Diari de la fi del món

Oh no, quin horror! A les notícies ho estan anunciant. Ja m’ho temia, però no pensava que podia arribar tant aviat. La fi del món ha arribat. El compte enrere comença, han anunciat que solament queden 5 dies perquè tot acabi, cinc dies desastrosos on passaran moltes coses. Vaig a dormir, que demà comença tot el desastre.

1r dia: M’aixeco per uns terribles terratrèmols, tot cau, sortim de les cases perquè en qualsevol moment ens pot caure el sostre damunt nostre.
Oh no, no puc més, no se si aguantaré fins al final! Veig que gent plora, cauen les cases, nens i molts cadàvers estesos al terra. Veig la meua millor amiga Natàlia que s’ha mort, la veig allí i no puc ni descriure el meu sentiment en veure-la morta, milers de llàgrimes cauen damunt seu i els polos que no es poden consolar.
Continuo el meu camí, desesperat del que pugi passar més. M’apropo al meu institut, i el veig tot a terra. Molts poden pensar que millor, però jo em torno a desesperar perquè veig a terra el meu lloc, la meva segona casa, on he passat coses dolentes, però també moltes de bones, un lloc on he conegut gent, on el meu futur s’anava desenvolupant, però que ara un moviment de la terra l'ha parat. Trobo uns cartons, ja es tard, vaig a dormir, a veure que ens espera demà.

2n dia: Sento sirenes contínuament, fa molta claror, gent buscant aigua, milers d’incendis, persones cridant desesperades mentre les llames van cremant i acabant amb la vida de la persona. Mare meva no pot ser, el meu millor amic, em ve a mi tot ple de flames demanant auxili i aigua, no hi puc fer res, jo tampoc en tinc. Es va cremant davant meu i cridant fins que el foc acabat de matar-lo. M’apropo a ell i el veig tot cremat, els seus ossos i el seu cadàver que ha patit. No ho puc veure, me’n vaig corrents fins que ja no puc més. Em torno a trobar al mateix lloc dels meus cartons per a dormir, però sol queda part dels cartons, ja que està tot trencat. Bé, és igual, em gito a dormir.

3r dia: Veig molta terra volant i molta brutícia, veig que s’apropa un terrible huracà. Tot caminant per evitat el huracà veig una de les meues amigues, Bea, que s’ha tornat boja, no se’n recorda qui sóc ni tan sols sap qui és ella. Li dic que marxi, que ve un huracà, i no em fa cas, està asseguda al terra tot cridant i repetint la paraula mama. Me’n vaig, no puc esperar més que em vingui l'huracà i tampoc vull veure com mor ella. No puc parar de plorar i de pensar com hem pogut matar la Terra així, com així, dia a dia sense fer res amb les mans plegades. No han servit de res les alertes ni les campanyes contra el canvi climàtic, cada dia anàvem emmerdant el planeta.

4t dia: Comença a ploure, no és una pluja normal, és pluja àcida. Desfà la meva roba, però trobo un lloc on refugiar-me. La gent es va desfent perquè no troba cap amagatall, els crits no et deixen continuar, no serveix de res tapar-se les orelles, sents igual el desastre medioambiental. De cop veig la persona que estimo, la persona que li anava darrere, veig que li afecta la pluja i es va desfent a poc a poc, cridant i plorant al mateix temps. La pluja àcida para però no serveix de res: ella ja ha mort i ni tan sols li he pogut dir el que sentia per ella.

5r dia: Avui ja és el últim dia, diuen que s’acosta un tsunami. És veritat, s’està apropant, ja el veig, és impossible evitar-lo, s’està acostant, m'acomiado de la terra, dic que hem acabat amb el lloc de la vida, han matat la terra i no ho hem evitat, ja està aquí, 5, 4. 3, 2, 1...


David Benito, 3r d'ESO


* Conte premiat en el Concurs de contes breus 2011, organitzat pels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut de Tortosa.