar-te el camí, i fer-te caure. Puc arrencar-te els ulls per poder veure el meu món.
Sóc una nena, nena neneta, molt dolenteta. Sóc la nena del bosc, que menja sang i escriu amb plomes. Sóc la nena neneta, que parla amb ànimes i besa esperits. Soc la nena neneta que s’alimenta de pors, menja escorpins i mata l’amor. Sóc jo, la nena que et farà veure dimonis. Com els peus freds de l’hivern que acaricien el terra i t’agafen calfreds. Sóc els ulls del teu llit, m’amago amb tu per fer-te patir.
Malvada fins a morir-me, dolenta fins a la tomba. No m’atraparàs. Ni em veuràs. Sang que goteja com banda sonora, ànimes en pena com amistats i dimonis com pares.
Televisions apagades, nens somiant i pares adormits. Entro en escena, m’acosto i t’arrenco els llençols, t’esgarrapo el rostre i em menjo els teus crits.
Soc eternament dolenta.
—Hannay, vinga, ens en anem a la visita.
—Mare, calla.
—Un altre cop escrivint bestieses?
—QUE CALLIS!
—Vinga no ho facis, para, atura’t!
Esquitxades de sang inunden l’habitació. Fins aviat, mami...
—Oi, mare, que els meus monstres no eren tan petits? Ha ha ha ha!
Alba Múrcia
Institut de Deltebre
*Conte premiat en la categoria de secundària en el VIII Concurs de microrelats de terror 2017, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada