Un destí inevitable

Acabava de sortir de la feina, el cel era fosc i els carrers estaven buits, només era capaç d’escoltar el suau soroll del vent.

Avançava ràpidament i no podia oblidar aquell videojoc on el protagonista es trobava sol al món, amb cap companyia i sense cap tasca per realitzar. Aquesta terrible idea va començar a desaparèixer al veure algunes persones que estaven de peu al seu costat. Ell va intentar parlar-los sense èxit, ja que no li responien i ni tan sols el miraven. Ofès pel comportament d’aquests individus va decidir marxar. De sobte va veure unes ambulàncies i un vehicle accidentat; no va dubtar a anar-hi i es va adonar que el cotxe accidentat era el seu; pensava que li havien robat però no era així: el ferit era idèntic a ell i ningú el reconeixia. No rebia cap resposta.

Quan marxava cap a casa va trobar a terra una nota que deia el següent: “Ningú pot escapar”. Curiosament, aquest era el nom d’aquell videojoc al que tant estava jugant. Portava uns quants dies sense dormir intentant arribar a la missió final i es va adonar que estava mort, que no havia pogut escapar del seu destí, la mort.


Manel Gonzàlez Sorribes
Institut de Deltebre, Deltebre.



*Conte premiat en la categoria de batxillerat i cicles formatius en el VI Concurs de microrelats de terror 2015, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.