Era una nit fosca, plovia i tronava. Jo, l’Èric, estava mirant a la televisió els programes que més m’agraden i de cop sento un soroll. Encara que els meus pares no estaven, jo sóc difícil d’espantar, així que vaig continuar mirant la televisió. Mala idea!
Va passar mitja hora i vaig començar a sentir: clac, clac!, acompanyat d’uns trons: brummm, brummm! Una suor freda em va recórrer l’esquena i la meva expressió tranquil·la es va convertir en una de pànic quan vaig sentir: blam, blam!
—Papa, mama! —vaig cridar.
Sentia uns passos, així que vaig apagar la televisió i vaig tancar els ulls. Quan els vaig obrir volia trucar a la meva mare, però tenia tots els músculs paralitzats. Em vaig esperar una estona fins que vaig tenir el valor suficient per anar a investigar la casa. Notava un aire calent al mateix temps que un calfred. Em vaig girar i el primer que vaig veure va ser un ganivet i algú sostenint-lo. Amb les presses i l’espant, només vaig veure uns ulls rojos com la sang.
Vaig sortir de casa meva com un llamp i amb prou forces vaig entrar a casa d’algú altre. Em vaig amagar fins que, no sé com... l’assassí em va trobar. Corria i corria i m’escapava com podia, fins que davant de la porta em va clavar el ganivet. Només vaig divisar una persona...
I crec que érets TU.
Xènia Carreras Andreu
Escola Xerta, Xerta
*Conte premiat en la categoria de primària en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada