El missatge sonor

Quant tenia deu anys i anava a primària vaig fer un bon amic. Eric es deia. Recordo que a aquest amic li encantava una pel·lícula que havia vist desenes de vegades. No parava de parlar d’ella i pareixia que la vida li anés amb allò.

A poc a poc ens vam anar separant amb l’arribada del canvi de l’escola a l’institut, tot i que parlàvem a estones. Després d’uns anys a la fi del batxillerat, vam deixar de parlar-nos totalment, només ens saludàvem quan ens vèiem, però res més.

Quan tenia 25 anys vaig rebre una carta. Aquesta carta tenia un remitent d’un conegut llunyà, l’Eric. Aquesta només em deia una frase repetida arreu del missatge:

“EL SO ÉS L’ÚNIC ENEMIC”.

Em deixava desconcertat. No sabia què dir ni què fer, així que vaig anar a l’adreça d’on provenia el correu. Quan vaig arribar-hi, em van dir que l’Eric, al tercer any de la seva carrera relacionada amb les ones sonores, havia desaparegut sense cap mena de rastre. D’allò feia uns quatre anys. Res encaixava, el missatge era escrit la setmana anterior a aquesta. Com podia haver rebut aquesta carta si se suposava que era mort?

Tres dies després d’això, inquiet, vaig demanar unes vacances al treball per esbrinar la tragèdia del meu amic. Sé que ell no s’escaparia sense avisar. Alguna cosa devia haver passat. En arribar a l’habitació ell on havia viscut, tot estava al seu lloc. Ningú volia viure en aquella caixa freda, tancada i amb algun soroll estrany que se sentia a la nit.

Al moment d'entrar, una figura va emetre un llum curt i fluix. En obrir el llum vaig adonar- me que era l’ordinador que cap dels estudiants s’havia molestat d’apagar. En obrir-lo, s’estava reproduint una cançó. Havia de ser el que se sentia a les nits. En pujar la veu, va començar a escoltar-se un so tènue, fred, trist i amb un altre sentiment que no sé expressar. Era una música familiar, d’aquella pel·lícula que tant li agradava a ell de petit. L’estava analitzant per a l’últim treball del curs. Vaig començar a escoltar-la. Em feia sentir ple. No necessitava res més en aquell moment. Després d’escoltar aquesta melodia la vaig descarregar al meu mòbil només per recordar el meu vell amic.

En tornar a casa després d’uns dies, en deduir que anava embolicat amb drogues, vaig veure clar el motiu de la seva desaparició. No parava d’escoltar la cançó aquella per recordar-lo. En veure la seva carta amb la frase repetida “EL SO ÉS L’ÚNIC ENEMIC” vaig començar a deduir que la cançó l’havia fet embogir fins al punt de llançar-se al mar o matar-se dins del bosc. En saber això em vaig apartar immediatament del mòbil. Tenia por. Estava alguns dies sense agafar el telèfon, però sempre acabava a les meves mans. El vaig llançar a la brossa, tot i que uns dies després la vaig tornar a descarregar. No podia treballar ni estar en la família.

Una nit, en decidir anar a prendre l’aire per escapar-me d’aquella melodia demoníaca, vaig decidir anar-me’n i escapar- me d’allò a un lloc sense cap mena de tecnologia, sense cap mena de distracció. Al cap d’una estona vaig recordar que havia deixat l’ordinador amb la música posada, però ja no em preocupava. Només m’endinsava dins el bosc sense mirar enrere. Sense recordar familiars i amics.


Joan Sentenac Noche
Institut de Deltebre. Deltebre


*Conte premiat en la categoria secundària en el V Concurs de microrelats de terror 2014, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.