L'Agnès tenia tan sols vuit anys, però el seu caràcter i les seves decisions sempre la feien una nena madura i diferent a la resta. Els seus pares estaven una mica preocupats, ja que tenia comportaments molt estranys i gairebé sempre estava callada. Li encantava la soledat i sobretot la pluja. La pluja era la seva millor amiga i també es va convertir en la pitjor enemiga.
Un dissabte l'Agnès es va despertar molt aviat, més aviat del que ho solia fer, va vestir-se amb rapidesa i es va apropar a la finestra. Al veure que estava plovent, va baixar les escales sense fer gairebé soroll per no despertar els seus pares i va fugir al bosc. Hi havia un imponent silenci i l'Agnès resseguia els curs d'aigua saltant les pedres i respirant profundament, intentant captar l’olor de bosc humit.
—Avui tinc un mal pressentiment!— va dir la nena, mentre la pluja freda acariciava la seva cara.
En arribar al fons del bosc es va asseure a la seva roca preferida, on solia anar tots els dies de pluja, a esperar alguna cosa que ni ella mateixa sabia. El que si sabia és que volia saber el significat dels seus maleïts somnis i avui pareixia el dia.
El silenci era total i el cel era completament gris i amenaçador, quan de sobte l'Agnès va veure una clariana enorme al cel i va sentir cruixir les rames dels arbres que tenien centenars d'anys. Una veu al seu darrere va dir:
—Jo també jugava amb la pluja quan se'm va empassar. Semblava la veu d'una bèstia, una veu aterradora.
La nena va aixecar el cap atemorida buscant l'origen d'aquelles paraules. Va veure la bèstia enmig de dos brucs que envoltaven una roca, asseguda sobre les seves cames, amb una caputxa que gairebé li cobria tota la cara, on només es podia veure que tenia un rastre pàl·lid envoltat amb la foscor de la bata negra.
L'Agnès atemorida i amb llàgrimes als ulls li va dir:
—Per què apareixes als meus somnis? Què se suposa que em vols fer entendre?
La bèstia es va incorporar mirant-la fixament i li va contestar:
—Jugues amb la pluja, jugues amb el cel i ets una nena misteriosa, com ho vaig ser jo.
L'Agnès es va aixecar penosament i va anar cap a ella aturant-se al seu costat amb silenci. La bèstia li va atansar la mà i va obrir el palmell amb una invitació obscura. Una fredor intensa la va evadir i la soledat més absoluta es va apropiar de la pobra nena sense compassió. La seva visió era com un remolí gegant de tenebrositat que no s'aturava: ja no notava la pluja i estava caient a un buit negre que l'anava engolint.
De sobte, tot es va aturar i la nena s'anava despertant de la foscor i la soledat més absoluta que havia tingut mai.Va obrir els ulls lentament buscant la claror, però només aconseguia veure cossos immòbils com ella. Tots tenien la mirada perduda i a tots se'ls havia empassat la mateixa bèstia i esperaven que algú els rescatés de la seva captivitat eterna.
Finalment va trobar un punt fix on va veure la llum i va sentir la presència d'aquella maleïda bèstia. Li va demanar explicacions, entre sanglots i llàgrimes fredes.
—No juguis amb la pluja, no juguis amb el cel, juga amb la llum i amb la claror que són els meus enemics. Si jugues amb mi, t'empassaré i et portaré al meu món d'energies negatives i cossos immòbils...— va murmurar la bèstia sense mirar-la i movent els arbres.
Quan l'Agnès va obrir els ulls totalment, un fred i una pluja intensa s'apoderaven d'ella. Es notava tan cansada que era com si les seves forces haguessin desaparegut. Ja no hi quedava rastre de la bèstia, però una negror infinita rodejava tot el bosc i cossos immòbils mig tapats per la pluja i sota la llum de la lluna cobrien el cel. Mentrestant, pensava que mai més tornaria a ser la mateixa nena.
Laura Casanova Fumadó
Institut de l’Ebre, Tortosa
*Conte premiat en la categoria de batxillerat i cicles formatius en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada