Jo tinc una germana que té sis anys i que cada matinada s’aixeca i comença a parlar amb el que ella anomena Tobi. Diu que li explica les coses que vol fer i les que ja ha fet. Quan li pregunto quines són les coses que li diu, ella em contesta:
—No ho puc dir, sinó ell em farà mal, molt de mal.
La meva família i jo pensem que és perquè se sent sola i s’ha inventat un amic imaginari, per això no li fem gaire cas.
Un dia a la matinada la meva germana es va aixecar. Jo la vaig sentir, però em vaig fer l’adormida i ella va començar a parlar i deia:
—No, jo no ho faré, això no està bé. Deixa’m, no vull ser amiga teva.
Es va tornar a adormir i al dia següent en aixecar-nos la meva germana menuda ja no parlava amb ell. Jo li vaig preguntar si s’havia enfadat amb Tobi i ella em va dir que sí perquè ell la volia obligar a fer una cosa que ella no volia fer, no volia ser una “assassina”. Jo em vaig espantar i li vaig explicar a la meva mare i al meu pare,. Ens vam ficar tots nerviosos. Vam preguntar-li si volia anar a un psicòleg, però ens deia que no necessitava un psicòleg, que el que havíem de fer era anar-nos-en de casa com a més prompte millor.
De cop es van començar a sentir sorolls, la porta del menjador s’obria i es tancava molt fort, tan fort que es va trencar, i la meva germana ens va dir que no ens havíem d’espantar perquè Tobi s’alimentava de la temor de les persones. Ens vam espantar encara més. La meva mare ens va dir de sortir corrents de casa i ho van fer. El meu pare portava la meva germana als braços i en arribar a la porta de sortida, les llums de casa s’encenien i s’apagaven, tots els mobles de la casa estaven flotant en l’aire i a mi una força molt potent me va agafar dels cabells i em va aixecar de terra. Estava aterrida i plorava de temor: allò no era normal. No sabíem què fer. Estàvem tan espantats que ens vam amagar al soterrani. El més increïble és que la meva germana estava més tranquil·la que mai.
La meva família ha estat assassinada per aquell monstre anomenat Tobi. Jo ara el puc sentir, però no el puc veure. Em diu moltes coses
de vatros! Sí, de vatros... Ell i jo som amics perquè ja no tinc a ningú més, la meva família ha mort. Tu el pots sentir? Ell a tu te pot veure!
Hajar El Mohammady
* Conte premiat en el II Concurs de contes breus 2011, organitzat per la biblioteca i els departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada