Psiquis

M’agrada el meu gos... està content i orgullós que l’arreplegués de la misèria, perdut i esquifit en un carreró sense sortida (literal i físicament, no és cap metàfora ni frase feta.) Li vaig donar menjar, el vaig netejar, el vaig portar al veterinari, el vaig passejar (o més ben dit, vam acabar passejant junts.)

Érem feliços, ens acariciàvem, cadascú a la seva manera –ell llepant i jo a la manera humana-... parlàvem, –ell lladrant i jo a la manera humana-... fins que no hi va haver manera humana de trobar una nova feina, un nou treball; fins que es van acabar els subsidis, les prestacions... va ser quan vam començar a passejar junts, ell tenia experiència d’expert en flairar i ensumar contenidors on hi havia alguna cosa que emportar-se a la boca... semblava que lluités amb mi com dient –“ho he trobat jo”...- ens ho partíem boca a boca, a veure qui s’agafava el mos més gran. De nit pugnàvem, disputàvem i combatíem contra altres gossos, gats o humans per un tros de pa séc, retirat i guanyat del contenidor de la brossa abans que passessin els escombràires, el maleït camió de llumetes parpallejants taronja que s’emportava les nostres engrunes.

Una nit després de voltar tota la ciutat el maleït camió se’ns havia avançat. Vam arribar a casa nostra, al banc. Al banc del parc on dormíem sempre abraçats i arraulits per protegir-nos del fred del gener.

Els veïns van sortir al balcó, esvalotats, escandalitzats pels udols, els grinyols i els crits d’un gos i alguna cosa més enmig la nit. No van gosar trucar als Mosssos... el gos és daltònic, ens recolzàvem: ell flairant i jo mirant... hagués reconegut la diferència entre el taronja del camió i el lilàs homenatge als i les homosexuals dels seus cotxes i ho hageuéssim deixat per més tard, però no en vaig veure cap... o sigui que per fi vam poder sopar uns bons trossos de carn i fetge i cor i semblava que érem escocesos menjant Haggis and Tatties en un pub d’Edinburgh... el meu gos continúa al banc de sempre fent-me companyia... el veí que dormia al banc del costat almenys és feliç... finalment va trobar una utilitat a la seva vida; sé que ens està agraïts, li vam pujar l’autoestima i el reconeixement social. 

Jesús Cabrera

*Conte premiat en la categoria professorat en el IV Concurs de microrelats de terror 2013, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.